Com cada estiu, Hug Roger III truca a la porta i ens demana permís per acomodar-se en la nostra memòria, aixeca aquella mà ferrenya i l’agita amb determinació per a desvetllar-nos d’un llarguíssim somni de cinc-cents anys.
Des de Xàtiva on està empresonat, gira la mirada cap al Pallars i amb una espurna de tendresa que encara li queda agraeix la tenacitat de la gent d’Olp que tant va patir en la guerra del Pallars.
Com una altra guerra de la que n’hem sentit parlar més, 3 anys va durar la Guerra del Pallars, des de 1484 al 1487, i va representar l’últim gran capítol de la violència medieval a Catalunya. És un conflicte, però, del que se n’ha parlat poc i se’n va parlar poc ja que el rei Ferran II el Catòlic estava llavors també enfeinat en una altra guerra que ens han explicat més a tots a l’escola: la conquesta del regne de Granada als musulmans.
Olp va resistir 9 dies als invasors, fins que va arribar una bombarda des de Solsona que va fer caure les muralles i el castell.
I de nou, les tropes reials esperaren que passés l’hivern i no varen avançar més, no fos cas que la neu no els deixés recular, si fos necessari. Després de més d’un any d’esperar a Sort i deixar tota la part baixa del comtat del Pallars sense resistència, pel gener del 1487 saltaren cap a Ribera i Surri i finalment pel juliol del mateix any Caterina Albert rendia el castell de València quan el seu marit encara buscava reforços per continuar lluitant contra el seu enemic Ferran el Catòlic, fins que va caure presoner a Nàpols. Durant l’any 1491 fou processat per desobediència al rei, i el 1508 morí al castell de Xàtiva on portava 5 anys presoner.
La guerra del Pallars acabà amb la derrota del projecte d’estat pirinenc d’Hug Roger III. Malgrat no haver-ne tingut cap en el camp de batalla, el comte de Pallars va haver de resignar-se a perdre els dominis a causa de la metòdica execució militar dirigida pels Cardona de cada força i cada castell pallaresos i a causa de l’hàbil diplomàcia del rei Ferran II que va fer que ningú els volgués ajudar. Era, doncs, una guerra sense esperança per a Hug Roger III.
Fa nou anys que el grup de teatre El Setge d’Olp dramatitza aquesta història i l’explica cada vegada d’una manera diferent. Reviure la història ens fa capaços del que hem estat. Reivindicar-nos com a pallaresos i fer-ho en un ambient festiu és la raó per la que vàrem concebre les Festes del Setge d’Olp. Per això anem donant voltes any rere any sobre uns fets històrics que varen passar en un llunyà 1485, i els fem Teatre per prendre’n consciència. Per a trobar l’essència del nostre origen, hem de popar de la nostra història que al cap i a la fi, ens ha modelat al llarg dels segles.
Hug Roger Superstar
Hug Roger III, el senyor de les muntanyes, cavalcant sobre vinils que semblen muntanyes. Aquest és el cartell d’enguany.
Passem el 1970. Un foraster misteriós arriba a l’estudi d’Olp i troba els llibrets i el vestuari de la representació teatral de la primavera de l’any 1938, aquella que no es va poder fer perquè van entrar els Nacionals. Aquella que representàvem l’any passat. La mestra republicana feia servir el teatre per a què aprenguessin història, la nostra història.
La canalla de l’escola franquista del 1970, fills dels qui la volien representar el 1938, no en saben res d’aquella història del nostre comte i del nostre Pallars. La descobreixen, i decideixen convertir-la en un musical.
A l’any 1970 als vinils se’ls en discos i prou. I també començaven a fer furor les cassettes. Però si Hug Roger III cavalqués sobre cassettes semblaria que ho fes sobre els rocs engrasats del camí que comunica la part baixa del poble d’Olp, on hi havia el castell, i la part alta on encara es diu la Força. No sabem si el cavall blanc del nostre comte hi va pujar mai des del castell de Sort. Però quan el Setge d’Olp del 1485 en què el poble va resistir nou dies les tropes dels Cardona i Ferran el Catòlic, Hug Roger ja era a França buscant reforços i el 1487 la comtessa Caterina va rendir el castell de València d’Àneu, darrer baluard pallarès.
Hug Roger Superstar, un musical amb cançons de West Side Story, dels Beatles i molts altres.
En definitiva, una tragicomèdia amb parts musicals i inspirada en part en la novel·la de Jorge Semprún La mort qu’il faut. I un any més, teatre dins del teatre amb text i direcció de Toni Alcalde. Ja és un dels nostres, fa quatre anys que el tenim.
Personatges i repartiment
• Foraster i Enric Josep de Moner
• Mestra Rosa M. Riba
• Maria (nena) Ariadna Orteu
• Núria (nena) Mònica Faurat
• Carla (nena) Nina Serra
• Joan Miquel Sánchez
• Ares Aina Orteu
• Júlia Jana Serra
• Pau Guim Perearnau
• Carles Pepe Sala
• Montse Mercè de Moner
• Juan Creix (vídeo) Toni Alcalde
• Teresa Eulàlia Bosch
• Anna Marta Font
• Enric (a Buchenwald) Pepe Sala
• Quim (a Buchenwald) Guim Perearnau
• Lluís Josep de Moner
Crèdits
Text i direcció: Toni Alcalde
Ajudant de direcció i coreografia: Elena Martín
Col·laboradora musical: Mercè Pi
Producció àudiovisual: Joan Saeta
Il·luminació i so: ServTec
Lloguer vestuari: Montse Miralles
Producció: Josep de Moner
Per més informació i dates de representacions, descarregueu el programa de mà (pdf)
