04.12.2022 |
Ramon Ganyet
17:16
4/11/22

Dels aiguats de 1982 als JJOO de la Seu d’Urgell

Dels aiguats de 1982 als JJOO de la Seu d’Urgell

AIGUAT! 1982-2022, quaranta anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra. Aquest és el títol del llibre que sortirà publicat aquest mes de novembre i que es presentarà, a la Sala de la Immaculada de la Seu d'Urgell, el proper dijous dia 24

L’arribada de la democràcia a Espanya va tancar 40 anys de dictadura franquista, i una transició modèlica va iniciar els canvis sociològics de la població de tot el país. Les onades migratòries, especialment cap a les àrees urbanes, van renovar la gent de pobles i ciutats. Econòmicament des d’aquells anys s’ha prosperat molt en benestar i serveis públics, així com  en tots els sectors productius.

A la Seu, 25 anys de transformació s’iniciaren el 1979 amb l’arribada del primer ajuntament democràtic i de la Constitució de 1978. A les eleccions de la Seu van guanyar sorpressivament les esquerres de Redreçament i Progrés (PSC, PSUC i independents), i durant 6 legislatures fins a 2003 hi hagué una continuïtat de direcció municipal. La primera fita important fou l’aprovació del Pla General d’Urbanisme de 1980 i la darrera d’aquesta etapa va ser la revisió PGOUM de 2003. L’ordenació urbana és una guia fonamental pels grans projectes territorials i pels reglaments d’obligat compliment. Dos directrius foren incorporades al pla d’urbanisme: la canalització del riu des d’Àlas, i la construcció del Parc del Segre.

Des dels aiguats del novembre de 1982, els astres es van afilerar i amb decisió, ajudes de les institucions i molta feina, en una dècada es van aconseguir reordenar la vall del Segre per la canalització del riu, amb la redistribució de terres i la creació del Parc Olímpic del Segre, estandard dels Jocs Olímpics de 1992. Els equipaments i obres de transformació de la ciutat, ara integrats en la normalitat i sovint en l’oblit, son aclaparadors: Estació d’autobusos, Sala de Sant Domènec, biblioteca de Sant Agustí, rehabilitació del CAP i de l’Hospital olímpic, reforma del carrer Major, pavimentació del carrer dels Canonges, pavimentació de carrers a l’Eixample, portada d’aigua de Bescaran, 220 habitatges de protecció social, reformes a les oficines municipals, recollida i tractament d’escombraries mitjançant la Mancomunitat de l’Urgellet, col.lector de clavegueram general, restauració de façanes i accessos al Parc del Segre, i la Palanca, completada per una xarxa de 17 ha d’espais verds per tota la ciutat, entre altres nombroses realitzacions.

La canalització del riu era un desig secularment aspirat per la gent. Els danys catastròfics dels aiguats, foren ràpidament pal·liats per les ajudes públiques que comportaren inversions en obres territorials i seguretat física i jurídica, les quals afegides a l’impacte psicològic i ambiental van ser fàcilment assumibles per tots. Els tres cents propietaris afectats van donar un suport generalitzat a les institucions estatals de l’IRYDA i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, així com als ajuntaments d’Alàs i la Seu.

La canalització del riu, en 4 km des d’Àlas al pont de la Palanca, la recuperació i redistribució de parcel.les i el sistema de camins i recs, estan avui plenament integrats i el medi natural ha pogut recuperar una qualitat ambiental esplendorosa. La zona dels horts del Salit li dona un valor afegit.

Per altra banda la incorporació de la canoa-eslàlom al programa olímpic de Barcelona 1992 va ser molt treballada, i finalment exitosa per poder transformar la ciutat d’Urgell en una Seu Olímpica (1988-1992). Els primers anys de candidatura va tenir escepticisme general i una decidida soterrada oposició política de Convergència i Unió (des del propi Jordi Pujol al grup municipal local). Finalment però, l’entusiasme va ser compartit conjuntament a tot Catalunya i Espanya. Passats els JJOO, des de l’ajuntament, el club CADÍ C.K. i les federacions conjuntament al Consell Català d’Esports, el Consejo Superior de Deportes i la Diputació de Lleida s’ha consolidat una plaça internacional d’organització de competicions de canoa-eslàlom.

El parc olímpic és avui un complement essencial en l’atractiu de la Seu i un element fonamental de suport d’activitats esportives i turístiques, així com parc de passejades per tots. No solament és sostenible econòmicament sinó que comporta un efecte multiplicador de beneficis econòmics i socials. Les competicions internacionals de canoa-eslàlom –20 Copes del Món, un Campionat d’Europa, 3 Campionats del Món– donen un prestigi des de fa molts anys, i són molt difosos per la TV i Internet.

Passats els JJOO, l’ajuntament de la Seu va continuar l’equipament de la ciutat durant deu anys més. El ministeri de Foment va acabar les variants a la carretera N-260, i l’ajuntament va completar la reforma del Camí Ral amb la cessió de terreny per la caserna dels Mossos d’Esquadra, construcció del poliesportiu nou i adquisició de l’edifici de les Monges de Lestonac per diverses institucions educatives. El parc va començar la seva triple funció esportiva, administrativa i de parc urbà, assentant les bases de la gestió. Tots els progressos anteriors van acumulant-se, com és normal, i la ciutat millora. És més fàcil de servir-se quan la taula està parada.

En el Segle XXI, a l’ajuntament de la Seu i a Catalunya, li han seguit 20 anys d’excessos i crisis financeres. I durant el procés independentista l’ha acompanyat la decadència. Políticament l’electorat es va decantar cap a la dreta (coalicions de CiU i ERC). El deute inicial (10 MEUR) s’ha augmentat (18 MEUR). Els principals impostos municipals (IBI) es van duplicar en la primera legislatura i no s’han tornat a revisar a la baixa. La qualificació excessiva de sòl urbà aprovada pels ajuntament d’aquesta primera dècada de segle, només va ser aturada per la famosa crisis de 2008 (Lehman Brothers), però han quedat els pantans del Pla Parcial de l’Horta del Valira (iniciada el 2007 i encara penjada per INCASOL i consistori), Pla Parcial del camping Envalira, Pla Especial de la Ciutadella, PP Sud 3 i alguns altres. El sòl industrial planificat s’ha desqualificat, i en tot aquests anys els habitatges de protecció social són zero. La segona crisi va venir el 2013 i la tercera el 2019 (COVID). La població de la Seu va baixar. La comarca de l’Alt Urgell es va situar, segons l’Idescat, a la cua de Catalunya en renda familiar disponible. Entretant, els barris, que l’ajuntament no va voler subvencionar pel pla de Barris de la Generalitat, no es va aprofitar ni pels barris, ni per Castellciutat, ni pel conjunt històric monumental. El centre històric es va degradant (porxos despintats, brutícia, teulades que cauen, okupacions d’edificis). No es creen llocs de treball, altres que pel funcionariat local, i l’economia local se’n ressent.

En resum, la canalització del riu després de l’aiguat de 1982 potser no portava l’embrió dels grans canvis descrits en aquestes dues dècades tan extraordinaris de redreçament de progrés a la Seu, però sens dubte en va ser la primera malla de la cadena de transformació i modernització. I els Jocs Olímpics de 1992 en foren l’emblema més significat

Comercialment, el supermercat de Mercadona va obrir la tendència de les grans superfícies a la perifèria del nucli urbà, i el proper supermercat del SUD-1 a l’Est de la ciutat continuarà incidint en aquest nou paradigma d’alimentació i serveis.

L’esperança la tenim posada en el nou Centre d’Atenció Primària CAP i en el projecte, tants anys desitjat, de l’Hospital Comarcal, però ningú garanteix de que la Generalitat hi dediqui els diners per la inversió necessària. I en l’INEFC-Pirineus que iniciarà el segon curs, al qual desitgem tota la sort.

Per altra banda no hi han projectes a la vista. Els JJOO d’hivern, per no se sap quina olimpíada, ha naufragat i li costarà recuperar elements per començar a reflotar de nou. El HUB tecnològic TechCity de la Ciutadella és una entelèquia que tots saben que no arribarà a cap lloc. No hi ha perspectives de millora econòmica i, sense treball, els joves marxen.

Els aiguats del riu Segre, com els de 1982, tenen una freqüència de retorn i, amb els canvis climatològics dels darrers anys, aviat tornaran. La canalització del riu hauria d’aliviar alguns danys en propers aiguats, i la societat es troba ara més preparada en recursos de protecció civil. L’urbanisme i les lleis d’aigües disposen de regulacions per evitar construccions en zones de risc, però dissortadament no sempre es segueixen. La vida continua.

En resum, la canalització del riu després de l’aiguat de 1982 potser no portava l’embrió dels grans canvis descrits en aquestes dues dècades tan extraordinaris de redreçament de progrés a la Seu, però sens dubte en va ser la primera malla de la cadena de transformació i modernització. I els Jocs Olímpics de 1992 en foren l’emblema més significat.

Ramon Ganyet, enginyer 

Dels aiguats de 1982 als JJOO de la Seu d’Urgell
Comentarios