Posteriorment, a les acaballes del pujolisme es concretava la primera baula pirinenca del Govern, l’IDAPA, a partir d’un procés parlamentari que coneix bé el company Ausàs i que, malgrat el govern d’aleshores, va arribar a bon port.
A continuació, els governs tripartits van crear la delegació del govern i s’impulsaren fins a 12 “delegacions”, que s’esvaïren amb l’arribada del govern Mas.
Arribats aquí, cal dir que el govern del 132è president, Pere Aragonès, ha anunciat un desplegament sòlid per dur-nos, ara sí, on són altres territoris. És un compromís que visualitzo en el cartell d’organització territorial de la Generalitat Republicana que, segons Magda Gregori en el seu llibre sobre el president, fa temps que aquest té al despatx.
Així doncs, com deia Joan Fuster “la política, o la fas o te la fan”, els pirinencs i pirinenques hem de fixarnos uns mínims i defensarlos arreu
Ara, el govern afronta reptes com el conflicte polític amb Espanya, la transició ecològica o la paritat de gènere, però cal estar atents a les polítiques d’equilibri (desplegament de fibra òptica, agenda rural real, gestió efectiva dels espais naturals, millora de les vies de comunicació, etc)
No és normal que calgui explicar de cap i de nou a cada govern les nostres mancances estructurals. N’hi ha d’imprescindibles, com el de les carreteres que porten als pobles, que són de titularitat local i el seu manteniment i la responsabilitat derivada desborda els ajuntaments. També que hi ha moltes més viles, pobles i ciutats que municipis i que aquesta polinuclearitat dels municipis cal tenir-la molt en compte si es volen dissenyar polítiques realistes, sostingudes, que han de defugir l’homogeneïtzació normativa.
Per citar un altre exemple, ningú dubtava de la necessària reversió dels peatges a les autopistes i feia anys que se’n parlava. En canvi, les renovacions (una nit de fosques), de les concessions hidroelèctriques no ens van vetllar. Des d’ERC es van fer passos a Madrid i algun municipi ha fet lloables accions, però cal que sigui una prioritat del Govern, atesa la seva rellevància estratègica.
Així doncs, com deia Joan Fuster “la política, o la fas o te la fan”, els pirinencs i pirinenques hem de fixar-nos uns mínims comuns i defensar-los arreu. Hem de tenir gent en els llocs de decisió tant en l’àmbit de l’administració com en el social i el de l’empresa.
El Pirineu no té estructures d’autogovern de manera sostinguda i es fa poc present
En concret, el Govern hauria de tendir a la paritat territorial potser de manera asimètrica, incorporant persones que visquin la realitat quotidiana i diversa de cadascuna de les vegueries. Així ho va fer el president Maragall, i força que ho vam notar aquí dalt! I és que aquesta mirada específica des del Consell Executiu es transmetia als diferents nivells i empeltava l’acció de govern.
El Pirineu no té estructures d’autogovern de manera sostinguda i es fa poc present. I és que igual que calen estructures d’Estat pel país, a aquest territori li cal múscul per visibilitzar-se, per reivindicar-se i recollir les voluntats majoritàries de la societat pirinenca; des del món municipal, a les organitzacions del sector empresarial i associatiu fins a la potenciació dels mitjans de comunicació compromesos i de proximitat com aquest, a qui felicito pel seu 20è aniversari.
En conclusió, centrem-nos a bastir consensos. Utilitzem ressorts i persones al nostre abast per avançar, i si en algun moment com van fer a l’Ebre pel tema del riu cal plantar-se, endreçadament i educadament, s’haurà de fer. Ens hi va el futur. Lo Pirineu també és vida.
