Fer-se gran. Sembla senzill, perquè és el temps que empeny el fet sense cap esforç afegit, però a l’hora comporta la dificultat d’adaptació individual. En certa manera, tal i com passava a l’adolescència, veies que el teu cos canviava, et proporcionava noves experiències i havies de reaccionar. I ara també, i no sempre negativament. És complexa la qüestió a nivell individual, de persona a persona, però ho és igualment si ho contemplem a nivell global; pensem que gairebé la cinquena part de la població som Gent Gran —L’Alt Pirineu té una població més envellida que Andorra—, gent de més de 65 anys que arriba fins on la providència dictamina.
Fer-se gran. Sembla senzill, perquè és el temps que empeny el fet sense cap esforç afegit, però a l’hora comporta la dificultat d’adaptació individual.
Per tothom és sabut que, malgrat que aquest sector és tan extens i tan variat, des de “joves” de 65 anys a “madurets i maduretes” gairebé centenaris, moltes autoritats i molts mitjans de comunicació persisteixen en parlar del conjunt com un tot, caient, sovint i amb tota la bona voluntat, en l’error de segmentar-lo de la resta de la societat amb frases com “avui ells, demà nosaltres”. Qui de nosaltres no ha escoltat els agraïments de patricis elegits a l’hora de les postres d’algun dinar de celebracions regulars, agraïments dirigits als jubilats o situacions assimilades, per tota una vida plena d’esforços, recomanant-nos tot seguit que romanguem ara en un estat de feliç repòs? Si fins i tot la Hisenda espanyola té tot un departament estratègic dedicat a les “classes passives” !!
Després hi ha els més agosarats, els que proclamen la necessitat de residències per als avis i àvies, padrins i padrines, iaios i iaies..., impermeables al fet que una bona part de nosaltres no tenim nets ni netes. A més de fer-nos sentir aquest buit vital, pensem que és una al·locució tan fora de lloc com, si en una assemblea general, l’orador es dirigís al seu públic com estimats papes i mames. Sí, és clar que necessitem bones residències per als més fràgils i per als qui considerin que és el lloc més adient per viure, sense necessitat d’arribar als trams més vulnerables de la seva estada terrenal. De la mateixa manera que tots plegats, persones de qualsevol edat, necessitem que ens proporcionin una bona assistència sanitària. És clar que com un cotxe, a mida que acumules quilometratge, has d’anar més al mecànic. Però d’aquí no s’ha d’inferir cap altres especificitats o discriminacions per raons d’edat (no tenim gaire lluny el que es va patir amb la pandèmia).
Necessitem bones residències per als més fràgils i per als qui considerin que és el lloc més adient per viure, de la mateixa manera que tots plegats, persones de qualsevol edat, necessitem que ens proporcionin una bona assistència sanitària.
Cal tenir en compte, que, si en ocasions, s’han de rebre ajuts econòmics segons la declaració de la renda i el patrimoni de tothom, també, i de cara a totes les edats, s’han d’oferir cursets d’informàtica, de telefonia i del que convingui per tal d’evitar la bretxa digital. Lògicament, els que hem estudiat amb les taules de sumar i multiplicar dels anys cinquanta del segle passat, necessitarem més ajuda que un noi de vint anys que ja ho ha fet tot de manera informatitzada. A cadascun segons les seves necessitats, tingui l’edat que tingui.
Al meu parer, hi ha dos punts que són bàsics per clarificar el tema: el primer és que no hem de confondre mai el col·lectiu de la gent gran amb el col·lectiu, integrat dins de l’anterior, de la gent més vulnerable i més fràgil, i sí que hem de circular cap a una generosa concepció de l’envelliment actiu per a la gran majoria de persones que ha superat els 65. El segon, és el de les solituds no volgudes, molt més patents quan el temps passa, per la desaparició natural o sobrevinguda dels que ens acompanyaven íntimament.
Fan falta trobades, en un marc que no sigui el purament familiar, entre grups organitzats de gent gran i associacions o entitats variades de persones de trenta a seixanta.
Arribats en aquest punt, algun lector pensarà que no dono importància a les associacions de la gent gran. Tot el contrari, jo mateix soc president del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Urgell. Segueixo intensament, a través de relacions personals i de les notícies, tot el que fa la Federació de la Gent Gran d’Andorra, les seves demandes..., que ens fan una mica d’enveja, perquè les andorranes són més avançades en reivindicacions i finançament. Cal no oblidar la tasca dels esplais o casals, que són imprescindibles per a l’organització d’activitats i, sobretot, per al foment de les relacions socials de moltes persones que, sense aquestes entitats, quedarien aïllades. Fer-se gran no vol dir sortir de la societat activa i per aconseguir-ho, força vegades cal recórrer a les entitats esmentades.
I vull acabar aquest article amb un cant, desafinat perquè tinc molt mala veu, a les relacions intergeneracionals, sobretot les que apropen els segments d’edat més propers. Fan falta trobades, en un marc que no sigui el purament familiar, entre grups organitzats de gent gran i associacions o entitats variades de persones de trenta a seixanta. Aquest articulista encara recorda, amb una certa vergonya, com de petit, al col·legi ens feien anar a l’Asil de la Seu, a veure els vellets i les velletes.
Amadeu Gallart Sort
