La solsonina Maria Carme Grifell és la tercera generació d'una família d'espardenyers. Amb 70 anys, continua al capdavant de cal Seixanta-cinc, un petit negoci ubicat al nucli antic de Solsona. Enveta espardenyes cada dia i ha vist, de primera mà, l'evolució d'un calçat tradicional, que s'ha sabut reinventar. Símbol del folklore, d'espardenyes n'hi ha de molts tipus, des de les clàssiques fins a les modernes, amb taló o plataforma. I ara també calcen tot tipus de peus: des de pagesos i ramaders, fins a càrrecs polítics, artistes i nuvis. A Catalunya tan sols queden una dotzena d'artesans que les fan a mà i hi ha empreses que les exporten a França -un dels principals compradors-, però també als Estats Units, Mèxic o Japó.
A finals del segle XVIII els espardenyers van proliferar per tot Catalunya. Duien espardenyes la classe ramadera, la pagesia i els obrers. A Solsona, per exemple, va convertir-se en un dels oficis més actius i s'hi van arribar a dedicar fins a 24 persones. A mitjans del segle XX, però, ja només n'hi quedaven quatre.
De fet, a Solsona hi tenen un model únic: 'les solsonines o de set brencs'. Segons Grifell, "són les més elaborades, com més vetes, més elegants". A les solsonines s'hi cusen set vies per cada costat, i van des de davant fins a darrere, tapant la punta. L'artesana triga ben bé dues hores llargues de costura per tenir unes solsonines, el model més demandat, i assegura que no dona l'abast per servir tots els encàrrecs que li fan. També n'hi ha d'altres, com les de tres vetes o les de cinc vetes, que es fan més ràpid.
Amb espardenyes a dalt de l'escenari
"Aquí a Solsona era el calçat de la festa major i de les ocasions especials", recorda l'artista Roger Mas, que s'ha convertit en ambaixador de les espardenyes. Des dels seus inicis, les llueix a dalt de l'escenari durant els seus concerts. Ho fa perquè, admet, les troba "precioses", però també perquè li donen una singularitat i per "marcar la diferència" entre "el meu jo normal i aquell senyor que es diu Roger Mas i que canta durant dues hores".
De la mateixa manera que quan puja a l'escenari les esardenyes li donen caràcter, Mas explica que, a vegades, quan li ha tocat fer un concert en què no està a gust i no el vol "signar", llavors puja i canta sense les espardenyes. "Però el 99% de les vegades les porto", bromeja.
Exportant calçat artesà a l'estranger
A Manresa, hi ha D'spart, una petita botiga que regenta Susana Cuervas. Va aprendre de l'últim espardenyer que quedava a la capital del Bages. "Primer envetant les espardenyes més clàssiques, i després ja vam anar evolucionant", explica.
Al principi venien els models més clàssics, però després la gent va començar a demanar sabates personalitzades. "Ens han arribat a demanar moltíssimes coses, com per exemple una núvia que volia unes sabates pel casament amb unes puntes del vestit de núvia de la seva àvia", recorda.
França és un gran consumidor d'espardenyes. "Allà es valora molt la nostra feina", assenyala Cuervas. A més, també han realitzat encàrrecs especials per països com l'Índia, Bèlgica o Grècia. En total, fabriquen unes 6.000 espardenyes l'any (500 al mes), unes xifra que van ajustant segons la demanda. La meitat de la seva facturació es concentra durant els mesos de primavera i estiu. "Ara comença a fer bon temps i comencen a haver-hi festes populars, passa carrers, funcions de teatre, i ens demanen calçat pel vestuari", explica.
Cuervas defensa que l'espardenya "no s'ha deixat de portar mai", però ara està en creixement perquè s'ha sabut innovar en aspectes com, per exemple, les alçades de taló. Empreses com aquesta asseguren que "hi ha molta feina" i preveuen que serà un sector que continuarà creixent.
