La influència de Pasqual Ingla va ser determinant en el teu compromís cívic i polític?
A casa vaig viure una situació curiosa, el meu pare, Nicolau, inscrit a Esquerra Republicana de Catalunya durant la Segona República, malgrat que durant uns anys encara escoltava Ràdio Londres o Ràdio Pirenaica, amb el temps va quedar vençut per l’arrelament del franquisme a la nostra ciutat. Malgrat això, conservava, una admiració, gairebé una idolatria, pel seu pare, el meu avi, Amadeu Gallart Bastús, prominent dirigent del partit liberal dinàstic a casa nostra. Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, segona meitat dels anys seixanta, vaig seguir les consignes del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, molt inspirat pel PSUC. Va ser, quan vaig retornar forçadament a la Seu, per la mort prematura del meu pare (1967) que vaig conèixer el Pasqual Ingla, figura que per a mi va ser decisiva per enquadrar el meu compromís cívic i polític a la Seu.
El 1967 vaig conèixer el Pasqual Ingla, figura que per a mi va ser decisiva per enquadrar el meu compromís cívic i polític a la Seu.
Quan et va venir la sensibilitat altpirinenca?
Em va venir través de la creació del Cine Club dins de la regió de l’Alt Pirineu i de la visió clara del Pasqual Ingla vers aquest territori. També, de la relació cada vegada més intensa amb el Joan i el Ramon Ganyet i amb altres joves de la comarca com el Domènec Canut, el Santi Mallol ... i molts d’altres companys de la Cerdanya, els Pallars, la Ribagorça i l’Aran. Tots plegats vàrem fundar els Grups de l’Alt Pirineu. L'obtenció progressiva de fruits legislatius com el reconeixement constitucional del tractament específic de les terres de muntanya, la LLei de Muntanya catalana, els Consells Comarcals de Muntanya (1983), la creació de l’Àmbit funcional de planificació territorial de l’Alt Pirineu i Aran (2001), l’Institut de Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran (2002)... van suposar un avenç important. Malauradament, el nostre objectiu principal, la creació de les Vegueries encara cal materialitzar-la, malgrat la Llei de Vegueries, plenament vigent, i aconseguida quan Jordi Ausàs era conseller de Governació.
Malauradament, la creació de les Vegueries, el nostre objectiu principal, encara cal materialitzar-la, malgrat la Llei plenament vigent
Vas ser el primer alcalde postfranquista de la Seu d’Urgell…
Per a mi, l’etapa de la Transició, posem de 1970 al 1979, va ser d’una gran intensitat cívica. La nostra actuació en totes les facetes de la vida de la Seu i gairebé diria altpirinenca, va ser continuada. Personalment, vaig viure la meva adscripció al PSUC més com una aportació “cultural” al meu territori que per obtenir poder en les institucions locals. El fet que l’any 1979 sortís alcalde de la Seu va ser la conjunció de moltes experiències anteriors i el treball de gran qualitat d’un equip de companyes i companys al si de l’agrupament de “Redreçament i Progrés”.
El fet que l’any 1979 sortís alcalde de la Seu va ser la conjunció de moltes experiències anteriors i el treball de gran qualitat d’un equip de companyes i companys al si de “Redreçament i Progrés”.
L’estudi del republicanisme a l’Alt Pirineu i Andorra sempre t’ha interessat?
M'ha interessat moltíssim. Vaig poder promoure les publicacions de les “Memòries” de l’Enric Canturri gràcies al fet que el Francesc Farràs Ebrieres em va donar els fulls mecanografiats, escrits a Mèxic els anys seixanta i gràcies també a la col·laboració de l’Ajuntament. En l’estela d’aquest llibre vaig poder publicar el meu sobre la Segona República i la biografia política de l’Enric Canturri. A més, tot just acabo de dipositar a l’Arxiu Comarcal les col·leccions de què disposo de l’Alt Urgell”, la revista d’ERC de la Segona República i de “El Cadí”, la publicació promoguda pel Miquel Mateu. Aquest és un camp on caldrà treballar-hi molt.
Amadeu Gallart i Sort (La Seu d’Urgell, 1947). Economista, historiador i escriptor. Primer alcalde postfranquista de la Seu d’Urgell (1979-83). Professor de català. Membre cofundador dels Grups de l'Alt Pirineu (GAP). Premi Mossèn Albert Vives de Periodisme (2017).
