Fa poc, em trobava navegant per la xarxa de xarxes sense buscar res en concret. En aquell moment, em vaig topar fortuïtament amb unes fotografies preses en una petita localitat francesa, de menys de 2.000 habitants, coneguda amb el nom de Eguisheim. Les imatges semblaven l’adaptació cinematogràfica d’un conte: antics carrers medievals, amb les façanes pintades de vius colors, i decorats amb nombroses plantes i flors. Un autèntic espectacle per a la vista.
No he tingut mai la sort de visitar aquest poblet màgic, però quan la meva precària situació econòmica m’ho permeti, sens dubte, aquesta petita població francesa quedarà marcada a la meva agenda.
Ara bé, mirant aquelles fotografies, una altra idea em va recórrer el cap. Veient l’arquitectura de les seves cases d’origen medieval i els seus carrerons empedrats i estrets, no vaig poder estar-me de pensar en el nostre Carrer dels Canonges. La Seu posseeix diamants en brut que fins al dia d’avui no s’han sabut polir. Cal destacar, òbviament, la magnífica Catedral romànica del s.XII, però... no és el Carrer dels Canonges un altre d’aquests altres diamants? El transcórrer mil·lenari de La Seu ens ha deixat un llegat en forma de carrer que traspua història pels quatre costats. Comparant les imatges d’Eguisheim amb el carrer més característic del nostre Centre Històric, em vaig preguntar: per què La Seu no pot ser com Eguisheim? Què necessitem per a convertir els nostres actius històrics, irreproduïbles, en un indret màgic on la vida moderna entri en simbiosi amb la seva antiga història?
Per contra i tristament, el Carrer dels Canonges de La Seu representa en l’actualitat el màxim exponent de la decadència de la ciutat: habitatges abandonats, comerços tancats, deixadesa, brutícia, incivísme, prostitució... A més, en la propera plaça del Pati Palau, una recent reforma (que va costar centenars de milers d’euros), ha convertit el que era un altre diamant en brut de la ciutat en un insult a la memòria medieval de la mateixa i en un atemptat contra la vida natural, amb la mort dels grans arbres que havien estat creixent en aquella plaça durant desenes d’anys. El resultat d’aquesta desafortunada i cara obra ha estat un indret sense vida. Una plaça dura que ha perdut tota essència històrica i ha deixat una greu cicatriu difícilment reparable al bell mig del Centre Històric. Entre les incomprensibles característiques de la plaça trobem, per exemple, uns estranys bancs (?) amb forma cúbica retroil·luminats inferiorment per llums LED o una font de disseny discutible on, si s’intenta col·locar-hi un peix, acaba morint agònicament.
Per a poder donar un gir a l’actual estat del Centre Històric de La Seu, caldria voluntat, consens, coordinació i una visió clara per part dels propietaris de la zona, de la resta de ciutadans i, sobretot, de l’Ajuntament. El Consistori ha der ser l’agent que lideri i impulsi la transformació que faci polir aquests diamants. Han de ser els responsables de la ciutat els que tinguin la iniciativa, la visió de futur, l’enginy, la capacitat, la valentia, la força i el lideratge necessari per a guiar La Seu cap a la seva transformació en una ciutat màgica i viva, on gent d’arreu pugui venir a gaudir de la història medieval europea dins dels carrers de la nostra ciutat.
A mi m’encantaria viatjar des de La Seu a Eguisheim, però crec que seria encara millor si fos Eguisheim la que acudís a La Seu.
