El Joan Planes és un personatge fet a si mateix. Va saber que estudiaria al Seminari de la Seu un dia que baixava amb el seu pare d’Estamariu —a peu, per Alàs— i es van trobar el bisbe Iglésias, que els va saludar i li va preguntar al pare quants fills tenia. “Vuit, senyor bisbe”, va respondre. “I no en tens cap per Déu?". Sense pensar-s'ho gaire, el pare li va respondre: “aquest”. Al cap de pocs dies, el Joan ja estudiava al Seminari i l'aigua del riu de Bescaran, i aquell cel estrellat que a les nits contemplava camí de Castanyes, quedava en el record permanent.
Quan tenia catorze anys va decidir que no seria capellà, però aquella estada a la Seu no li va fer cap mal, ans al contrari. "La disciplina del Seminari em va anar molt bé, vaig aprendre a relacionar-me, a espavilar-me, a conviure, a pensar, a decidir…, em van ensenyar comunicació. Al Seminari li he d'estar molt agraït. Aquell passeig amb el meu pare em va portar sort”, explica el Joan. "Encara em diuen que sóc una mica capellà, m'agrada tractar bé la gent".
Del Pirineu a Barcelona
Acabats els estudis a la Seu es va traslladar a Barcelona per estudiar a la universitat i quan va acabar va entrar a treballar en una empresa on ben aviat seria responsable de producció. Als 28 anys, però, juntament amb tres socis van crear la seva pròpia empresa, Astral de Construcciones Metálicas, dedicada als components de piscines i al món de l'aigua. Aquella aigua del riu, que de petit l'inspirava, el va continuar acompanyant per sempre.
Al Joan el mercat espanyol se li va quedar petit. De seguida va agafar la maleta i va començar a viatjar per mig món. Així va ser com Astral va començar a créixer fins a arribar al que és avui l'empresa, ara reconvertida en Fluidra, líder mundial del món de les piscines, una companyia present a 46 països que compta amb més de 5.000 treballadors, que ofereix tots els productes i serveis relacionats amb l'àmbit de les piscines i que l'últim any ha facturat uns 1.500 milions d'euros.
Una imatge de l'entrevista, a casa del Joan Planes. Foto: Montse Ferrer.
Ja sense les exigències i la responsabilitat que suposa dirigir el dia a dia d'una multinacional (ara ho fa el seu fill, Eloi Planes), el Joan es mira la vida amb la mateixa il·lusió que ho feia aquell nen amb pantalons curts que seia en una pedra a la riba de riu Bescaran. Es mira la vida diferent, ell que és un home d'acció, que ha viscut intensament, té més temps per reflexionar: "No sabíem com resoldre el problema de la sostenibilitat al món i, de sobte, la pandèmia de la Covid-19 ens ho ha ensenyat, ens ha dit que hem d'aprendre a viure una mica diferent, hem de valorar les coses petites, la natura...".
Els pensaments del que ha estat el millor empresari pirinenc de les darreres dècades tenen un valor especial. "No podem continuar consumint recursos com hem fet fins ara, en un sistema boig en el qual tothom vol guanyar més i més diners. Això el món no ho admet, la terra no ho aguanta, el que sàpiga adaptar-se ho superarà bé, però el qui no ho entengui patirà més". "Hem de viure amb més qualitat humana", diu el Joan amb un cop d'ull viu, brillant, com la mirada d'un nen que observa, distret, com baixa l'aigua del riu per secles i regueres.
