Coincidint amb el primer any de la pandèmia, la població de la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran va guanyar 1.425 habitants durant el 2020 arribant als 73.677, això vol dir un augment de l’1,86%. Després d’una tendència a la baixa en l’última dècada, es tracta de la pujada més gran d’empadronaments en els últims tretze anys. Paral·lelament, amb una caiguda de 27.450 empadronats, la capital catalana és el municipi amb un descens de població més alt en números absoluts, seguida de l’Hospitalet de Llobregat. La població de l’àrea metropolitana ha sofert el descens més gran en deu anys.
A jutjar per aquestes dades podríem afirmar que el confinament i el teletreball, sense oblidar altres factors, han fet aflorar l'interès per anar a viure a pobles i ciutats del Pirineu i escapar de les grans urbs. No sabem si això vol dir la confirmació de l’existència d’una onada de neoruralisme que recorre Catalunya, però probablement aquesta és la cara més positiva i agradable d’una pandèmia que ha fet estralls en tota la població. Raquel Gainza Vigor és d’Etxarren-Arakil, un poble de 150 habitants a mig camí entre Pamplona i Altsasu, va estudiar Infermeria a la Universitat Pública de Navarra, a Pamplona, fa tres anys va anar a Barcelona per cursar el Màster en Atenció Prehospitalària i Hospitalària Urgent i ja parla un català perfecte. La Raquel treballava en un dels hospitals més importants de l’Estat, l’Hospital Clínic de Barcelona, però el 2020, enmig de la pandèmia, van decidir amb l’Arnau - la seva parella, que és fisioterapeuta - anar a viure al Pirineu i escapar de la gran ciutat. Tots dos som molt de muntanya, vaig tirar currículums i em van cridar de l’Hospital de la Seu d’Urgell. La Raquel assegura que no es penedeix gens de la decisió que van prendre, diu que s’hi troben superbé, molt millor que a Barcelona. Ella estava convençuda que li agradaria molt viure a Barcelona, perquè tota la vida havia viscut a Etxarren-Arakil, però la veritat és que necessitava la muntanya, la natura i els espais oberts.
Els centres de salut i els hospitals pirinencs es troben en moltes ocasions amb falta de professionals de la medicina i la infermeria, una situació crònica que s’arrossega des de fa anys. Això es deu al fet que moltes de les persones que acaben els estudis no es volen allunyar de les seves amistats, família i estils de vida, per traslladar-se a un territori que amb prou feines ofereix possibilitats d’investigació, de més formació i de reptes professionals. Fins i tot sabent que tindran un contracte fix i cobraran un complement a final de mes. Aquest no és el cas de la Raquel, que assegura que estic aprenent més en un hospital petit com el de la Seu veient una mica de tot, que no pas en un de gran on acostumes a fer sempre el mateix. La Raquel recorda que al principi no tenia intenció d’estudiar infermeria, volia ser veterinària com el seu pare, però la nota de tall no li arribava i vaig pensar que em matricularia a primer i a l’any següent ja em canviaria de grau, però em vaig adonar que la infermeria m’agradava molt, que la infermeria m’havia atrapat. Està convençuda que la decisió de viure al Pirineu li ha canviat la vida, viure en un entorn natural és fantàstic, he guanyat en qualitat de vida i puc pagar una casa sense haver de fer números contínuament i anar penjada. La Raquel viu amb la seva parella a Alàs, un poble de 320 habitants, a només 4 Km de la Seu d’Urgell, envoltat de prats de dall i pomeres.
Raquel Gainza: "Estic aprenent més en un hospital petit com el de la Seu veient una mica de tot, que no pas en un de gran on acostumes a fer sempre el mateix"
Carla Martorell és del Garraf, de Vilanova i la Geltrú. Va estudiar infermeria a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i quan va acabar va entrar a treballar al Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf fins que va arribar la segona onada de la pandèmia. La situació em va cremar molt i vaig decidir anar-me’n al Pirineu, apunta. La Carla és una apassionada de la muntanya, sempre que tenia festa m’escapava cap aquí dalt, així que vaig prendre la decisió de quedar-m’hi a viure.Treballa a l’Hospital de la Seu d’Urgell i viu a Estamariu, un poble de poc més de 100 habitants que s’estén a la ribera dreta del Segre, a la part nord-oriental de l’Alt Urgell. Va arribar sola a la Seu, no hi coneixia ningú i sortia a fer muntanya i a esquiar amb una amiga d’Andorra. Aquí vaig conèixer un noi de Figueres, vam començar a sortir i ara som parella, vivim junts a Estamariu, fem hort i tenim gallines (riu).
La Carla és conscient de les dificultats afegides que, des del punt de vista formatiu, suposa viure al Pirineu. Ara està fent el Màster en Atenció Prehospitalària i Hospitalària Urgent i les classes presencials són a Barcelona, un o dos cops per setmana, això fa que sigui pràcticament impossible combinar-ho amb uns horaris professionals complicats com els seus. Ha optat per cursar-lo de manera semipresencial, on la major part de la formació és online. No és el mateix veure-ho a través d’una pantalla que anar a classe; i tampoc són els mateixos els recursos que té un hospital gran de Barcelona que els que pot tenir el de la Seu d’Urgell, això és un hàndicap. Malgrat tot, quan posa els pros i els contres als platets de la balança, es mostra satisfeta de la decisió presa, tant des del punt de vista personal com professional. Encara que els pacients greus es derivin cap a altres hospitals de referència, aquí fem la primera atenció de multitud de casos i patologies diferents i això enriqueix el meu aprenentatge i experiència com a infermera, assegura.
Carla Martorell : "Encara que els pacients greus es derivin cap a altres hospitals de referència, aquí fem la primera atenció de multitud de casos i patologies"
Abans d’estudiar Infermeria, Carla Martorell va fer un grau superior d’Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear i va treballar cinc anys com a tècnica de radiologia alhora que cursava el grau d’Infermeria. Em continua agradant molt la radiologia, però vaig voler anar més enllà, estar més a prop de l’atenció al pacient i de les urgències. Carla i Raquel coincideixen que a Catalunya falten infermeres, és un problema estructural agreujat amb la Covid. L’atur de les infermeres és pràcticament inexistent, no obstant això asseguren que ho és a canvi de contractes temporals –alguns de dies o per hores–, sous baixos i poques oportunitats de projecció a la feina. Raquel Gainza recorda que a Barcelona, a l’Hospital Clínic, sempre faltava personal i estaven amb serveis mínims, així i tot paradoxalment els contractes eren de dies, cada dia signaves un contracte nou sense moure’t del mateix hospital, sense la més mínima estabilitat i patint la incertesa de no saber què faràs l’endemà.
Cristina Conesa Ramos és de Barcelona de tota la vida. Treballava a Urgències de l’Hospital General Vall d’Hebron de Barcelona, vivia molt a prop i podia anar cada dia a peu a la feina. No obstant això, a principis de gener, va determinar fer un tomb a la seva vida i anar a viure al Pirineu amb la companyia de la seva gosseta de deu anys. Estimo molt Barcelona i sempre m’ha donat el que he necessitat, amb tot i això, últimament trobava a faltar una vida més tranquil·la i el contacte amb la natura, apunta. Va prendre la decisió durant la pandèmia, era una idea que li ballava pel cap des de feia anys, i un seguit de circumstàncies personals van aplanar-li el camí, li van posar més fàcil, ara em veig amb cor de fer-ho, és el moment i sento que ho he de fer, es va dir. Viu en un pis al rovell de l’ou, al centre històric de la Seu d'Urgell, a tres minuts de la Fundació Sant Hospital on treballa. Va estudiar un cicle formatiu de Grau Superior d’Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear i més endavant Auxiliar d’Infermeria.
Cristina, que també és Auxiliar de Veterinària, diu que sempre l’ha atret el món de la salut en general i dels animals i que li agradaria poder fer compatible la feina de radiologia i la d’auxiliar d’infermeria que és molt més assistencial i això en un hospital petit com el de la Seu és molt més factible perquè tot està més concentrat. Relata que a l’Hospital General Vall d’Hebron mai va veure casos de trauma o de materno o de pediatria… però aquí, quan estic al torn d’urgències, veig de tot. Aquesta és una de les coses que m’ha sorprès més gratament en l’àmbit professional. Cristina es mostra molt satisfeta amb el seu nou canvi de vida i assegura que ara mateix viure a la Seu d’Urgell compleix tots els requisits que s’havia marcat, una petita ciutat del Pirineu, tranquil·la, amable, en contacte amb la natura i amb Andorra a un quart d’hora, on hi ha molta oferta de tota mena. També valora molt el fet d’estar a només dues hores de Barcelona, perquè és cert que m’agrada viure aquí, però tampoc vull perdre el meu espai a Barcelona, la meva gent, el meu barri.
Cristina Conesa: "Viure a la Seu d’Urgell compleix tots els requisits que m’havia marcat, una petita ciutat del Pirineu, tranquil·la, amable, en contacte amb la natura"
Judit Inglès Martínez té vint-i-sis anys i és de Badalona. Va estudiar el Grau en Infermeria a la Universitat Internacional de Catalunya i només acabar va treballar a l’Hospital Municipal de Badalona, al centre de la ciutat, i després a l’Hospital Germans Trias i Pujol ‘Can Ruti’, un hospital de referència en tots els sentits. Fa sis mesos que treballa a l’Hospital de la Seu d’Urgell, la seva passió per les activitats de muntanya va fer-la decidir a viure i treballar al Pirineu. Tot va anar molt de pressa, va ser dit i fet, recorda. En comptes d’enviar el currículum per correu electrònic, va preferir porta’l personalment als hospitals de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà. Encara no havia arribat a la Cerdanya que ja em trucaven del de la Seu per fer-me una entrevista i l’endemà mateix em confirmaven que la feina era per a mi. Al centre hospitalari urgellenc li van oferir el torn de nit a Urgències, precisament el servei que a ella més l’interessava, l’any passat va fer el Màster d’Urgències. No m’ho vaig pensar ni un moment, rememora satisfeta. Va deixar la feina a ‘Can Ruti’, on tenia un contracte d’un any, que això en aquest món vol dir estabilitat laboral, i va fer la maleta. A casa seva, els pares coneixien els seus plans, però no es pensaven que seria d’un dia per l’altre. Quan se li pregunta per la part positiva de la seva decisió, respon amb rotunditat que no hi ha cap aspecte negatiu, tot són avantatges.
Judit explica que potser hi ha gent que troba a faltar més vida social, tanmateix ella ja venia mentalitzada, sabia el que es trobaria. Estic acostumada a fer excursions sola i la vida social era l’últim que em preocupava”(riu). Judit diu que treballar en un hospital nou ja comporta conèixer gent nova, a més estava convençuda que coincidiria amb persones amb qui compartiria l’afició per la muntanya i l’esport. Només arribar ja es va apuntar a la cursa de muntanya del Circuit Fer ‘La Foranca’ d’Alàs, un recorregut de 21 quilòmetres i 550 metres de desnivell, on em vaig trobar un company de la feina, un tècnic d’ambulàncies. Practica diverses activitats esportives, fa curses per muntanya, snowboard a les pistes i excursions amb raquetes de neu amb la companyia de la seva gosseta. D’ençà que és a la Seu d’Urgell s’ha iniciat en la pràctica de l’esquí de fons i encara li queda temps per assistir a classes de ioga. Li encanta el mercat de fruites i verdures dels dimarts i dels dissabtes al carrer Major, recorda que a Badalona ja tenia el costum de comprar als establiments de producte de proximitat, però aquí a la Seu no me’l perdo mai. Reconeix que aconseguir habitatge a la Seu no és fàcil, diu que hi ha poca oferta, tot i que els preus del lloguer no estan tan disparats com a Barcelona. Quan vaig arribar, vaig trobar pis de seguida. Així i tot, estic mirant alguna cosa millor i és complicat, afirma.
Judit Inglès: "Viure i treballar al Pirineu no té cap especte negatiu, tot són avantatges"
Pel que fa a l’àmbit més professional Judit Inglès conta que no havia treballat mai de nit i assegura que s’ha acostumat molt bé a l’horari. L’avantatge d’aquest torn de 12 hores seguides és que després tens més temps per a tu, tenir dos dies seguits de festa et permet fer moltes coses, reconeix. Parla amb satisfacció de la seva etapa a ‘Can Ruti’, va ser una experiència molt positiva en molts aspectes, però allà no havia tocat mai especialitats com obstetrícia o pediatria i aquí veig de tot, assegura. A l’Hospital de la Seu m’han acollit molt bé i estic aprenents moltes coses perquè puc fer gairebé de tot. Tocar especialitats que no havia tractat fins ara li fa respecte, així i tot valora molt el fet d’estar envoltada de companys amb molta experiència que sempre estan disposats a donar-li un cop de mà.
