Adaptacions cardiovasculars a l'exercici
Tots nosaltres sense excepció, quan comencem a practicar un esport, notem una serie de canvis en el nostre cos (increment de massa muscular, pèrdua de greix, millora de la resistència a la fatiga…). En algunes persones aquestes adaptacions es fan notables més aviat que en d’altres, però el resultat final, si l'estímul es manté en el temps, sol ser similar. Aquests canvis els anomenarem adaptacions cròniques a l’esport, ja que per a dur-se a terme cal mantenir l’activitat durant molts dies. De quins son aquests canvis en parlarem en més detall en el poper article.
Tanmateix, avui volia centrar-me en un altre tipus de canvis, molt més aguts, pràcticament immediats, de quan comencem a practicar un esport. Per a fer-ho més senzill agafarem com a exemple un esport que tingui un component aeròbic o de resistència, com per exemple el ciclisme, la natació o el “running”. Qualsevol d’aquests esports activen suficient massa muscular com per a provocar una resposta fisiològica del sistema cardiovascular.
La resposta cardiovascular a l’exercici variarà en funció de la intensitat d’aquest, ja que com més intensitat, més músculs estarem activant i més ràpid necessiten que els arribi la energia per a contraure’s.
En primer lloc cal entendre que, quan iniciem una activitat, si les intensitats son baixes, es comença a activar la via metabòlica aeròbica (amb oxigen) per a poder obtenir energía a partir dels carbohidrats i dels greixos. En canvi, si l’activitat és molt intensa, aquesta via no va suficientment ràpid per a produir la energia i s’activa una altra vía, la vía anaeròbica (sense oxigen). Aquesta segona via genera residus en la sang com el lactat (conegut per ser el causant, fins fa poc, de les famoses agulletes) però també provoca canvis en els patrons de ventilació (el nostre cos comença a hiperventilar per a poder “netejar” tots aquests productes de rebuig). Per tant, la resposta cardiovascular a l’exercici variarà en funció de la intensitat d’aquest, ja que com més intensitat, més músculs estarem activant i més ràpid necessiten que els arribi la energia per a contraure’s.
Quan comencem a fer un exercici físic, com per exemple a pedalejar, els músculs generen unes senyals que arriben al nostre sistema nerviós central i aquest respon amb una sèrie de canvis a nivell del sistema cardiovascular amb l’objectiu de mantenir la homeostasis del nostre cos tot i les noves circumstàncies. Per exemple, un dels canvis aguts que es produeixen és la dilatació dels vasos sanguinis que aporten sang en els territoris musculars implicats, per tal d'augmentar-ne el flux, sense oblidar-se de seguir aportant sang a territoris nobles com el cervell, el cor, els pulmons, els ronyons…
Un altre dels canvis provocats per l’inici de l’activitat física és un augment del gast cardiac (augment del volum de sang que el cor és capaç d’emetre en cada batec). Això és possible gràcies a un augment del volum d’ejecció de la sang des dels ventricles del cor i en paral·lel un augment de la freqüència cardíaca. Per tant, el que notarem quan comencem a fer un exercici és que les pulsacions ens augmenten ràpidament a l’inici, mentre que posteriorment augmenten però més lentament i de forma progressiva fins assolir el seu màxim (fins ara es feia el càlcul 220-edat en anys, tot i que aquest càlcul és molt variable entre persones).
En esport, la tensió arterial sistòlica augmenta, mentre que la diastolica es manté o fins i tot pateix un lleu descens.
La tensió arterial també varia. Com tots sabem, hi ha dues tensions, la mínima (o diastòlica) i la màxima (o sistòlica). En esport, la tensió arterial sistòlica augmenta, mentre que la diastolica es manté o fins i tot pateix un lleu descens. Un cop parem, aquesta tensió torna a la seva normalitat de base al cap d’uns 6 minuts aproximadament.
Un altre canvi que notem són les ventilacions (número de vegades que agafem aire del medi i el tornem a treure). La freqüència de ventilació augmenta a mesura que la intensitat de l’exercici també ho fa, ja que per una banda, permet que hi hagi més oxigen circulant cap als músculs i per altra banda permet l’eliminació de més substàncies de rebuig. Per això, quan arribem en un esforç màxim, es produeix el fenomen d’hiperventilació (una sensació desagradable on estem una estona ventilant a freqüències molt altes tot i haver finalitzat l’esforç).
El consum d’oxigen vindria a ser la quantitat d'oxigen que l’organisme utilitza procedent de l’aire atmosfèric. A més intensitat, més oxigen s’estarà consumint, fins arribar al consum d'oxigen màxim o també conegut com VO2max.
Per últim, el consum d’oxigen augmenta durant l’exercici. El consum d’oxigen vindria a ser la quantitat d'oxigen que l’organisme utilitza procedent de l’aire atmosfèric. A més intensitat, més oxigen s’estarà consumint, fins arribar al consum d'oxigen màxim o també conegut com VO2max. Aquesta és segurament la variable més estudiada i més coneguda, ja que es correlaciona directament amb l’estat cardiovascular de l’esportista i amb la seva capacitat per a realitzar exercici (com més alt sigui el VO2max, millor condició física). Aquesta variable ve determinada per aspectes genètics, l'edat, el sexe, i es pot modificar únicament amb l’entrenament.
El nostre cos té infinitat de mecanismes que s’activen conjuntament per tal de poder adaptar-se a les demandes energètiques i fisiològiques que l’inici d’una activitat exigeix al nostre organisme.
En resum, el nostre cos té infinitat de mecanismes que s’activen conjuntament per tal de poder adaptar-se a les demandes energètiques i fisiològiques que l’inici d’una activitat exigeix al nostre organisme. Que tots aquests mecanismes funcionin correctament és molt important, ja que de no ser així hi ha un risc considerable de patir events cardiovasculars com arítmies o infarts. Per aquest motiu realitzar una prova d’esforç a l’any ens permet garantir la nostra salut cardiovascular o bé actuar en conseqüència.
Dra. Lidia Puyals Boix
Metge General i Màster en Medicina de l’Esport
