D’on venim? On som? On anem? Bé, d’on venim més o menys ho sap tothom. On som també, perquè més o menys tothom sap on és - avui és dilluns i soc a la Seu- a no ser que el mòbil et comuniqui que ets en un altre lloc. I au, ja tens el dubte. Si el mòbil diu que neva i tu mires el cel i veus que no neva, que està passant? Neva o no neva. Gran dilema.
El GPS és una meravella. Si entres en una ciutat que no coneixes et porta amb facilitat al teu destí. Vas teledirigit. Només preguntes al taxista del costat quan el semàfor està en vermell, ni a la cambrera del bar on has entrat a fer un cafè ràpid, ni a aquell senyor gran que està tan content d’explicar-te per on es va al carrer o lloc que busques... Del punt A al punt B, sense sorpreses, sense interferències, sense cafè ràpid al bar on pot ser que coneguis la dona de la teva vida, o et robin la cartera en trencar la cantonada. Encara que, ben mirant, no sé què és pitjor, si conèixer la dona de la teva vida o que et robin la cartera... del punt A al punt B passaven moltes coses. Ah, com enyoro perdre’m per una carretera del centre de França i trobar de casualitat un petit restaurant ben “charmant”, amb una habitació a les golfes per passar-hi la nit.
Ah, com enyoro perdre’m per una carretera del centre de França i trobar de casualitat un petit restaurant ben “charmant”, amb una habitació a les golfes per passar-hi la nit.
Anem a una velocitat de vertigen cap a la desinformació total, que és el primer pas per arribar al segon i últim, que és el pensament únic, l’obediència cega, la submissió definitiva. Tothom està fascinat amb tota mena de noves aplicacions i altres mandangues, clic, clic i clic. I de tant en tant es penja el sistema o falla la connexió, potser per donar una mica d’emoció a la cosa. Estrès negatiu. Ansietat.
Si el mòbil diu que neva i tu mires el cel i veus que no neva, que està passant? Neva o no neva. Gran dilema.
Què està passant?, què ens està passant? Hem deixat que la intel·ligència artificial ens domini (i això només és el principi). Estem cedint el cervell a la màquina sense guardar cap roc a la faixa. Potser les noves generacions ho veuen diferent. Tot és discutible.
La tecnologia, internet, té coses positives, això no ho posa en dubte ningú, però cadascú de nosaltres, els éssers humans encara pensants, hauríem de fer l’exercici de posar a la balança totes les opcions i treure’n conclusions, i això només es pot fer amb educació i cultura.
Anem a una velocitat de vertigen cap a la desinformació total, que és el primer pas per arribar al segon i últim, que és el pensament únic, l’obediència cega, la submissió definitiva.
Es podria començar per posar el mòbil en un platet de la balança i un llibre en l’altre. Ja sé que es pot llegir un llibre en el mòbil -és una metàfora-, o el que ve a ser el mateix: apagar el mòbil i obrir un llibre. Només una estona, per desconnectar, i després tornar a agafar el mòbil, i reflexionar que ens aporta una cosa i l’altra. Potser també mirar una estona per la finestra (la de casa), a veure què passa pel carrer, o simplement per badar.
Es podria començar per posar el mòbil en un platet de la balança i un llibre en l’altre.
Em direu que soc un nostàlgic de temps pitjors, i tindreu raó, però crec que si cedim la realitat a la màquina, si li donem tota la credibilitat, estem perduts.
Invertim en educació i cultura sisplau, però en educació i cultura de veritat, sense tant paripé ni tanta ximpleria (amb perdó), sense tanta burocràcia online, ni tanta justificació de cara a la galeria.
Deia Unamuno: “Només el que sap és lliure, i més el que més sap… Només la cultura dona llibertat… No proclameu la llibertat de volar, si no doneu ales, no la de pensar, si no doneu pensament. La llibertat que cal donar al poble és la cultura.”
Sisco Ribó Aznar
Funcionari. Pagès i poeta
