Aquest diumenge ha mort, als 80 anys, l'escriptor urgellenc Lluís Racionero i Grau, nascut el 1940 a la Seu d'Urgell. Fill de Ca l’Andria de la Seu, sempre havia estat molt vinculat a la ciutat on va néixer i a l’Alt Urgell. Tenia casa a Estamariu on hi passava temporades.
El perfil
Lluís Racionero estudià enginyeria i es doctorà en ciències econòmiques a Barcelona. Se n'anà als EUA, on esdevingué urbanista a la Universitat de Berkeley i on visqué la revolta cultural de Berkeley l’any 1968, que després relataria en la seva obra Memòries de Califòrnia (1988). Més tard, treballà com a urbanista a Algèria i al Brasil.
Especialment en aquest darrer país, el 1972, per encàrrec de la superintendència per al desenvolupament de l’Amazònia, col·laborà, en un context polític complicat, en un pla d’urbanització d’aquesta regió. Aquesta experiència la reflectí en l’obra Sistemas de ciudades y ordenación del territorio (1978). Col·labora també a la premsa amb articles sobre temes diversos, a cavall de l’actualitat, la filosofia i la sociologia, alguns dels quals ha publicat en forma de recull.
Racionero és l'autor del disseny del claustre modern de la Seu d'Urgell amb els capitells tallats per l'escultor Manuel Cusachs.
Autor d’assaigs en la mateixa línia, en el seu pensament mostra l’empremta de la contracultura de la dècada dels anys seixanta i setanta, així com de les filosofies orientals: Del paro al ocio (1984, premi Anagrama d’assaig 1983), La Mediterrània i els bàrbars del Nord (1985), Art i ciència (1987), Oriente y Occidente. Filosofía material y dilemas occidentales (1994), El progreso decadente (2000, premi Espasa), una reflexió sobre el s. XX.
Economista i urbanista, Racionero ha estat un prolífic novel·lista, director de la Biblioteca Nacional entre 2001 i 2004 i col·laborador de diverses revistes i diaris com 'El País', 'La Vanguardia' o 'Mundo Deportivo'.
Com a narrador ha publicat les novel·les Cercamón (1982), premi Prudenci Bertrana 1981, ambientada en el s. XIII on narra la destrucció de la incipient civilització provençal i catalana sota l’ambició política francesa i la coerció ideològica del papat. Continuà treballant en aquesta temàtica amb Raimon o el seny fantàstic (1985), La forja de l’exili (1985), L’últim càtar (2000, premi Carlemany), La sonrisa de la Gioconda (2000, premi Fernando Lara 1999) i Antoni Gaudí. El so de la pedra (2004), i el recull de relats Els àngels quàntics (1986). També és autor de Los complejos de la derecha (2006) i el llibre de memòries Sobrevivir a un gran amor, seis veces (2009). Fou director de la Biblioteca Nacional de Madrid (2001-2004). L’any 2010 rebé el premi Gaziel de periodisme per Memorias Culturales, de caràcter autobiogràfic. El 2011 va publicar Memorias de un liberal psicodélico.
Lluís Racionero va ser cofundador de la revista Ajoblanco (emblema de la contracultura a l'Estat espanyol). També va ser el número 1 de les llistes d'ERC a les eleccions generals per la circumscripció electoral de Girona el 1982. Havia estat director del Col·legi d'Espanya i també de la Biblioteca Nacional d'Espanya (entre 2001 i 2004). Racionero és l'autor del disseny del claustre modern de la Seu d'Urgell amb els capitells tallats per l'escultor Manuel Cusachs.
(Foto: Josep Maria Malé)
