Sempre havies tingut clar que volies ser metgessa? M’agradava conèixer el cos humà i saber què li passa, però no m’havia plantejat mai ser metgessa. Era més partidària d’estudiar un grau en nutrició i dietètica o bé INEFC, perquè m’interessava l’activitat física i com portem el nostre cos al límit. Al final em vaig decantar per medicina com a primera opció i ho vaig encertar, no me’n penedeixo.
Ets metgessa de família al CAP de la Seu d’Urgell. Què és el que t’agrada més de la teva feina? M’agraden dos coses: d’una banda, els horaris, perquè em permeten entrenar diàriament. I, de l’altra, el seguiment dels pacients com a metgessa d’atenció primària. Vaig arribar a la Seu i no coneixia a ningú; ara vaig pel carrer i molts s’aturen a parlar, soc la seva metgessa i això és molt xulo.
Professionalment he viscut sempre en una situació tensada i sovint de col·lapse. Afortunadament ara està canviant.
La Covid ha posat a prova tot el sistema sanitari, però en especial l'atenció primària… Vaig començar a exercir de metge amb l’arribada de la covid. No he conegut el funcionament de l’atenció primària abans de la pandèmia. Per tant, professionalment he viscut sempre en una situació tensada i sovint de col·lapse. Afortunadament ara està canviant.
Falten metges al Pirineu? Sí. Ara mateix hi ha el doble d’infermeres que no pas de metges, i hauria d’haver-hi una proporció d’un a un. Caldria potenciar molt més l’exercici de la medicina en un territori com el nostre. La pràctica de la medicina rural està incentivada amb un petit complement econòmic, però per anar a viure al Pirineu, sobretot cal que t’agradi. Aquest és el meu cas.
Caldria potenciar molt més l’exercici de la medicina en un territori com el nostre.
L’esport i la competició ocupa un lloc destacat a la teva vida. Quan vas començar? No va ser fins que vaig anar a estudiar a la Universitat de Lleida que vaig començar a córrer en un circuit de trail running. Un dia vaig acompanyar a un amic que corria la Purito d’Andorra i em vaig avorrir de tant esperar-lo a l’arribada. Li vaig dir: l’any que ve si vols t’acompanyo, però jo també la faré. Així va ser, em vaig comprar la meva primera bici de carretera, vaig córrer la Purito llarga i, a més, em va anar molt bé. Vaig adonar-me que la bici i la llarga distància, és a dir la resistència, era el meu fort.
L’alimentació i la preparació física és fonamental? I tant. Quan tenia quinze anys vaig patir un trastorn de la conducta alimentària, una anorèxia. He de dir que l’esport, i la bici en concret, em va ajudar a sortir-me’n. Corria vuit hores damunt de la bici i pràcticament no menjava. Les animalades que vaig fer en el passat, m’han passat factura de més gran. Pateixo una osteoporosi seriosa i els meus ossos se’n ressenteixen. La Sandra Sardina, una nutricionista, em va fer veure que si volia fer marxes cicloturistes i competir havia de menjar i fer les coses bé. Per mi va suposar un abans i un després, em vaig posar a les seves mans i també vaig agafar un entrenador. Entreno entre tres i quatre hores cada dia.
La Sandra Sardina, una nutricionista, em va fer veure que si volia fer marxes cicloturistes i competir havia de menjar i fer les coses bé.
Competeixes en disciplines ben diferents… Ho toco una mica tot (riu), bici, neu i trail. Les cronoescalades em van força bé. Vaig quedar subcampiona de Catalunya i quarta d’Espanya en esquí de muntanya i, quant al món de les curses per muntanya, l’any passat vaig fer les verticals del Circuit Fer i els resultats van ser molt bons. Corro mitges maratons i ara debutaré a la lliga catalana de triatló.
Però el repte més top que t’has marcat aquest any és la Titan Desert … Sí, se celebrarà aquest mes de maig al Marroc. És una cursa de BTT dura, sobretot per les condicions climàtiques. Diria que és una competició molt mental. Aquest serà el primer any que hi participarem i ens ho hem plantejat com una experiència. Acabar-la i viure-la ja és un premi.
