Matí de dissabte. Sortim a caminar. A la motxilla, l’equipament imprescindible (barret, mapa, GPS, aigua, entrepà, càmera fotogràfica...). Avancem tot contemplant el que ens envolta: als nostres peus, mig tapat per la vegetació, restes d’un empedrat, mostra evident de l’abandó dels nostres camins tradicionals. A les vores, delimitant la plataforma del camí, murs de pedra seca i més enllà, prats i boscúries.
El camí està senyalitzat amb franges horitzontals de continuïtat, a voltes grogues, uns metres més enllà blanques i vermelles, i més endavant de color blau. A mesura que avancem ens preguntem si són necessàries tantes marques, ja que poden portar a la confusió, sobretot pel senderista poc avesat a caminar. Arribem a una cruïlla, en un mateix espai, trobem fins a 4 senyals diferents, tant a nivell de format com de contingut. Una té la banderola de color verd, una altra de color blau, la tercera de color salmó i la darrera de color groc. A nivell de continguts, unes ens informen dels indrets on podem arribar des d’aquest punt segons la variable temps, una altra ho fa utilitzant el criteri de la distància, la tercera empra ambdós criteris i la darrera, amb prou feines aporta informació necessària pel senderista. Quant a la toponímia, dues de les banderoles utilitzen la terminologia oficial, una altra fa servir codis alfanumèrics i una altra la toponímia local. Per si això fos poc, dues de les banderoles assenyalen el mateix itinerari, el mateix recorregut, la mateixa direcció, però els valors són diferents....Ras i curt: així, no anem bé.
Desgraciadament, aquesta situació no es nova ni tampoc es pròpia d’un municipi concret o d’una comarca, ans al contrari, és una escena que es repeteix a diversos indrets del Pirineu. La manca d’una regulació relativa al marcatge de camins ha provocat la proliferació i diversificació de marques, a voltes sense cap mena de coherència territorial. Aquest és un aspecte negatiu, no només des del punt de vista paisatgístic, sinó també pel que fa a l’aprofitament lúdic i turístic del camí a partir del foment del senderisme, ja sigui per part de la població local o bé dels visitants. En clau turística això pot restar competitivitat, no només a un itinerari específic, sinó també a la destinació en concret, ja que la demanda de senderisme ho pot percebre com una oferta dispersa i poc estratègica.
Per on passa la solució? Doncs per consensuar l’adopció d’un únic model de gestió dels senders. En aquest sentit, el nostre referent és el model en xarxa o també conegut com a model suís. Es tracta de seleccionar aquells camins que es volen promocionar, i dibuixar sobre el terreny aquells que formaran que formen part de la xarxa senyalitzada (és el mateix sistema que el de la xarxa de carreteres). D’aquesta manera, l’usuari pot escollir una opció d’itinerari o una altra, en funció dels seus interessos o capacitats, i sempre disposarà del mateix tipus de senyalització, tan vertical com horitzontal, situada a les cruïlles principalment. Es tracta d’un model que ja han assumit diverses comarques de Catalunya: l’Alt Empordà, la Garrotxa, el Ripollès, el Berguedà, la Cerdanya, el Priorat, el Pallars Sobirà, l’Aran, alguns municipis de l’Alt Urgell i del Pallars Jussà, així com d’altres del camp de Tarragona.
Cal doncs, posar fil a l’agulla i escollir quins dels dos camins volem seguir: la profusió de marques pel territori o bé l’adopció d’un únic model de senyalització de camins.
