El quiosc de l’Avinguda Pau Claris de la Seu d’Urgell, un dels establiments més emblemàtics de la ciutat i l’únic de les seves característiques que fins ara havia resistit als nous temps, abaixarà la persiana el 3 de juny. Serà l'últim dia que la Lourdes Obiols Malé es posarà darrere del taulell i s’acomiadarà definitivament de la seva fidel clientela. La seva jubilació i l’inevitable tancament suposarà una pèrdua ben real i profunda per a la vida comunitària de la Seu. El quiosc de la Lourdes mai no ha estat només un punt de venda, ha funcionat com a autèntic node de connexió social, un lloc privilegiat des d’on intercanviar una salutació, comentar l'actualitat i mantenir viu el teixit de la ciutat.
El quiosc de la Lourdes mai no ha estat només un punt de venda, ha funcionat com a autèntic node de connexió social, un lloc privilegiat des d’on intercanviar una salutació, comentar l'actualitat i mantenir viu el teixit de la ciutat.
La Lourdes Obiols va néixer a Sabadell el 1959, tot i que al cap de quatre anys va retornar a l’Alt Urgell amb els pares i la seva germana Pilar. El pare, Amadeu Obiols Roca, era originari de Castellar de Tost i la mare, Paulina Malé Lluch, filla de la Bastida d’Hortons. Amb la mirada posada en una infància dolça i en un indret extraordinari, la Lourdes rememora els temps d’anar a escola als Hostalets de Tost: “tres quilòmetres i mig al matí i tres i mig més a la tarda, tant si nevava com si plovia, no estàvem mai malalts, no anàvem mai al metge, no ens passava mai res i en arribar encara ajudàvem a casa”. A casa seva, cal Xico de Castellar, eren ramaders, “teníem ramat d’ovelles i també porcs, conills i gallines”. Els anys d’escola són molts presents en la memòria de la Lourdes i, sobretot, el record inesborrable de l’Àngela Isern, “la mestra entranyable i compromesa, que va saber guiar-nos amb paciència, passió i una tendresa infinita”.
Els anys d’escola són molts presents en la memòria de la Lourdes i, sobretot, el record inesborrable de l’Àngela Isern, “la mestra entranyable i compromesa, que va saber guiar-nos amb paciència, passió i una tendresa infinita”.
La Lourdes va agafar el quiosc, el gener del 2005, prenent el relleu de l’anterior propietària, la Juanita Cucurull, i l’ha portat vint-i-un anys amb la inestimable col·laboració del seu home, el Josep Carchat. “Vaig decidir que tenia ganes de treballar per mi, de ser autònoma, encara que anys abans ja havia tingut una carnisseria i regentat el bar de l’Esplai de la Gent Gran”, recorda. El quiosc de la Lourdes és un punt de trobada al centre neuràlgic de la ciutat i ella, amb la seva vivacitat, energia i caràcter obert i amable, n’ha estat durant tots aquests anys l’ànima indiscutible. Coneix les rutines i les necessitats de cada veí, els sap escoltar i establir-hi un vincle de confiança. Sap fer entendre a la gent qui és aquella persona que figura a l’esquela penjada al vidre de l’aparador o explicar el detall de qualsevol esdeveniment ciutadà que acaba de succeir. El quiosc ha estat la seva vida durant vint-i-un anys i ara que està a punt d'abaixar la persiana, els records se li acumulen. Quan li pregunten quina ha estat la clau de l’èxit de la seva feina, respon: “tenir ganes de treballar i que t’agradi parlar amb la gent i escoltar-la. A mi, sempre m’ha agradat la relació amb la gent, de la gent gran se n’aprèn molt”.
Fer de quiosquer és avui un ofici de resistència que “comporta molta dedicació i moltes hores” i on només es fan tres dies de vacances l’any. La premsa digital, el descens dràstic de les vendes de diaris en paper, les subscripcions online, però també la manca de relleu generacional són raons que han precipitat el tancament dels quioscos a tot arreu. La Lourdes recorda quan anys enrere, de bon matí, s’amuntegaven piles ben altes de diaris davant del quiosc, “només cal pensar que abans pujaven dos furgonetes de dos distribuïdores plenes fins dalt de diaris i ara només en puja mitja per a la Seu, Andorra i la Cerdanya”. El relleu generacional és l’altre gran inconvenient per a la supervivència dels quioscos de premsa. “A casa no hi ha continuïtat, els meus fills tenen la seva feina i jo no els puc embolicar en una cosa com aquesta”, considera.
“A casa no hi ha continuïtat, els meus fills tenen la seva feina i jo no els puc embolicar en una cosa com aquesta”
Per la Lourdes, ara s’acaba una etapa i en comença una altra. El seu home encara li suggeria, no fa massa, que podrien continuar fent el repartiment dels diaris al matí i prou, però ella li va treure del cap: “estaríem igualment lligats i no podríem fer la nostra”, va dir-li. "Ara toca descansar i tenir una mica de salut per gaudir-ho uns anyets. El Josep fa sis anys que està jubilat i encara no ho ha pogut aprofitar del tot", afegeix. Algú li demana si ho trobarà a faltar i ella respon que sí sense dubtar: “Trobaré a faltar molt el quiosc. No trobaré a faltar matinar, però enyoraré molt els veïns i el tracte amb la gent”.
“M’he sentit valorada per la gent i estimada i això en aquests moments em fa sentir bé, em fa feliç”
Deixar enrere el quiosc és tancar una etapa important, però fer-ho amb el cor ple d'afecte i agraïment és el millor premi possible. Aquests dies, quan en falten pocs pel tancament definitiu, els amics, clients i veïns s'atansen al quiosc de la Lourdes per mostrar-li la seva estima, recordar anècdotes i agrair-li el servei de tots aquests anys. “M’he sentit valorada per la gent i estimada i això en aquests moments em fa sentir bé, em fa feliç”, reconeix amb emoció.
