Aquest miler llarg de dites i refranys, els diu vostè encara? O ja són en vies d’extinció? La majoria els he recollit de la gent gran de la vall i del país. Un bon grapat ja són difícils de sentir.
Els nascuts posem que a partir dels 80, les utilitzen? Cada vegada menys. La meva generació ha assistit a la desaparició d’un lèxic que s’havia fet servir en aquest territori durant segles. I aquest llibre pretén precisament deixar-ne testimoni abans que mori del tot.
Ressuscitar-lo és inviable. Llavors, per què serveix recollir-lo en un volum? Precisament, perquè és una manera de parlar que es perd, que ha sigut la meva i que m’estimo.
Què hem perdut, perdent aquestes dites i refranys? Expressivitat i també matissos. Ara a tot arreu es parla igual, no hi ha lloc per als localismes i per les maneres de dir que conferien sabor a la parla de la vall.
Quan comença a decaure per convertir-se en una relíquia lingüística? Als anys 60, quan van anar desapareixent els padrins de la generació anterior a la meva. Nosaltres encara ho hem mantingut, però per als que venen al darrere, com tu dius, això és arqueologia.
Per culpa de qui? O de què? De l’emigració que va despoblar la vall, i potser també de la gent que va venir de fora –l’estiueig, el turisme– i que com és natural va portar la seva manera de parlar. Pensa que abans aquí només érem els que hi visquívem i prou. S’han perdut paraules, sí, però també i potser sobretot la pronúncia.
Avui som conscients del valor d’aquesta manera de dir que diu vostè, però hi va haver un temps que feia rústic, que feia de poble. I tant! Segons com parlaves, i segons on!
Hi predominen les dites referides al bestiar, les feines del camp, el santoral i les herbes remeieres. Un món que per a la gent de 50 cap a baix és pràcticament marcià. Avui es treballa d’una altra manera; no només això: és que les feines són unes altres. Molts dels oficis han desaparegut, i avui és molt estrany tenir animals a casa. I més encara anar treballar al camp.
Se les coneix totes, les que ressenya al llibre? No en tingui cap dubte.
Doncs si m’ho permet, el posaré a prova: Per Sant Blai, un pas de cavall. Què vol dir, això? Es refereix a la crescuda del dia, que comença a allargar-se el 21 de desembre: per Nadal, un pas de pardal; per Sant esteve, un pas de llebre, i per Sant Blai, un pas de cavall. Aquest es el sentit.
També n’hi ha d’escatològics: Per Santa Tecla, lo cul no té regla. Abans no es menjava d’altra fruita que la quina es collive als arbres del país, no com ara que tot l’any tenim de tot. Així que quan resultava una abundància gran la gent se n’atipava. La fruita ja sap que laxa, si se’n menja massa; inclús s’agafa diarrea. Que lo cul no té regla vol dir que s’ha d’anar molt sovint al vàter.
Ja, però, per què precisament per Santa Tecla? Perquè per Santa Tecla, el 23 de setembre, és el temps que es collive la fruita.
Nadal en dijous, crema l’arreu i ven los bous: tampoc no el veig clar. Ens ve a dir que l’any següent serà un mal any. No sabria dir si és gaire fiable. Recomana que venguis los bous perquè no tindràs ni per donar-los de menjar.
Lo febrer mata més corders que un carnisser: de veritat? Com que abans no hi havia l’alimentació que ara tenim per al bestiar, si los animals sortiven una mica flacs de l’hivern, un febrer variable, que és com acostumen a ser, els acabava de rematar i els més dèbils moriven.
Abunden els que tenen un tonet misògin. O un tonàs: Al juliol, ni dona ni cargol. Però no són fàcils d’interpretar. És que juliol era un mes de molta feina, a pagès. Molta: se segava i es bative. I com que una dona demana temps, i que a més si fas massa ús del sexe, debilita, d’aquí la recomanació.
Això de la dona ho entenc. Però, per què tampoc calia tastar cargols? Perquè segons com fan mal. Però espera, perquè també n’hi ha una altra que diu tot el contrari: Cargol i dona tot l’any és bona.
Llavors, en què quedem? Agafem-nos com millor ens vagi.
Ja que anem per aquí: Amb rucs i dones no es camina totes les hores. Les dones són molt entretingudes, s’aturen a enraonar. Com als rucs, que tenen una merescuda fama de tossuts, segons com els costa de fer-los caminar.
Passem ara a les xenòfobes: De ponent, ni vent ni gent. Què hi hem d’entendre, per ponent? Els de la banda del Pallars havien agafat fama de no ser gaire nobles. Sense cap raó, en la meva opinió.
I n’hi ha que sonen pelet classistes: Mosso, criada i gall, només un any. Perquè passat l’any mosso i criada agafen confiança i acaben manant més que l’amo; com els galls. Però és clar, hi devia haver de tot perquè de mossos i criades n’hi havia que s’hi estaven molts anys, en una casa.
La sèrie dedicada a les herbes remeieres... Per exemple: Ceba bullida allarga la vida. O Els espinacs, menja’ls a sacs... Funcionen? Bé ho feien, els padrins d’abans. Personalment, no he practicat, així que no en puc donar fe.
Fer el Simon de l’oncle... Resolgui’m aquest jeroglífic. Fer-se el desentès.
Lo dot de Ribelles: cul i mamelles? Es deia d’una dona que tenia una bona pitrera i un bon darrere; encara que vingués d’una casa pobra, no importava perquè ja tenia lo dot de Ribelles.
