Catalunya, Europa, el món, estan afectats per una greu crisi econòmica que ja dura set anys. S’ha dit que d’ella en sortirà una societat que tindrà poc a veure amb la d’abans. És una afirmació un xic exagerada. Sóc més partidari de considerar que l’evolució dels individus i de la societat és gradual i sostinguda, i que les crisis i els grans esdeveniments només n’acceleren la velocitat dels canvis en funció de la intensitat de la sotragada. La crisi actual és sens dubte molt aguda, amb doloroses conseqüències per als individus, les famílies, les empreses i determinats països. Però tot és relatiu: podem imaginar-nos encara una convulsió més gran. Sense anar més lluny Espanya, en la crisi dels anys 1992-1993, també va assolir la xifra del 24% d’aturats.
I el Pirineu? Quines lliçons poden extreure’s de la crisi? Una primera constatació sembla de tota evidència: cal reconsiderar a fons el model d’especialització gairebé exclusiva en la construcció lligada a la segona residència, que tan onerosa resulta ara. I una pregunta associada: la fita principal, el gran objectiu dels pirinencs és ser un destí turístic? L’ambició com col.lectiu és rebre gent i més gent procedent d’altres llocs en quantitats cada vegada més grans? O l’ideal a assolir és un altre més alt i també més difícil; per exemple, constituir una societat modèlica en educació, en qualitat de vida i en relació harmònica amb la natura? En el ben entès, es clar, que el turisme és i serà una font clau de recursos econòmics en qualsevol escenari. Simplificant molt, podríem identificar un punt fort i un punt feble del Pirineu en l’actual conjuntura. La seva principal fortalesa és sens dubte la creixent consideració de l’ecologia i el paisatge en l’escala de valors de la societat contemporània, i l’automàtica identificació de la muntanya amb aquests dos conceptes. El punt feble es deriva de la crònica manca de força i de cohesió del teixit social pirinenc, amb el corol·lari de l’exaltació del localisme i de la dispersió d’esforços.
Com hauria el Pirineu d’afrontar el futur post-crisi? El veterà economista, pensador i novel·lista José Luís Sampedro, en una recent entrevista a un diari, a les tres paraules que ara ho dominen tot imposades per la fèrria dictadura dels “mercats”, productivitat, competitivitat, innovació, en contraposava tres altres, pel mateix ordre, vitalitat, cooperació, creació.
Crec que són tres idees bàsiques per al futur del Pirineu. Faré un comentari sobre cadascuna d’elles. 1) Vitalitat. És indispensable per a donar noves perspectives al Pirineu en l’enfortiment del seu teixit social. Com fer-ho? Evidentment reforçant tot el que hi ha, tot el que es mou, totes les iniciatives que es generen des de dins. Però essent això absolutament necessari, no és suficient. Cal, a més, fomentar la immigració qualificada de professionals urbans sensibles a l’atractiu de la muntanya, disposats no només a passar-hi el cap de setmana, sinó a quedar-s’hi a viure i treballar. Convé prioritzar els habitatges-taller ben connectats telemàticament front a les segones residències buides més de 300 dies a l’any. Amb un contingent de l’ordre de l’1% dels professionals urbans n’hi hauria prou per inocular nova sava a la societat pirinenca. 2) Cooperació. És essencial la superació dels localismes, de les visions i les polítiques de campanar. Cal incrementar la cooperació intra i extrapirinenca a tots els nivells. Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política afirma que: “en la societat del coneixement la intel·ligència és una xarxa sense centre”. Cooperació entre valls, entre empreses, entre centres d’ensenyament, entre pobles i ciutats ( i és clar, amb les potents aglomeracions urbanes veïnes). Cooperació entre la iniciativa pública i la privada. Per pur interès, cal molta més agilitat i generositat en el flux d’ intercanvis. I, 3) Creació, en el cas que ens ocupa, sinònim d’originalitat i de qualitat. És clau l’establiment d’un clima, d’una manera de fer, caracteritzada per la qualitat, la simplicitat i la pulcritud. Qualitat, simplicitat i pulcritud en l’artesania, en les manifestacions artístiques i culturals, en la gastronomia, en els productes industrials, en la senyalètica, en els serveis privats i públics, en l’urbanisme. José Luís Sampedro afegia: “el gaudi de la vida no és qüestió de quantitat, sinó de sensibilitat, d’intensitat i de compenetració”. Tres mots plens de significat que poden inspirar la nova etapa del Pirineu post-crisi: sensibilitat en els plantejaments socials i en l’ordenació del territori, intensitat en la recerca de la qualitat i en la col·laboració público-privada i compenetració entre l’home i la natura, la millor aposta de futur.
Joan Ganyet i Solé. Col·lectiu APiA, Pirineu Opinió
