El vell Teodor —un sagristà escarransit i malaltís amb qui comparteixo cambra a l’hospici de Tremp— m’assegura que en la seva època d’estudiant al seminari de la Seu li van fer traduir un passatge d’un pergamí antic, escrit en llatí, que encara té gravat a la memòria. Me n’interessa, sobretot, aquest fragment: «En una expedició de l’exèrcit romà al nord d'Isona, un arquer ha ferit un faune a la riba del Flamisell.»
Ara, després de fer-li explicar què és un faune, estic convençut que la criatura sobrenatural que Joanín de Tapat va perseguir una nit sencera sota la claror de la lluna fins ben a prop de la meva cabana, n’era un. En aquella època, el llegendari caçador no tenia por de cap bèstia del bosc. Es vantava que faria la pell al mateix dimoni, si se li posava al davant. Tanmateix, quan el va veure sortir del barranc de les Ausades, l’escopeta li va caure de les mans. Era una fera esgarrifosa. Caminava dreta sobre les potes de darrere i, dels corrons cap amunt, el cos semblava humà, si no fos per les banyes llargues i recargolades que li enravenaven el front. En el temps de plegar l’escopeta de terra, l’animal ja era lluny. Corria tan de pressa com un cabirol. El Joanín li va seguir el rastre fins a la balma on tanco el ramat. A punta de dia, quan em va preguntar si havia vist passar aquella bestiota i me la va descriure, vaig pensar que s’havia begut l’enteniment.
Durant anys, matí i vespre vaig inspeccionar l’esquerda de la roca, amb el temor que s’hagués engrandit. Mai no hi vaig percebre cap mena d’alteració o moviment. Sí que vaig notar, en canvi, que les cabres anaven de boc més sovint.
Joan Graell i Piqué
