11.04.2021 |

Ara fa cent anys, el poble d’Alàs (I)

Ara fa cent anys, el poble d’Alàs (I)

A principis del mes de febrer de l’any 1921 el corresponsal de La Veu de Catalunya a la capital de l’Urgellet escrivia: “El temps ha variat, amb pluges a la ribera i neus a les muntanyes. No obstant, la dolçor de l’estació continua i aquestes valls son embolcallades per espesses boires, que s’inflen i desapareixen ràpidament”; I amb una delicada prosa, gairebé bucòlica, concloïa: “Palesa la benignitat de la temperatura l’aparició, encara que escassa, de flairoses violetes en llocs arrecerats, que, ultra perfumar l’ambient amb aquella essència pura i delicadíssima, són anunciadores de quelcom que arriba fins al cor i que es van acabant els dies crusos, tenebrosos i llargs de l’hivern.”

Entre les espesses boires, pròpies de l’hivern, despertava el poble d’Alàs, ben a prop del riu Segre, on aquells dies estaven a punt de concloure les operacions censals. El cens de 31 de desembre de 1920 havia donat com a resultat 396 habitants de fet i 439 de dret inscrits en 107 cèdules censals. Aquests 396 habitants de fet es trobaven repartits de la forma següent: 332 corresponien al poble d’Alàs, 47 al de Torres d’Alàs i la resta, 17, vivien disseminats pel terme municipal. A efectes censals els veïns d’Alàs es trobaven dividits en cinc carrers: Orient, Sant Esteve, Nord, Major i Sant Joan. L’any 1930 el poble d’Alàs es componia de 74 habitatges i 14 edificis destinats a altres usos, mentre l’agregat de Torres tenia 8 habitatges i 1 edifici destinat a altres usos i romanien dispersos pel terme un total de 5 habitatges.

G2.2 - Castellbò - carrer de Sant Joan [Plandolit]

La vida al carrer de Sant Joan d'Alàs al primer terç del segle XX. ACAU: Fons Plandolit.

El poble d’Alàs era una població eminentment agrícola, atravessant el seu terme el rec de l’Olla i Segalés construït a principis del segle XIX. Entre les produccions destacades estava la fruita, de fet, ja a mitjans del s. XIX, els informadors de Pasqual Madoz descrivien així la producció agrícola del seu terme: “Abraza 500 jornales de tierra, de los cuales se cultivan 30 de primera calidad, 180 de segunda y 50 de tercera. El terreno participa de llano y montaña, y es muy á propósito para todo genero de simientes. El Segre le proporciona abundante riego, […] Produce trigo, centeno, cebada, legumbres, vino y diferentes clases de fruta, entre las que se distinguen la manzana y pera, tanto de verano como de invierno, ya por su abundancia, ya por su muy esquisito gusto; cría ganado lanar, vacuno y de cerda”.

Aquesta especialització en el cultiu d’arbres fruiters apareix confirmada a inicis del segle XX quan Ceferí Rocafort puntualitzava que “Les produccions consisteixen en cereals, vi, llegums, fruytes, entre les que se distingexen les peres, y verdures en los regadius y bones pastures pera lo bestiar.” De fet, un popular anuari comercial, detallava l’any 1921, referint-se a la producció agrícola d’Alàs: “Produce aceite, trigo, centeno, cebada, legumbres, hortalizas, vino y frutas, sobresaliendo las peras y manzanas, de las que se hace comercio de exportación; cría ganado, vacuno y de cerda.” Una bona mostra d’aquesta fructífera activitat agrícola la trobem en un sindicalisme agrari especialment actiu. De fet, a l’altura de 1920, el Sindicat Agrícola d’Alàs (creat el maig de l’any 1906) reunia 34 socis amb una existència en caixa de 975 pessetes, dedicat a la protecció i foment de l’agricultura del seu terme municipal. A més del Sindicat agrícola la població també tenia la Sociedad Cooperativa Alimenticia del Obrero de Alás, mostra palpable de l’activisme i sindicació dels pagesos de la població.

Alàs era eminentment agrícola, atravessant el seu terme el rec de l’Olla i Segalés construït a principis del segle XIX. Entre les produccions destacades estava la fruita, de fet, ja a mitjans del s. XIX, els informadors de Pasqual Madoz descrivien així la producció agrícola del seu terme: “Abraza 500 jornales de tierra, de los cuales se cultivan 30 de primera calidad, 180 de segunda y 50 de tercera. El terreno participa de llano y montaña, y es muy á propósito para todo genero de simientes. El Segre le proporciona abundante riego, […] Produce trigo, centeno, cebada, legumbres, vino y diferentes clases de fruta, entre las que se distinguen la manzana y pera, tanto de verano como de invierno, ya por su abundancia, ya por su muy esquisito gusto; cría ganado lanar, vacuno y de cerda”

En paral·lel al cultiu de la fruita, els cereals panificables eren dels cultius més destacables, disposant d’un molí fariner propi, gestionat per una “Asociación del pueblo”. L’any 1921 eren moliners d’Alàs Ramón Dolcet i la seva esposa Teresa Cubells, juntament amb l’ajuda dels seus fills, arribats tots ells a Alàs cinc anys abans.  

L’any 1921 era alcalde d’Alàs, Esteve Aixàs Planes; Secretari, Josep Betriu; Jutge de pau, Josep Buchaca; Fiscal, Sadurní Coll; Secretari del Jutjat de Pau, Juan Cerqueda; i rector de Sant Esteve d’Alàs, Esteve Serra Guardiola, fill de la propera població de Tuixent. L’escola nacional del poble era mixta i estava regida pel professor lleidatà Càndid Bria Botán. La població disposava d’enllumenat elèctric; tenia una estafeta de correus, regida per Pere Betriu; i a més, reunia un destacament de carrabiners comandat pel Cabo manxec José López Tortosa. Els carrabiners eren els encarregats de vetllar la frontera, vigilant i perseguint el contraban de tabac i altres productes, ja què Alàs era una autentica cruïlla de camins pels contrabandistes en direcció cap al Berguedà. A més, de complir amb la seva activitat professional els carrabiners donaven vida a la població amb les seves famílies, sovint extenses, i naturals de llocs llunyans, com les províncies d’Àvila, Albacete o Càceres. 

Alàs era un autèntic centre de serveis, especialitzat en el món de la construcció, amb cinc mestres de cases en actiu (Antonio Pifarré; Armengol Pifarré; Genís Pifarré; Pere Ribes i Antonio Sansa); tres fusters (Sebastià Bonet; Pere Llorens i Antonio Viladomat); i un ferrer (Andreu Pujol). Reunia també un sastre (Josep Parramón); dos lleteries (Pau Capdevila i Feliu Puig); una comadrona (Maria Forné); un estanc (Pere Ribes) i una fonda (Alfons Vila). Els veïns d’Alàs disposaven a més de dos cafès (el de la Cooperativa i el de la fonda d’Alfons Vila).

En darrer lloc cal destacar l’especialització en el món de la vinya, amb dos propietaris especialitzats en el cultiu de ceps americans (Antònia Iscla i Félix Ribó), tan necessaris per repoblar les vinyes de tota la comarca (arrasades durant l’última dècada del segle XIX pel maldiu i la fil·loxera). Destacaven com a productors principals de vi cinc propietaris (Pere Aixàs; Josep Buchaca; Josep Forné; Pere Gabriel i Antònia Iscla). Perquè encara que pensem en una ràpida transformació de l'economia agrària tradicional, aquest fou un procés lent i gradual; i la reconstrucció del cultiu de la vinya, en aquest i molts altres llocs de la nostra comarca, durant el primer terç del segle XX, dóna compte de la capacitat i empenta dels agricultors urgellencs per sobreposar-se a la crisi agraria finisecular.

Daniel Fité Erill. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC)

Ara fa cent anys, el poble d’Alàs (I)
Comentarios