Vas néixer i créixer al Pallars. Vas estudiar Belles Arts a Barcelona i vas tornar…
Tenia claríssim que volia tornar. Soc d’una generació que va tenir la sort de marxar d’un Pallars que ja no era el mateix del què van haver d’anar-se’n la majoria. Hi havia un cert desenvolupament turístic, gent jove que es quedava i altres de fora que venien a viure aquí expressament. Tenia al cap que volia tornar d’una manera lògica, però també per actuar i intentar canviar les coses. Amb l’Eva Tarragona vam crear ‘mOntanyanes’, una empresa de dinamització local.
Què és per tu el ruralisme?
El ruralisme el marca el lloc on vius. En el nostre cas, per descomptat, un espai on predomina la natura, la muntanya, les activitats primàries i tenir un vincle, més o menys directe, amb aquestes activitats. També vol dir alentir la vida, connectar-te molt més amb els cicles naturals i entendre els processos que et donen els aliments, que fan que siguis més autònom. Avui dia, estem molt allunyats de tot això perquè som plenament depenents dels serveis i dels objectes que ens proveeixen des de fora.
Els centres de poder que són a la ciutat, tenen una manera d’actuar que és de dominació respecte als territoris on no hi ha gent i que, naturalment, són els rurals.
Hi ha un enfrontament entre el món rural i l’urbà?
Existeixen visions diferents, tot i que avui dia la majoria de gent tenim una mentalitat urbana. Ara bé, sí que és veritat que els centres de poder que són a la ciutat, tenen una manera d’actuar que és de dominació respecte als territoris on no hi ha gent i que, naturalment, són els rurals. Fan i desfan amb el beneplàcit, per desgràcia, de la gent que viu en els territoris despoblats i ens han fet creure que no hi tenim res a fer ni res a dir. Sí que és cert que la gent del Pirineu hem guanyat en autoestima a costa de fer serveis per a la gent de fora, però ens hauríem d’esbarallar més. Hem d'adonar-nos d’aquests processos de dominació existents, de les polítiques i les decisions econòmiques que utilitzen els nostres entorns per al turisme o per instal·lar plaques solars, macrogranges o tot allò que no es vol a la ciutat.
Fan i desfan amb el beneplàcit, per desgràcia, de la gent que viu en els territoris despoblats i ens han fet creure que no hi tenim res a fer ni res a dir.
Ets defensora del decreixement…
O hi ha decreixement o aquest planeta s’acaba. El que em sorprèn és que hi hagi hagut unes eleccions generals i municipals i el canvi climàtic, que posa en perill, entre d'altres coses, la seguretat alimentària, no ha figurat al capdamunt de les qüestions prioritàries. Per mitigar els seus efectes, si és que encara això és possible, no hi ha altra manera, vulguem o no, que fer decréixer l’activitat econòmica tal i com l'entenem avui que és depenent dels combustibles fóssils. Està clar que hem de portar una vida més austera, deixar de consumir energia com si s'hagués d'acabar el món i no agafar tant el cotxe, tot i que aquí en som plenament depenents perquè, precisament, la política no ha invertit en transport públic als llocs on no hi ha gent.
O hi ha decreixement o aquest planeta s’acaba. Està clar que hem de portar una vida més austera, deixar de consumir energia com si s'hagués d'acabar el món i no agafar tant el cotxe
Quines són les principals necessitats que té avui la pagesia?
Era molt optimista, però ara no ho soc gens. Veig que la gent que va començar il·lusionada, formada i amb moltes ganes, està plegant. Pleguen perquè no arriben, per les despeses i perquè finalment acaben tenint les pitjors terres. L’administració no està fent absolutament res per afavorir una nova pagesia que sigui el relleu que necessitem. No només per a substituir aquells que es jubilen, sinó perquè en necessitem més perquè ens facin el menjar. L’accés a la terra és el principal problema i l’administració aquí no fa res per disposar d’un banc de terres per a oferir a preus justos.
Vanesa Freixa Riba (Rialp, 1977). Creadora, divulgadora i generadora de pensament crític al voltant de la ruralitat. Formada en Belles Arts. Ha estat directora de l'Escola de Pastors (2009-2016) i de l’associació Obrador Xisqueta. Codirectora del documental 'El no a l'os' (2021). Ha publicat 'Ruralisme. La lluita per una vida millor' (Ara Llibres, 2023)
