Una vegada vaig sentir algú que deia que per triar el lloc on has de viure calen tres condicions imprescindibles; on, on i on. Aquestes condicions, aquells que vivim per aquí dalt, entre el Pirineu i el Prepirineu, ja les complim. El nostre “on”, és incomparable, el nostre entorn és meravellós, sí. Però, hi ha “peròs”, ser honorats en paisatge i natura, no ens fa privilegiats en accés als serveis, tampoc en l’obtenció de possibilitats, ni en mobilitat.
És evident que gaudim dels serveis mínims i aquests estan, més o menys garantits, només faltaria! Però, és això el que necessitem?, és això el que mereixem?
Aquest nou país que estem construint entre tots, tindrà en compte territoris esquerps i llunyans de la seva capital? Esperem que sí. De models que no funcionen ja en tenim prou exemples. De maneres de malbaratar els recursos ja en tenim prou noticies, oi? No només necessitem serveis mínims, sinó que ens calen serveis òptims.
Cal tenir en compte les necessitats, les característiques del territori i els recursos materials i humans que tenim a l’abast. Cal fer atractiu el nostre modus vivendi, no només per nosaltres que ja hi som i que hi volem seguir estant, si no també pels que vindran. Volem créixer i no desaparèixer, i per això hem d’estudiar com optimitzar els nostres serveis.
Sabem que una bona forma pot ser mancomunar serveis i així aprofitar més i millor els recursos de que disposem. Probablement tenim opcions que no estem aprofitant prou. Els recursos han d’estar a prop de l’usuari i són aquells que han de ser més efectius i eficients. De vegades no és qüestió de tenir més, simplement és fer un canvi en el sistema. El territori ha de tenir més poder de decisió, les qüestions no s’han de resoldre en els despatxos de Lleida o Barcelona.
Per exemple, a les persones amb diversitat funcional, de què els serveix un carnet per poder accedir als autobusos de forma gratuïta, si no hi ha autobusos on poder pujar, perquè no disposen de plataforma elevadora?
La gent gran en els nostres pobles, disposa de l’atenció professional necessària, quan li és necessària? Probablement, no sempre.
Els serveis socials, fan la feina que poden, però el territori és el que és, amb una extensió de 5.600 Km2 que equival al 18% de la superfície total de Catalunya, no s’arriba a tot arreu... Aquesta sol ser la resposta.
Cal que ens esforcem en canviar això, i que deixem de resignar-nos. Les coses es poden fer d’una altra forma. Cal escoltar, primer a la gent que viu en aquesta zona i quines són les seves inquietuds, caldrà després fer un bon diagnòstic i començar per les prioritats i sobretot caldrà unirr els esforços de tots per tal de començar a fer polítiques pensant en la gent, en primer terme. Abandonant aquesta vella manera de fer, que únicament té en compte quins beneficis, sobretot econòmics, en poden treure alguns pocs.
