Al desembre tocava matar el porc. Eren altres temps, arcaics, primitius, però la gent no ho sabia, vivia com sempre i al desembre es matava el porc.
Havia de fer fred i sempre en feia. Després del blaneig del novembre, desembre es presentava sec i serè, amb el seu tel de gel sobre les basses.
Els homes entraven a la cuina encara al foscant. A taula la coca de llardons, les torrades amb allioli de codony, els gots de barreja i uns carquinyolis que el padrí comprava per mi no sé on -encara no ho sabia- i jo els sucava amb delit a la tassa de llet calenta, en un raconet de la taula, mentre els homes feien el primer glop per escalfar l'estómac i agafar embranzida per la feina que els esperava.
A l'era, la fogaina ja encesa escalfava l'aigua en un gran calder de coure. I al costat, damunt d'una posella de fusta, brillaven els ganivets, esmolats com el gel a la llum de la lluna.
A l'era, la fogaina ja encesa escalfava l'aigua en un gran calder de coure. I al costat, damunt d'una posella de fusta, brillaven els ganivets, esmolats com el gel a la llum de la lluna.
Després del primer mos, la corrua d'homes enfilava cap a l'era, i jo al darrere, amb les mans a les butxaques dels pantalons de vellut per mantenir-les calentes. El matador anava al davant, amb el caliquenyo a les dents i la boina una mica de costat. Era el seu moment i ho sabia. El ganxo penjat de la faixa i el ganivet de matar a la mà li donaven un aspecte ferotge, d'executor implacable.
El matador anava al davant, amb el caliquenyo a les dents, i la boina una mica de costat. Era el seu moment i ho sabia.
Mentrestant el dia despuntava, impertorbable, fent exhalar baf de la boca d'homes i bèsties. I així arribàvem a l'era, les portes obertes de bat a bat, els mugits de les vaques, llastimós, demanant la munyida del matí. A la corralina dels porcs, en contrast, el silenci era sepulcral, com si sabessin, com a la sala d'espera del cirurgià.
A partir d'aquí la cosa anava molt de pressa. S'obria la porta de la corralina, s'enganxava el porc per sota el morro amb el ganxo, i s'estirava fins a la taula. Un festival pels sentits, una sobredosi d'adrenalina. Mai com en aquells moments, quan el sol despuntant sobre la serra tocava la rosada dels teulats, la vida i la mort havien estat tan juntes. Es fonien, de fet, en un sol cos, en una sola ànima.
El xiscle del porc quan li claven el ganxo per sota la barra és espaordidor, escandalós, un crit de pànic persistent, com una sirena d'alarma per als altres congèneres.
El xiscle del porc quan li claven el ganxo per sota la barra és espaordidor, escandalós, un crit de pànic persistent, com una sirena d'alarma per als altres congèneres.
Sense ni adonar-me'n, ja el tenien al damunt de la taula, un home per cada pota aguantant amb tensió a l'espera de les espernegades. De cop, veig entrar i sortir el ganivet de la jugular i amb ell un doll de sang, calenta, fumejant, l'olor de la qual deixa una sensació de nàusea. Corro de seguida a agafar la cua de la bèstia - petit aprenent - mentre els homes serren les dents amb força, aguanten els últims sotracs i l'animal expira.
La sang queia a la galleda, on aquella dona misteriosa, petita, vella, arremangada fins a mig braç la remenava perquè no es coagulés, i el braç se li anava tenyint de vermell.
La sang queia a la galleda, on aquella dona misteriosa, petita, vella, arremangada fins a mig braç, la remenava perquè no es coagulés, i el braç se li anava tenyint de vermell. I després tot l'altre. Les olors a sang, a carn crua, a merda... els gats llepant les potes de la taula esquitxades de sang, els homes passant-se el porro de vi... i la feina de socarrimar el pèl amb argelagues, i els ganivets afaitant el que quedava, i l'aigua bullint per acabar de netejar la pell, i l'esquarterament de l'animal meticulosament executat per la destra mà del matador, i les dones netejant els budells per després embotir-hi la carn... Tot un dia d'esgotadora feina fins a tenir, a la nit, aquell porc convertit en botifarres, bulls, llonganisses, pernils...
La mort donava la vida, sense remordiments, sense intermediaris, sense falsos sentimentalismes. S'havia de menjar, l'hivern era llarg i la botifarra de freixura excel·lent.
Sisco Ribó
