Corrien els finals dels anys setanta amb l’aparició dels ajuntaments democràtics a Espanya, quan, el llavors veguer episcopal d’Andorra, Francesc Badia Batalla, llançava la idea que es fessin en la comarca de l’Alt Urgell, edificacions especials per treballadors a Andorra. Recordo, que, com a llavors alcalde de la Seu, li vaig fer una visita per expressar-li el nostre descontent per aquesta iniciativa. La cosa va quedar així, sense cap conseqüència pràctica ni cap inversió constructora. Molts dies i moltes nits han passat des d’aquella fita. Però el tema de fer habitatges a l’Alt Urgell, específicament dedicats a treballadors d’Andorra, ha anat apareixent de manera recorrent al llarg dels anys i sempre ha estat rebuda amb prevenció per les autoritats representatives dels diferents municipis afectats.
El tema de fer habitatges a l’Alt Urgell, específicament dedicats a treballadors d’Andorra, ha anat apareixent de manera recorrent al llarg dels anys i sempre ha estat rebuda amb prevenció per les autoritats representatives dels diferents municipis afectats
És veritat que el conjunt dels treballadors fronterers ha representat i representa un conjunt molt important per a la Seu d’Urgell i la seva comarca, però una cosa és la fluència natural d’un mercat que necessita treballadors amb un altre que en pot oferir i una altra es la programació de barris específics de treballadors fronterers. Això és la síntesi del que una població no ha de fer mai perquè bastiria entitats urbanes sense cap coherència cívica. Insisteixo en el fet que molts urgellencs estem orgullosos del treball dels nostres conciutadans a Andorra, hi ha hagut sectors, com els de la banca que es van nodrir de quadres directius formats a la Seu. Quantes empreses andorranes, de construcció, de comerç, d’oficines, han tingut a les seves plantilles treballadores o treballadors que han acabat vivint a Andorra? I això seguirà passant al futur proper. És la conseqüència positiva del veïnatge.
És evident, doncs, que seguiran existint els treballadors fronterers. Per aquest articulista això serà bo per a ambdós territoris, per als andorrans i per als pirinencs veïns. La nostra societat pirinenca, la d’Andorra i la de l’Alt Urgell, ha canviat molt les darreres dècades. En aquest sentit sóc dels que penso que el futur en comú ens serà falaguer si som capaços de bastir una àrea específica, definida i promocionada per les institucions de la Unió Europea amb qui les autoritats andorranes estan negociant un importantíssim tractat d’associació.
Mentrestant no arriba la formalització d’institucions que fonamentin la nostra prosperitat comuna crec, exposo una opinió humil però pensada, que no hauríem de deixar que les relacions econòmiques i socials entre Andorra i les comarques veïnes, i essencialment, per raons de veïnatge geogràfic, l’Alt Urgell, divaguin entremig de declaracions o contradeclaracions que a vegades poden fer més mal que bé i que no acondueixen a cap resultat pràctic. Només cal recordar la malaurada experiència de la pandèmia.
Mentrestant no arriba la formalització d’institucions que fonamentin la nostra prosperitat comuna crec, exposo una opinió humil però pensada, que no hauríem de deixar que les relacions econòmiques i socials entre Andorra i les comarques veïnes, i essencialment, per raons de veïnatge geogràfic, l’Alt Urgell, divaguin entremig de declaracions o contradeclaracions que a vegades poden fer més mal que bé i que no acondueixen a cap resultat pràctic. Només cal recordar la malaurada experiència de la pandèmia
Com a articulista acostumat a emetre opinions sobre les relacions andorrano-pirinenques, crec que s’hauria d’articular una Taula de Trobada entre els diversos representants polítics que tenen coses a dir sobre aquesta temàtica. Personalment, hi veig una precedència de la part andorrana, que hauria de proposar la Taula a la seva igual, la part espanyola, que ja té un representant oficial en forma d’ambaixada. Una vegada fet aquest pas caldria que ambdues parts permetessin d’obrir la participació a la representació de la Generalitat i a representants territorials del veïnatge, com per exemple, l’alcalde de la Seu d’Urgell, la presidència del Consell Comarcal de l’Alt Urgell o portantveus d’altres comarques pirinenques implicades.
Són molts els temes a tractar, tota la temàtica laboral fronterera, els acords socials i sanitaris, els culturals i els que siguin convenients, fins i tot els urbanístics. El que és molt important, a criteri d’aquest articulista, és superar les anècdotes, les declaracions puntuals que van i venen i arribar a plantejar una visió global i racionalitzada de tot plegat. I al fons, enigmàtica, però esperançadora, ens contempla la possibilitat d’una empara efectiva de les institucions europees.
Amadeu Gallart. Economista
