“Una catedral que es va construint”.
Gerard Claret i Serra
Bon Iver presentant el seu nou disc, des d’aquesta estranya sala de concerts que és, a vegades, You Tube. Molt millor, no cal dir, en directe, des del Poble Espanyol. Però és així que la música també ens acompanya i equilibra les distàncies més llargues, les emocions més fondes, i hi és per a tots. La música ens salva? (Ens) Posa paraules? Ens posa veu? Ens fa ballar? La música és vida. I jo, ara, t’hi busco. Desesperançadament. Desoladament.
La primera vegada que vaig sentir la paraula “xacona” va ser en boca de l’Albert Villaró en una de les seves xerrades a La Seu on parlava de la presència de la música en la seva obra. Vaig aprendre que “La Xacona” és l’obra més coneguda de Joan Aranyés, mestre de capella de la Catedral de La Seu d’Urgell del segle XVII. L’escriptor s’inspira d’una anècdota que protagonitza Mossèn Joan Aranyés per a “La primera pràctica”. En les seves històries, ens deia, podríem sentir-hi Umberto Tozzi, Franco Battiato i el seu “E ti vengo a cercare”, l’”Hotel California” dels Eagles, “La 9a Simfonia” i Pau Casals i Van Morrison amb “My Lagan love”. Aquell dia també va esmentar un tal Joan Sebastià Bach... de Peramola! James Rhodes, al seu “Instrumental”, diu que “l’altre” Bach li va salvar la vida.
Divendres, a la Sala de la Immaculada, va tenir lloc la presentació del Conservatori de Música dels Pirineus. Em va agradar molt sentir-hi les veus “directores” dels tres vèrtex d’aquest conservatori innovador, com els vèrtex del triangle de “la mirada blava” de la cúpula de la capella.
Em va agradar molt sentir-hi la “democratització universal de la música” en la veu del director del Conservatori. Sempre he envejat els alemanys que tenen “nocions” de música, tots, i saben tocar una mica algun instrument, tots. Tothom hauria de poder fer-ho. El Pare n’havia après, de jove, i tocava a missa. Ara feia poc que ho havia deixat perquè no s’hi veia bé i en Peret, el company que li girava els fulls del llibre, ja no hi era.
Em va agradar molt sentir en aquesta inauguració la importància de “la innovació i el compartir entre professors” del mestre Claret i Serra, necessaris també en altres àmbits pedagògics d’altres disciplines. I potser en “els àmbits de tots els àmbits”.
Em va agradar molt sentir-hi “l’equilibri territorial” en la veu del batlle Batalla, també. A vegades costa d’entendre que en aquest segle XXI, a aquests Pirineus nostres els toqui quedar tan lluny de serveis i facilitats de què altres ciutadans disposen. De mica en mica, però, ens hi anem acostant.
Fa uns dies, El Petit de Cal Eril va omplir una altra església urgellenca, la de Sant Domènec, d’algunes “partícules de Déu”, de les seves. L’última vegada sentit en directe, a l’últim PopArb, amb el Ferran Palau i la seva “Santa Ferida”. I passejant-se amb un dels seus marrecs, entre els escenaris de Montsoriu i Prat Rodó, entre el Xarim Aresté, el New Raemon i la Núria Graham. [En la pel·lícula “Et dec una nit de divendres”, de Dimas Rodríguez, trobareu un homenatge a aquest festival que inaugurava l’estiu al Montseny].
M’agrada dir que Sant Domènec és la “meva” sala de concerts dels Pirineus: Pascal Comelade, Kevin Johansen, els Manel o els Mishima, entre tantíssims. Recordo que quan vaig arribar a La Seu, alguns urgellencs em deien que no hi havia prou vida cultural. Jo responia que era meravellós poder anar els dijous al vespre de concert sense agafar ni tren ni metro -a peu!-, a un preu raonable i sense haver de fer cues! I que quan es viu relativament a prop de la capital, no vol dir que s’aprofiti tota l’oferta que es té a l’abast. La capella “descoberta” de Sant Agustí, Arsèguel i el claustre de la Catedral, a l’estiu, mereixen una “simfonia” a part... Com el concert preciós del Paul Fuster, que va arribar al Centre Cívic del Passeig en bici, com caigut d’un cel d’estels, l’“àngel congelat en el gel”, amb el seu delicadíssim Montserrat particular. [Escolteu-lo, si encara no ho heu fet].
Tornant al Sant Domènec d’aquest any, després de molt temps, jo hi anava a sentir “El plor” i “Cau la neu” i vaig trobar-t’hi, Pare, en “uns rostolls d’un ametller” i en “un camí ple d’esbarzers”, prop de la Font del Forn, al teu Montnegre.
I ara torno a una “catedral”, que es va enlairar cap a la Blavor, divendres, amb les cordes del mestre Gerard Claret i Serra, “democratitzadorament universal”, fent-nos descobrir territoris emocionals immensos: la “Ciaccona, partita en re menor per a violí sol BWV 1004”, de Johann Sebastian Bach. Ara també forma part d’aquesta banda sonora meva, teva, amb els Cercles d’aquests grenyuts, els Sopa, l’última nit a la Vall d’Hebron, i “El año dormido” del Invisible Harvey, per a aquelles desolades festes de Nadal. El mestre Claret i Serra “compon un món sencer”, com diu Brahms, parlant de la xacona, a Clara Wieck-Schumann, des de la Viquipèdia. I nosaltres ens enlairem una mica.
I torna l’Albert Villaró, amb l’Andreu Boix del “Blau de Prússia”, quan posa la ràdio, mentre condueix, i sent el violí barroc de Franz von Biber, que li aporta “una estranya serenitat”. I “el parabrises s’amara de llàgrimes”.
I tu, al meu costat, em dius, que és maco, oi? I jo et dic que i tant, Pare. I que bé que ens hàgim trobat aquí, veient construir catedrals. A l’estiu no em podràs fer de mestre de piano, però m’hi he posat. Bon Iver acaba el concert des del You Tube, “Heavenly Father”. Gràcies immenses, mestre Claret i Serra.
Montse Garriga i Buixó
