Com cada any, la Seu d’Urgell rememora el 20 de gener, festivitat de Sant Sebastià, el seu vot de poble a través de la Germandat que porta el nom del sant. La Seu, com moltes altres poblacions catalanes, davall els estralls de la pesta a mitjan segle XIX va posar-se sota l’advocació de Sant Sebastià, patró que s’invocava per a salvar-se del còlera.
La Germandat de Sant Sebastià de la Seu d'Urgell ha encetat aquest diumenge el programa d'actes que l'entitat ha preparat per a la celebració d'enguany, quan es compleixen 170 anys de la seva fundació, i que es duran a terme des del 19 de gener al 2 de febrer.
La filòloga i escriptora urgellenca Laura Casanovas ha estat l’encarregada de pronunciar el pregó de festes. Davant d'un auditori que omplia el local del carrer de Garriga i Massó, acompanyada del Germà Major Santi Ripoll i de l'alcalde Joan Barrera, Casanovas ha dit que "formar part de la Germandat és arrelar-se de manera profunda en la història de la nostra ciutat. La Seu d'Urgell no seria la Seu que coneixem sense la presència d'aquesta germandat que des de fa aquest any 170 anys vetlla pel benestar de tots els que vivim aquí".
Casanovas també ha lloat la tasca "intangible però imprescindible" de la Germandat de Sant Sebastià "per mantenir unida la comunitat i fer poble" i ha fet un enaltiment dels valors de la tradició: "El deliri de voler ser ciutadans del món ens ha fet oblidar que som qui som per les nostres arrels, per la nostra tradició, pels nostres pares, per la nostra família, pels costums del poble que ens ha vist néixer o que ens ha acollit com un dels seus", ha apuntat.
En finalitzar el seu parlament, Casanovas ha rebut de mans del Germà Major, Santi Ripoll, uns obsequis d'agraïment, en aquest cas una reproducció de la torre de la Catedral d'Urgell, obra de l'artista Josepa Travé, i el llibre "Històries de la Seu" d'Edicions Salòria, que recull els articles divulgatius que Elvira Farràs va escriure, al llarg dels anys, per al programa de festes de la Germandat de Sant Sebastià i per a altres publicacions. Després del pregó, a les 9 del vespre, els membres de la Germandat han assistit a la tradicional torrada de pa amb allioli codonyat i d'altres complements, al Centre Cívic El Passseig.
PREGÓ DE SANT SEBASTIÀ – 19 de gener de 2025- Laura Casanovas Borrell
Germà major, Germà segon, autoritats, germans, amics i amigues. Bon vespre a tothom! Em fa una il·lusió enorme seure aquí davant de tots vosaltres per iniciar la celebració de les festes de Sant Sebastià d’aquest any 2025.
Quan el vostre Germà major, el Santi, em va trucar per fer-me l’encàrrec de fer el pregó, no m’ho podia ni creure, em vaig pessigar una mica per si estava somiant i vaig dir que sí de seguida. És clar que sí. Ningú que s’estimi la Seu podria rebutjar un encàrrec com aquest, el gran honor d’adreçar-se als germans de Sant Sebastià en el pregó que dona inici a la setmana de festes del Sant Patró.
L’emoció enorme que em pren ve pel fet que formar part de la Germandat és arrelar-se de manera profunda en la història de la nostra estimada ciutat. La Seu d’Urgell no seria la Seu que coneixem sense la presència d’aquesta germandat que des de fa aquest any justament 170 anys vetlla pel benestar de tots els que vivim aquí.
Gràcies a la permanència al llarg d’aquests 170 anys de la Germandat de Sant Sebastià, és com si poguéssim agafar un fil invisible i descabdellar-lo i retrobar aquells homes de la Seu de fa tants anys, que com els que sou aquí davant meu van unir-se per afrontar junts qualsevol penalitat, seguint l’antiquíssim adagi de que la unió fa la força.
Provoca un cert vertigen, traslladar-se 170 anys enrere. L’any 1855, l’any que es va fundar la Germandat de Sant Sebastià, Espanya encara tenia colònies a ultramar, faltava mig segle pel desastre del 1898. No havíem patit la primera ni la segona guerra mundial, ni la guerra civil i encara hi havia Tsars a Rússia. Com era la vida en aquell moment? Com era el dia a dia dels homes que van decidir unir-se en una germandat de “Socors mutus” per lluitar contra l’ala 2 de l’adversitat, que un dia tocava l’un, un dia tocava l’altre i deixava vídues, orfes i gent desemparada arreu. Eren uns altres temps, que ara se’ns apareixen remots i recòndits, però gràcies a la permanència al llarg d’aquests 170 anys de la Germandat de Sant Sebastià, és com si poguéssim agafar un fil invisible i descabdellar-lo i retrobar aquells homes de la Seu de fa tants anys, que com els que sou aquí davant meu van unir-se per afrontar junts qualsevol penalitat, seguint l’antiquíssim adagi de que la unió fa la força. Eren temps de pestes i de misèries i la sàvia decisió que van prendre va ser la d’ajudar-se i socórrer-se els uns als altres, posant-se sota l’advocació de Sant Sebastià, en uns moments històrics difícils i complicats en què l’estat i les administracions públiques d’altra feina tenien que ocupar-se de les penúries de la gent d’una petitíssima ciutat del Pirineu com la Seu d’Urgell. El miracle, la grandesa, és que aquest 19 de gener, 170 anys més tard, seguiu aquí, units, lluitant i treballant per al benestar de la gent de la Seu.
I fent una altra cosa, també, importantíssima per a tots: una tasca intangible però imprescindible per mantenir unida la comunitat i fer poble. La tasca de mantenir-se fidels a la tradició i fer-la viure, mantenir-la fresca i forta, per no deixar que el temps s’empassi allò que hem sigut, allò que ens ha format i allò que ens ha fet ser qui som.
Els costums i tradicions de cada lloc, de cada poble, de cada contrada, si no són preservades i protegides per la gent que se les estimen, corren el perill immens de desaparèixer, de ser esborrades de la faç de la terra per la força de la ventada del present i deixar-nos només un buit entre els dits, un abisme de pols i de cendra, un no-res sense significat.
Vivim en un temps en què tot passa molt de pressa. Fins no fa gaires anys, les vides dels padrins s’assemblaven bastant a les vides que vivien els seus nets, les coses canviaven molt a poc a poc i la tradició es mantenia sola perquè estava totalment lligada a la vida quotidiana de la gent, era la vida de la gent. Des de fa un temps ja no és així. Els costums i tradicions de cada lloc, de cada poble, de cada contrada, si no són preservades i protegides per la gent que se les estimen, corren el perill immens de desaparèixer, de ser esborrades de la faç de la terra per la força de la ventada del present i deixar-nos només un buit entre els dits, un abisme de pols i de cendra, un no-res sense significat.
El deliri de voler ser ciutadans del món ens ha fet oblidar que som qui som per les nostres arrels, per la nostra tradició, pels nostres pares, per la nostra família, pels costums del poble que ens ha vist néixer o que ens ha acollit com un dels seus.
Primer van ser els mitjans de comunicació de masses i després l’ús d’internet que van igualar a tothom en una mena de magma confús, que fa que el dia a dia d’una persona que viu a la Seu sigui molt similar a la vida d’una que viu a Roma, a Sevilla o a Berlín : mengem el mateix, portem la mateixa roba, escoltem la mateixa música, miren les mateixes sèries i anem de vacances als mateixos llocs. I si ens descuidem, potser d’aquí uns anys parlarem tots el mateix idioma. Aquesta unificació ens deixa sense arrels, sense sentiment de pertinença, i això ens fa sentir radicalment sols, oblidats i intercanviables per qualsevol altre, com una formiga insignificant. El deliri de voler ser ciutadans del món ens ha fet oblidar que som qui som per les nostres arrels, per la nostra tradició, pels nostres pares, per la nostra família, pels costums del poble que ens ha vist néixer o que ens ha acollit com un dels seus. Que aquesta tradició ens acompanya i ens defineix i ens fa ser qui som i no uns altres. I per això m’estimo tant i admiro tant la tasca que feu els germans de Sant Sebastià: el vostre compromís, el vostre afany incessant, el vostre treball desinteressat, el vostre esforç per preservar les tradicions i els costums de la ciutat que m’ha vist néixer, la ciutat on he viscut una gran part de la meva vida i la ciutat que m’estimo amb tot el meu cor. Deia el cantant Raimon que “qui perd els orígens perd la identitat”. Si no celebréssim les 4 dates assenyalades de l’any a la nostra manera, a la manera única de la Seu, no seríem qui som i no sabríem qui som.
En el nostre temps, la tasca d’ocupar-se dels desvalguts, els malalts i els desemparats no recau en les mans de la Germandat. Són les institucions públiques de la nostra ciutat i del nostre país les responsables de vetllar per la seguretat, la subsistència i la possibilitat de viure dignament de tota la nostra gent, tot i que en temps de gran dificultat, com va ser l’any 2020 quan vam patir una pandèmia, els Germans us vau arremangar i vau ser dels primers a córrer a ajudar els que més ho necessitaven, perquè aquest afany vostre per assistir els més desvalguts sempre hi és, ben arrelat al cor de tots els germans, que sempre hi sou quan se us necessita.
Té tot el sentit que una germandat creada fa 170 anys per ajudar-se els uns als altres, actualment vetlli per la tradició i per la cultura, perquè un cop assegurades les necessitats bàsiques de sanitat, protecció i un petit coixí econòmic per anar subsistint, allò que ens segueix sent necessari a tots, potser no per sobreviure però sí per viure amb plenitud i felicitat, és la tradició, que ens manté arrelats a allò que vam ser i que som; i la cultura, que ens projecta enllà, ens fa créixer i ens obre al món.
En els darrers anys us heu ocupat de fer viure les tradicions de la Seu i també de fer una gran promoció de la cultura en totes les seves formes, dedicant-hi esforços, recursos i imaginació. Com cada any, el vostre programa de festes, del que tinc el gran honor de ser pregonera, inclou concerts, conferències, teatre. Tot un festival de bons moments per compartir en comunitat, la comunitat de gent de la Seu que estimem la cultura i la nostra ciutat. Té tot el sentit que una germandat creada fa 170 anys per ajudar-se els uns als altres, actualment vetlli per la tradició i per la cultura, perquè un cop assegurades les necessitats bàsiques de sanitat, protecció i un petit coixí econòmic per anar subsistint, allò que ens segueix sent necessari a tots, potser no per sobreviure però sí per viure amb plenitud i felicitat, és la tradició, que ens manté arrelats a allò que vam ser i que som; i la cultura, que ens projecta enllà, ens fa créixer i ens obre al món.
Per acabar, us confessaré què és el que m’agrada més de tot el que sou i representeu, apreciats Germans. I és precisament el fet de no ser una “associació o comitè o agrupació”, sinó preservar el preciós nom i l’esperit de Germandat, una de les relacions més pures, amoroses i intenses que podem establir entre humans. L’agermanats anirem caminant sota un cel ben blau de la cançó. Estimar-se com a germans. M’emociona i em commou, aquest vespre formar una mica part de la vostra Germandat i us desitjo de tot cor que per molts anys més, tots vosaltres, els germans que sou avui aquí i els germans que vindran en els anys futurs, seguiu teixint aquest fil que travessa els anys i els segles, aquest fil de fraternitat, de germanor, d’ajuda mútua, d’amor a la tradició i a la cultura, de treball desinteressat, d’esforç i de solidaritat per ajudar a fer-nos la vida una mica millor a tota la bona gent de la Seu d’Urgell. Moltes gràcies, Germans, i bona festa!
