22.09.2018 |
Viure als Pirineus

LLENGUA I PAÍS

Empobriment de la llengua, castellanització del català

Josep Espunyes acaba de publicar “Món rural. Mots que es perden” (Edicions Salòria). La desaparició de velles formes de vida i de treball ha comportat també la desaparició o la reculada, en la parla viva, de bona part del llenguatge que els era inherent.

Josep Espunyes a Peramola/Feliu Sirvent
Josep Espunyes a Peramola/Feliu Sirvent
Empobriment de la llengua, castellanització del català

Aquesta setmana llegia una entrevista de l'ACN a l'escriptor Quim Monzó. El flamant Premi d'Honor de les Lletres Catalanes declarava, sense embuts, que la llengua catalana “s'està podrint” i "cada vegada va més a ser un dialecte del castellà". Monzó remarcava que sovint es fan servir "uns estereotips que vénen donats pels mitjans de comunicació com la televisió i per les xarxes socials i es repeteixen clixés i jocs de paraules del castellà". L'escriptor es mostrava molt crític amb la immersió lingüística: "és una de les fantasmades més grosses que s'han explicat, ja que hi ha una immersió relativa. Tu vas a les classes i el català en molts llocs té una categoria secundària, hi ha moltes zones de l'àrea metropolitana, Barcelona inclosa, on les classes es fan en castellà i sense cap problema, per no parlar de casos de gent que havia de fer classes de català i les feia en castellà”.

No m'ha sorprès gens l'opinió de Quim Monzó, no són declaracions provocadores, en altres ocasions ja s'havia expressat en la mateixa línia i amb la mateixa claredat. Recordo que ara fa uns anys, el 2009, Monzó ja denunciava l'empobriment de la cultura i la llengua del país, en un esmorzar de premsa organitzat pel Centre d'Estudis Jordi Pujol per analitzar l'estat de la cultura catalana. En aquella ocasió, Quim Monzó i l'expresident Jordi Pujol, coincidien i es mostraven molt crítics amb la situació de la llengua. Monzó va arribar a afirmar que “el país s'enfonsa”, que “el català s'està convertint en un dialecte del castellà, amb el suport dels mitjans de comunicació” i que moltes edicions digitals “fan vomitar” i s'expressen en un català “que fa feredat”.

Les opinions de Quim Monzó, m'han fet pensar en Josep Espunyes i la seva insubornable defensa del català i del seu ús social. L'any 2010, el poeta i escriptor peramolí publicava un article a la revista Llengua Nacional amb el títol “La castellanització del català”. Espunyes afirmava que “veure com el català s'afebleix i s'aperdura em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament”. En aquell article, Espunyes també es mostrava molt crític amb els mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el transmeten fortament contaminat. “Avui sentim, a la ràdio i a la televisió, al carrer, com el català que s'hi parla es va quedant sense pronoms febles. I, de retruc, veiem com el català escrit comença a patir del mateix mal”. Recula ampolla i avança botella, recula got i avança vas, recula aresta i avança espina, recula mancar i avança faltar ...

Món rural. Mots que es perden

Josep Espunyes acaba de publicar a Edicions Salòria un llibre deliciós, un petit tresor: “Món rural. Mots que es perden”. Al llibre, l'autor recull un llenguatge antic i ric, una pila de mots originals i unes formes d'expressió oral avui pràcticament desaparegudes de la parla viva i que ell havia sentit a dir amb tota normalitat a la part baixa de l'Alt Urgell, a Bassella. Oliana i Peramola. La castellanització de la nostra llengua ha comportat la substitució, a gran velocitat, de les formes originals per altres de foranes en la parla de la gent jove i de mitjana edat. La societat ha canviat molt en pocs anys, la rural també, i ara la canalla aprèn les frases fetes en un llibre de text i abans les apreníem a casa i es transmetien de pares a fills.

Bona part del tresor lèxic que ens ofereix Josep Espunyes, són paraules desconegudes per la majoria de les persones de les generacions més joves. Com més joves els parlants, generalment, més desconegudes són les paraules. És cert que les paraules són éssers vius - neixen, viuen i moren - però n'hi ha que desapareixen abans d'hora perquè el que anomenen, allò que volien explicar ja no existeix o perquè uns altres mots les substitueixen per una mala influència del castellà o bé una estandardització a la baixa que empobreix la llengua.

No és la interferència del castellà la causa única d'aquest gran col·lapse del nostre lèxic més propi i autèntic, els canvis accelerats en la nostra societat i la desaparició dels oficis tradicionals de la vida rural hi tenen bona part de culpa. Com explica Josep Espunyes, “al món rural hi ha desaparegut, en cosa de pocs anys, tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s'hi tornarà a repetir mai més”. Que es perdin mots perquè hi ha feines que ja no es practiquen és força lògic, “allò que ja no és tan lògic és que reculin o es perdin verbs, l’acció dels quals avui es practica molt més que no es practicava abans”.

A “Món rural. Mots que es perden”, Josep Espunyes, escriptor i lingüísta, “artesà de la poesia” i manobre de les paraules, ens ofereix a raig fet una garbellada de mots fins fa pocs anys d’ús habitual i avui en perill d’extinció. No hi trobareu una llista de paraules cultes que només coneixen i fan servir els saberuts, sinó un aplec de terminologia popular, sovint col·loquial, que encara és viva en alguns casos però que es diu cada dia menys. Un llibre dolç i apassionat però alhora també un crit, una denúncia oberta a l’empobriment de la nostra llengua, una voluntat tossuda que ens fa pensar i ens posa davant del mirall.

Jordi Llavina va dir en una ocasió, en un article al PuntAvui, que “Josep Espunyes escriu molt bé i a més té les paraules, paraules en alguns casos que ja no posseeix ningú. Les posseeix i sap triar-les”. Jo hi afegiria que les té, sap triar-les a cada moment i les defensa apassionadament, perquè només la consciència lingüística pot salvar els mots. El recull de mots que es perden, de paraules per salvar, del lingüista de Peramola, és una metonímia del que està passant, perquè allò que perilla de debò no és només un tarter de paraules que reculen, sinó la llengua sencera la que ho fa. Amb la pèrdua de cada paraula, de cada expressió pròpia, desapareix un bocí de nosaltres mateixos i del nostre patrimoni col·lectiu.











 

Comentarios