Des d’aquell llunyà mes de gener de 2010 fins avui, aquest col·laborador de Viure als Pirineus ha publicat en aquesta secció, que ell va titular Des de Setúria, cinquanta articles curts. No són ni pocs ni molts, però els suficients per fer una aturada, deixar reposar la ment —en el més bon sentit de la paraula— i, si s’escau, tornar a fer una altra sèrie de col·laboracions fixes (les esporàdiques sempre són una possibilitat) més endavant.
Escriure és una activitat gratificant, però és tant o més interessant llegir el que escriuen els altres. La lectura d’un article, d’un llibre o d’un document és una manera d’establir un diàleg assossegat i lliure amb l’autor, una acció personal en la qual el lector té l’oportunitat d’interpretar, avaluar i arxivar el que cregui més oportú de l’escrit i de qui el signa.
L’aturada és també el moment de fer cas de la veu popular, sempre sàvia i encertada, que al llarg del temps ha creat un conjunt de refranys, dites o frases fetes que retraten amb una gran precisió els qui d’una o altra manera opinen o reflexionen públicament sobre les coses de la vida, ja sigui a les revistes, als diaris, a la ràdio o a la televisió.
És el moment de comprovar que cap de les cares negatives d’aquestes sentències populars són aplicables als nostres escrits i a la nostra persona. Així, quan alguns personatges públics o privats parlen pels descosits, la veu popular ens recorda que “qui més té per callar, més parla”, parent del “qui més crida, aquell guanya”. Sap, la veu popular, en la seva experiència que “qui mal no fa, mal no pensa”. Per això, en la seva escaldada prudència, hi afegeix que “per parlar poc, poc es perd”.
No cal dir, que la veu del poble ras no solament es dedica a furgar on hi ha un bony, sinó que ofereix també savis consells a qui els vol escoltar o aplicar, com el d’aquella dita que assegura que “per saber parlar —o, en aquest cas, per saber escriure—, primer cal aprendre a callar”. Agraït i a reveure.
