11.04.2021 |
Amadeu Gallart
13:25
4/03/21

La meva Andorra dels 1950: Andorra la Vella III

La meva Andorra dels 1950: Andorra la Vella III

Suposo que a cap amic andorrà li sap greu que exterioritzi uns records que em són molt estimats. Andorra llavors, i en especial Andorra la Vella, ja mostrava uns nivells de vida envejables. Per aquell nen de la Seu, les botigues de queviures plenes de pots de macedònies exòtiques i de pinya americana, aquells meravellosos xocolates Cémoi —a la Seu encara consumíem els terrosos xocolates Viladàs d’Agramunt, de la família d’aquella bona persona, una mica eixarreïda, que era el Vicari General mossèn Viladàs—, aquelles porcions de formatge tan ben presentades  de “La Vache qui rit” i de “La Vache serieuse”, tot plegat, constituïa un petit paradís. I per no parlar d’aquelles fantàstiques miniatures de cotxets marca Norev, les franceses, i Dinky Toys, les angleses, la compra d’una unitat de les quals constituïa la compensació laboral pel   càrrec de secretari infantil.

Per aquell nen de la Seu, les botigues de queviures plenes de pots de macedònies exòtiques i de pinya americana, aquells meravellosos xocolates Cémoi —a la Seu encara consumíem els terrosos xocolates Viladàs d’Agramunt, de la família d’aquella bona persona, una mica eixarreïda, que era el Vicari General mossèn Viladàs—, aquelles porcions de formatge tan ben presentades  de “La Vache qui rit” i de “La Vache serieuse”, tot plegat, constituïa un petit paradís

Una zona que m’era molt preuada era el barri de l’Amer Picon, amb centre geogràfic al Cap del Carrer i que era delimitada per les carnisseries Calvet i Sala, pel bar de l’Eulàlia, el Restaurant Niça, pel Trèvol i gairebé en el seu extraradi, per l’enigmàtic Ocell de Foc.  Sí, ara us toca preguntar-vos que carai és això de l’Amer Picon, que tanta fama tenia en aquest indret i del qual el meu pare n’era l’afortunat distribuïdor. L’Amer Picon era, de fet encara ho és, un aperitiu amargant, quinat, molt del gust francès, que resultava un magnífic acompanyant per acabar les llargues i profitoses jornades comercials dels menestrals de la zona. Els meus possibles escrúpols pel consum massiu de Picon en un espai geogràfic relativament reduït, quedaven ràpidament esvaïts ponderant els actius comercials que havien de ser venuts... i si el meu pare en quedava satisfet, la compra del Norev o el Dinky Toys quedava consolidada.

A l’Ocell de Foc —al fons de les galeries de l’altíssima casa Felipó, amb ascensor incorporat, de la dotzena que hi devia haver en aquells moments a tot Andorra—, dotat de llums de neó en color, la idea de l’ocell ardent em causava un sentiment de recel i m’arrapava a la protecció paterna. Em sentia més còmode al Trèvol, tan ample i lluminós, amb un tranquil·litzador aroma de caliquenyo lleidatà. La figura del propietari de l’Ocell de Foc, obsequiós i amable, l’enginyer d’origen cubà Àlvar Menéndez —ja llavors secretari de l’esquí-club d’Andorra—, en aquell ambient de recolliment i intimitat em provocava una incomoditat certament immerescuda; coses de canalla poc viatjada. Pocs anys a venir, l’amic Menéndez gaudiria de totes les meves simpaties quan ens lliurava als de la Seu forfaits als mateixos preus que als andorrans, cosa que em va permetre esquiar a pleret per les pistes de Grau Roig i del Pas de la Casa, amb una satisfacció esportiva incomparable.

Per sort per al meu equilibri infantil, la propera visita m’era de la més gran complaença. Anàvem a l’establiment de restauració de mobiliari antic, conegut com a Art-Ibèric. La responsable era la senyora de la casa, Madame Bordes,  qui reunia una bellesa impactant amb una simpatia de gran eficàcia. A més, per acabar-ho d’arrodonir, era francesa i parlava en un català graciós i correcte. No cal dir que era una visita que esperava amb delit. Vull creure que el meu pare compartia els meus sentiments per aquella figura femenina, que, a més, ens recompensava amb una bona comanda de cent litres d’alcohol i dues dotzenes de garrafetes de vi d’allella Marfil blanc dolç. Aviat vaig superar la primera impressió del que podia fer una botiga de mobles amb tant d’alcohol  en saber que el líquid de 96º anava molt bé per envernissar i polir mobles antics, i que la imatge de la senyora Bordes no en quedava perjudicada.

Les emocions sofertes em preparaven per a la següent visita: l’Hostal de l’Isard. Allí hi oficiava un gran equip d’hostaleria: l’Antoni Sasplugas i la seva cònjuge, la Cinta.  Després del seu pas per l’Hotel Mirador, amb el germà i cunyat Joan —els dos germans eren exiliats—, l’Antoni i la Cinta  gestionaven un gran hotel d’Andorra la Vella, l’Hostal de l’Isard. L’Antoni era un xef de cuina temperamental, des del meu observatori infantil el veia passar pels més diversos estats d’ànim, però sempre temperat per la seva gran companya. La relació amb el meu pare era comercial i amistosa, fins i tot un estiu vaig adquirir el grau d’urgellenc estiuejant a Andorra, a l’Hostal de l’Isard, amb visita diària a la meravellosa piscina natural on després es construiria el Parc Hotel. També, síntesi de l’Andorra del moment, vaig assistir a esdeveniments familiars de la família Sasplugas en què hi participava com a convidat principal, el comissari de policia de la Seu, Don Atilano Tamayo, que, una vegada convenientment alimentat i ben libat, no tenia cap inconvenient per iniciar els discursos més eloqüents que he sentit a la meva vida i que sempre iniciava de la mateixa manera: “Al hombre la espada i a la mujer el beso”, i continuava...    

Amadeu Gallart. Economista

La meva Andorra dels 1950: Andorra la Vella III
Comentarios