Istòria d’un vici normatiu contra eth catalan
(Intervencion ena amassada dera Seccion Filologica deth IEC e der IEA-AALO de 17-5-2024)
Pendent es començaments deth sègle XX per tota Occitània s’anaue contestant era forma felibrenca dera lengua. Se gestauen formes basades enes normatives dera edat mieja. Alibèrt, damb era Gramatica, n’acabèc siguent eth referent.
Era fòrta relacion der occitan e deth catalan portèc a Alibèrt a assegurar qu’èren era madeisha lengua. En Catalonha aguestes afirmacions venguien reforçades pera societat deth moment. Enes escòles es mainatges aprenguien qu’eth catalan ère ua varianta dera lengua d’òc ath cant deth lemosin, eth gascon, eth lenguadocian e eth provençal. En 1907 era Gramàtica Pedagògica de la Llengua Catalana, de supòrt institucionau e manuau de referéncia, afirmaue qu’era lengua d’òc includie eth catalan; eth Primer Congrés de la Llengua Catalana de 1906 auie, entre es sues imatges, coma mapa lingüistic centrau er espaci occitanocatalan. Catalan e occitan èren era madeisha lengua.
Aqueth plantejament d’ua soleta lengua siguec contestat des de Catalonha en 1934 per Pompeu Fabra, Pere Coromines, Joan Coromines, Aramon i Serra e d’auti en document “Desviacions en els conceptes de Llengua i Pàtria”, qu’acabèc entà tostemp damb era unitat. Alibèrt insistie de qu’aguestes dues lengües formen part d’un madeish contèxte.
Aqueth plantejament d’ua soleta lengua siguec contestat des de Catalonha en 1934 per Pompeu Fabra, Pere Coromines, Joan Coromines, Aramon i Serra e d’auti en document “Desviacions en els conceptes de Llengua i Pàtria”, qu’acabèc entà tostemp damb era unitat. Alibèrt insistie de qu’aguestes dues lengües formen part d’un madeish contèxte. Ac explicaue Joan Coromines: "hi ha una semblança pregona, molt més gran certament que amb cap altra llengua de la família [romànica], entre el català i la llengua d'òc... Podríem dir que ... [són llengües bessones]". Alibèrt plantejaue era existéncia d’un espaci “occitanocatalan” ath que denominaue “occitano-romanic”, e qu’ocupe ua plaça territoriau entre er “ibero-romanic” e eth “galo-romanic”. Aguest espaci siguec defensat per estudiosi coma Pèire Bèc, però era fòrça ideologica des estats e era orientacion interessada des recorsi universitaris forcèc ara marginacion d’aguest concèpte. Ei plan per açò qu’era amassada des autoritats dera lengua catalana (IEC) e dera lengua occitana (IEA-AALO), ena Val d’Aran, eth 17 de mai de 2024, a un sentit especiau entà rebrembar qu’aguesta unitat, aguest bessoatge, non s’aurie auut de desbrembar jamès.
Alibèrt escriuie: “L’obra de renaissença ... demora a netejar nostra lenga dels gallicismes que se son substituits als mots indigenas. Lor remplaçament deu se far per manleu d’en primier als autres parlars languedocians, en segond loc als autres dialectes occitans, catalàn comprés, e d’en darrier a la lenga anciana”. Eth posicionament d’Alibèrt ei motor e principi der Institut d’Estudis Aranesi; eth catalan ei referéncia.
Seguint eth modèl der Institut d’Estudis Catalans, sense supòrt institucionau, en Occitània, un grop de lingüistes sensibles, en 1945, fondèc er Institut d’Estudis Occitans (IEO).
En aqueri començaments deth XX se creaue e consolidaue er Institut d’Estudis Catalans que siguec decisiu entà orientar es non pòques problematiques qu’auec de víuer era lengua catalana. Seguint eth modèl der Institut d’Estudis Catalans, sense supòrt institucionau, en Occitània, un grop de lingüistes sensibles, en 1945, fondèc er Institut d’Estudis Occitans (IEO). Aguesta associacion auie entre d’autes finalitats eth prètzhèt dera normativizacion dera lengua occitana en tot seguir es principis de Loís Alibèrt. Era expansion dera norma que realizèc er Institut d’Estudis Occitans siguec significativa, però a finaus des ans 70 patic ua fractura. Un sector defensaue era priorizacion dera movilizacion e d’accions de reivindicacion dera institucion e er aute sector defensaue eth papèr d’estructura d’estudi e de normativizacion. Era fractura produïc qu’aguest segon sector abandonèsse era organización e er Institut d’Estudis Occitans deishèc d’èster era referéncia normativa.
Entretant, mentres ena Occitània francesa progressaue eth moviment pera norma classica, ena Val d’Aran s’auie consolidat era forma felibrenca dera lengua, s’escriuie damb era forma dera Escolo des Pirenéos afectada pes influéncies catalanes e castelhanes.
Entretant, mentres ena Occitània francesa progressaue eth moviment pera norma classica, ena Val d’Aran s’auie consolidat era forma felibrenca dera lengua, s’escriuie damb era forma dera Escolo des Pirenéos afectada pes influéncies catalanes e castelhanes. Casimiro Ademà Mora, autor deth prumèr tractat metodic e sistematic de gramatica der aranés (“Estudio sobre el dialecto aranés”-1966), ac explicaue atau: “L’ortografia es basava en la castellana, si bé s’hi introduïen algunes grafies catalanes… Pel març del 1978 el Petit Missau Aranés… introduí algunes grafies emprades per l’IEO i per l’Escolo deras Pirenéos”. Ère ua barreja, non i auie ua línia clara...
Quan Catalonha recuperèc eth sòn autogovèrn, a finaus des ans 70 deth sègle passat, promoiguec era reconeishença dera occitanitat d’Aran, possèc era promocion dera sua lengua e comencèc pera oficializacion d’ua normativa lingüistica fondamentada enes principis d’Alibèrt e enes normes der Institut d’Estudis Occitans.
E quan Catalonha recuperèc eth sòn autogovèrn, a finaus des ans 70 deth sègle passat, promoiguec era reconeishença dera occitanitat d’Aran, possèc era promocion dera sua lengua e comencèc pera oficializacion d’ua normativa lingüistica fondamentada enes principis d’Alibèrt e enes normes der Institut d’Estudis Occitans. Aqueres normes assegurauen ua interrelacion damb era rèsta deth territòri lingüistic, qu’auie espandit era norma d’Alibèrt e der IEO per tota Occitània. Des d’alavetz era escòla e es activitats culturaus an assegurat era existéncia d’ua norma unica e consolidada en territòri aranés e en tota Catalonha.
Jusèp Loís Sans Socasau
Membre de l'Institut d'Estudis Aranesi
