Judith, ets de la Seu, però t’has passat la vida viatjant… Soc de la Seu, però he estat sempre fora. He treballat per a la Comissió Europea a Turquia, Anglaterra i Portugal durant dos anys; vaig fer un intercanvi acadèmic a Alemanya; més tard vaig aconseguir una beca de professora a Tijuana, i als Estats Units els dos anys inicials es van convertir en vuit. També vaig viure en un kibbutz a Israel, tres mesos en una tenda de campanya a l’illa de Pasqua, i la resta han estat viatges per conèixer món.
Quin país t’ha marcat més? Tots tenen coses que m’han marcat, però potser Mèxic és el lloc on he viscut les experiències més intenses.
Què va passar a Mèxic? Vaig anar a Tijuana, em va agradar moltíssim i m’hi vaig quedar vuit anys, vaig trobar un propòsit. A la selva vam crear una comunitat de dones i nens i, com que jo era professora, vaig fer classes de castellà i anglès als nens del carrer, als peus d’un cenote. Mentre agafaven el bolígraf, no agafaven un fusell. La meva vocació com a mestra va adquirir un sentit real.
Als meus alumnes els recomano sempre que facin el que els agradi, però sobretot que viatgin, que coneguin altres cultures, que observin, que aprenguin. Crec que aquí, sovint, no estem deprimits: estem avorrits, sense propòsit. Viatjar, obrir-se al món i aprendre dels altres pot canviar-ho tot. La vida comença després de la por
I la por? A la selva tot és diferent, però els narcos em respectaven. Era una dona sola, “güera i descendent de Cortés”, que només volia ajudar. El concepte de por arriba un moment que el relativitzes. Allà, quan surts de casa al matí, et donen la bendició per si no tornes a la nit. En canvi, no saben què és la depressió. La gent està feliç, agraïda amb la vida, i les prioritats són la família, la comunitat i viure “un dia a la vegada”. Allà vaig aprendre resiliència, perdó i adaptació.
I el conte El viatge de l’Alma, d’on surt? Quan vaig tornar, vaig voler escriure un llibre per compartir tot el que havia après, per tornar una mica de tot allò que m’havien ensenyat. És una història amb un valor sentimental molt especial perquè uneix el meu món, el de la Seu i el català, amb la resta de cultures que he viscut. Avui en un racó inòspit de Yucatan, de Izmir, de Chula Vista, fins i tot els rapanui coneixen on s'ubica la Seu d'Urgell.
L’has publicat en diversos idiomes. Sí, en català, castellà i anglès, per tal que arribés a tota la meva família d’arreu del món. S’ha venut en deu països.
Què destacaries de la teva experiència vital? Als meus alumnes de Tarragona els recomano sempre que facin el que els agradi, però sobretot que viatgin, que coneguin altres cultures, que observin, que aprenguin. Crec que aquí, sovint, no estem deprimits: estem avorrits, sense propòsit. Viatjar, obrir-se al món i aprendre dels altres pot canviar-ho tot. La vida comença després de la por.
