OPINIÓ

Reflexions des del confinament. Nous escenaris per als museus i la gestió patrimonial a l'Alt Pirineu

Jordi Abella, Antropòleg, museòleg i director de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu, es pregunta quina serà, després del confinament, la realitat dels museus, centres d’interpretació, jaciments visitables i altres equipaments culturals.
Jordi Abella Ecomuseu
photo_camera El director de l'Ecomuseu, Jordi Abella / Ecomuseu de les Valls d'Àneu

Portem més de tres setmanes de confinament. Una situació mai vista, inesperada i que ningú podia augurar durant els mesos de gener o febrer d’aquest any 2020. Un any que va començar amb algunes bones expectatives per al nostre país com que per fi, la Generalitat podia aprovar un nou pressupost, desprès d’anys i panys de fràgils pròrrogues. Fet que podia donar una certa estabilitat al sector públic. També es notava una certa normalitat d’alguns àmbits econòmics i la percepció general que la crisis del 2008 començava a quedar una mica més lluny en la memòria col·lectiva. Tot i que cal ser conscients que tampoc era una situació fàcil ni mancada de problemes i tensions econòmiques i socials. Probablement l’angoixa que vivim aquests dies ens pot temptar a una certa idealització d’aquest passat més recent, però, en tot cas, res comparable amb la situació actual que estem vivint.

Més enllà del primer impacte del confinament, sobretot per  la tràgica pèrdua de vides humanes i l’evident preocupació per la salut i seguretat de l’entorn familiar i social que ens trasbalsa profundament, també hem començat a reflexionar sobre els escenaris de futur que ens podem trobar en el postconfinament. Tothom, des del seu sector professional, personal i territorial, està patint i intenta imaginar amb quin nou món ens trobarem.

Siguem conscients, però, que la majoria d’aquests exercicis casolans es fan des de la subjectivitat, acompanyada d’altes dosis de percepcions personals i malauradament amb una gran manca de dades contrastades. Probablement farà falta una llarga temporada d’estudis i anàlisi rigorosos de dades reals per aportar una mica de llum més fiable. En tot cas, i si em permeteu la gosadia, intentaré fer una mica de ciència-ficció i aportar algunes reflexions personals sobre quin futur ens pot esperar en l’àmbit dels museus i el Patrimoni Cultural en l’Alt Pirineu després del confinament.

Els museus, centres d’interpretació, jaciments visitables, arxius i biblioteques de tot el país han hagut de tancar les portes al públic i optar en la majoria dels casos pel teletreball.

Un dels  grans efectes que ja està comportant la pandèmia és sense dubte la davallada econòmica. El confinament està suposant el tancament al públic d’empreses, comerços i espais comercials que no es considerin essencials. Tan sols això ja està comportant una de les majors crisis econòmiques que ha viscut el nostre país. Aquesta situació també té un impacte econòmic directe en l’àmbit del patrimoni cultural. Els museus, centres d’interpretació, jaciments visitables, arxius i biblioteques de tot el país han hagut de tancar les portes al públic i optar en la majoria dels casos pel teletreball. Aquest tancament de portes està implicant l’extinció absoluta d’un dels recursos econòmics directes per a molts dels equipaments pirinencs: Les entrades, la botiga o els ingressos aportats per la gestió d’activitats didàctiques, culturals o familiars. Tenint en compte que el confinament ja ens ha fet perdre la Setmana Santa, uns dies bàsics donats el gran flux de visitants que habitualment comporta, la minva econòmica ja és evident i dramàtica. També hem de tenir en compte que els mesos d’abril i maig es caracteritzen al Pirineu per les activitats i estades d’escoles foranies de primavera i els viatges de final de curs que acostumen a comportar un important consum d’activitats patrimonials i de visites a museus. I no cal dir, els letals efectes econòmics que podria representar perdre també l’estiu com a període d’activitat econòmica (situació que comença a estar sobre la taula) i que representa un dels períodes amb més visites i consum cultural al Pirineu.

Aquest impacte econòmic no implica només als museus i equipaments patrimonials que directament perden una bona part dels seus ingressos propis, sinó que també estan afectant a tot un seguit de petites empreses i autònoms que són contractats per aquests equipaments. Guies, empreses de serveis vinculades a la didàctica, a la interpretació, la restauració o la gestió o fins i tot productors locals que venen part de les seves produccions en els espais patrimonials. És evident que el valor econòmic dels museus va més enllà de la seva capacitat de captar recursos propis i de crear un seguit de llocs de treball directes. També són focus de dinamització econòmica que comporten una important dinamització de petites empreses locals i autònoms al seu voltant. Sens dubte tot aquest petit univers econòmic ja està essent afectat per la situació actual i a la curta o a la llarga pot acabar amb la implementació d’ERES o tancament d’empreses vinculades al sector patrimonial.

Els museus també són focus de dinamització econòmica que comporten una important dinamització de petites empreses locals i autònoms al seu voltant.

Per una altra banda, una gran part de la gestió dels museus i equipaments patrimonials a l’Alt Pirineu penja del sector públic, sigui des de l’àmbit municipal, comarcal o autonòmic en el cas, per exemple, dels Parcs naturals. Si bé a curt termini els equipaments públics sembla que podran aguantar millor l’impacte econòmic del confinament que els que depenen únicament del sector privat, a mig o llarg termini també en poden ser dramàtiques les conseqüències, sobretot per als ajuntaments. En aquests darrers anys s’han fet veritables esforços per mantenir tècnics i tècniques vinculats a la gestió patrimonial (sobretot si tenim en compte que un dels efectes més perversos de la crisis del 2008 va ser un gran afebliment i reducció dels equips humans d’aquest sector, fet que encara estàvem arrossegant). En  el finançament d’aquests tècnics i gestors, que no acostuma a estar vinculat a cap subvenció externa sinó que s’assumeix des dels recursos propis municipals, els diners recaptats en concepte d’entrades, lloguer d’espais, vendes de botiga o altres serveis propis són fonamentals. Quan més duri el confinament, més dèficit generarà la situació i més complicat serà mantenir de manera estable aquests i aquestes professionals.

En aquests darrers anys s’han fet veritables esforços per mantenir tècnics i tècniques vinculats a la gestió patrimonial

En aquest sentit, i tenint en compte que aquest sector no s’ha recuperat encara del greu impacte que va patir durant la crisis del 2008, és molt possible que no aguanti un altre embat de les proporcions que es preveuen pot tenir aquesta nova crisis. Aquest efecte en el sector professional del patrimoni tindria, però, unes conseqüències dramàtiques que anirien més enllà del fet de la destrucció d’alguns llocs de treball (evidentment prou greu en sí mateix) i que acabarien repercutint en tot el territori pirinenc. Implicaria, sobretot, la desaparició de polítiques actives de conservació, gestió i dinamització del patrimoni cultural del Pirineu. Un dels recursos endògens i més potents de que disposa el nostre territori per articular projectes de desenvolupament local, cohesió social i sostenibilitat. Sens dubte el Pirineu no disposa de tants recursos locals amb les potencialitats de futur que té la gestió dels recursos patrimonials (entenen tant els naturals com els culturals, els materials com els immaterials). Per tant, potser ja comença a ser hora que valorem aquest àmbit com és mereix i el considerem estratègic per al Pirineu i la resta del país. I l’entenguem no com un sector econòmic secundari, sinó com un veritable motor de desenvolupament que cal vetllar i protegir.

Caldrà reivindicar, un cop més, la necessitat de treballar plegats en l’àmbit de l’Alt Pirineu i crear o reforçar plataformes reivindicatives que ens permetin guanyar múscul i visibilitat

Des d’aquesta perspectiva caldrà reivindicar, un cop més la necessitat de treballar plegats en l’àmbit de l’Alt Pirineu i crear o reforçar plataformes reivindicatives que ens permetin guanyar múscul i visibilitat. La situació econòmica en que quedarà el nostre país desprès del confinament farà que hi hagi un nou replantejament dels pressupostos de les administracions i podem tornar a caure en el parany d’entendre la cultura i el patrimoni com a sectors de tercera o quarta línia, no prioritaris ni essencials. Tenim l’experiència de la crisis del 2008 en que malauradament vam tornar a comprovar en pell pròpia que el sector de la cultura va quedar totalment minvat, i al Pirineu encara més. Una de les respostes més encertades a aquella crisis va ser la creació de xarxes estables que ens han permès poc a poc anar superant aquella situació de feblesa extrema a partir de la cooperació i el treball conjunt. Ara tenim més experiència, tenim instruments a l’abast més desenvolupats, engreixats i afinats. Però haurem d’estar atents de que el tsunami i el terratrèmol en el que ens estem submergint, i que implica transversalment a tots els sectors econòmics i socials del país, no ens torni a deixar en aquell estat catatònic del que ens ha costat tant recuperar-nos. Caldrà trobar els màxims suports possibles, tant dels sectors polítics com dels propis tècnics i, sobretot de la societat que en darrer terme és qui dona sentit i legitimitat a la nostra feina des del sector del patrimoni.

Aquest procés de reforçar el treball en xarxa haurà d’anar acompanyat de la reivindicació dels  recursos per assegurar el funcionament d’aquestes estructures cooperatives, del compromís de les administracions locals i nacionals en mantenir les seves estructures patrimonials i no deixar-les defallir d’inanició, però també del compromís per part del sector del patrimoni de desenvolupar projectes cada cop més socials, compromesos amb el futur i arrelats al territori. Caldrà doncs un gran pacte de fons sense el qual serà difícil sobreviure. No hi ha dubte que aviat haurem de començar a competir pels recursos econòmics, com sempre hem fet, però ara sota més tensió i dificultats i amb un entorn de gran complexitat. I per fer-ho necessitarem reivindicar i defensar cada cop més quin és el nostre lloc en la societat i quines noves funcions, llenguatges i usos socials podem aportar a uns temps en constant transformació.

Si d’alguna cosa serveix el confinamental que estem sotmesos ha estat per desenvolupar i millorar la creativitat, la solidaritat i la dimensió digital dels museus pirinencs

Només una darrera idea més, intentant donar un to més positiu ala situació que vivim. Si d’alguna cosa serveix el confinamental que estem sotmesos ha estat per desenvolupar i millorar la creativitat, la solidaritat i la dimensió digital dels museus pirinencs. Són abundants les iniciatives de posada en valor, participació i difusió del patrimoni de l’Alt Pirineu que s’estan desenvolupant des de les xarxes socials i per Internet. Jocs de participació popular, originals propostes d’accions a fer des de casa o simplement rendibilitzar recursos digitals que ja existien i que s’havien explotat poc, ara ens serveixen per omplir les estones més dures i difícils del confinament, tant dels grans com dels més joves. Tota aquesta activitat online, fruit de la solidaritat i del compromís de les institucions, empreses, i persones que gestionen el patrimoni pirinenc està essent un perfecte banc de proves per desenvolupar un nou llenguatge i una manera de comunicar que potser encara teníem poc treballada i assumida des de l’Alt Pirineu. Aquesta nova dimensió digital ens pot ser de gran utilitat en un futur que es presenta complex, estrany i de difícil previsió. Aquest fenomen, però, també té una cara perversa sobre la que caldrà reflexionar quan sigui el moment. El de la gratuïtat del consum cultural. És evident que tots els sectors culturals s’han bolcat en apropar els seus productes a la societat. Des de llibres, cinema, teatre i visites virtuals, etc...i per aconseguir una major difusió han optat en molts casos per fer-ho gratuïtament. Aquest fet pot comportar a la llarga un procés de desvalorització econòmica del producte cultural i pot acabar d’ensorrar el sector cultural. De fet, en aquests moments aquest és un dels grans debats del sector que està bullint a les xarxes socials.

Un cop més ens haurem de tornar a arromangar per reivindicar i defensar, entre tots i totes, aquest sector tant bàsic i estratègic per a l’Alt Pirineu.

Malauradament, i ja des del seu més remot origen, la gestió del patrimoni i les institucions museològiques s’han hagut d’anar adaptant als temps i a les demandes de la societat. Sovint han existit corrents internes crítiques en la museologia que han reivindicat una mirada diferent en que l’important no és únicament l’objecte o el patrimoni en sí, sinó la seva dimensió social i territorial. Ara tornem a estar davant d’un nou repte, d’una nova prova de tensió que ens obligarà a adaptar-nos, repensar-nos i dissenyar noves estratègies de futur. És un repte que no serà fàcil assumir, però que sembla inevitable i que ja tenim aquí. Caldrà moltes dosis de cooperació, capacitat organitzativa i creativitat per poder superar-lo. Un cop més ens haurem de tornar a arromangar per reivindicar i defensar, entre tots i totes, aquest sector tant bàsic i estratègic per a l’Alt Pirineu.I si finalment aquest ha de ser l’escenari, allà ens hi trobarem. Molts ànims i cuideu-vos molt!

Jordi Abella Pons

Antropòleg i museòleg. Director de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu