Marc Casabosch forma part de l'equip tècnic del Col·lectiu Eixarcolant. Divulgador, naturalista apassionat, autor de nombrosos llibres al voltant de l'agroecologia, l'etnobotànica i la micologia. El 16 d’abril conduirà el taller de “Plantes silvestres comestibles, sortida etnobotànica i cuina”. Ho farà en el marc del cicle ‘Tastet d’Oficis’ que impulsa la Fundació Planes Corts a Estamariu.
Fa més de quinze anys vas decidir començar una vida nova i vas deixar la ciutat de Barcelona per anar a viure al Solsonès. Com va anar això? És senzill. S'explica per la recerca d'una vida millor, més digna, més plena, més naturalitzada, més coherent amb els meus valors i les meves experiències de vida. T'ho podria engalanar molt, però en essència ja veus que la decisió és parcialment egoista, des d'un punt de vista íntim. També romàntica, per l'activisme de voler fer reviure un desert demogràfic i el ruralisme que em posseeix. Trobar un lloc agradable on alentir el pas i el batec. De gran voldria ser com les padrines a muntanya, persones sàvies, tendres, resilients. El somriure, la senzillesa, les arrels, la cuina, les cures de la llar i de l'entorn proper. Què més volem? Malauradament, no crec que sàpiga arribar on van arribar elles sense ni tan sols qüestionar-s'ho, però com a mínim gaudeixo amb l'intent d'atansar-m'hi.
Què fas a Castellar de la Ribera? A casa intentem no perdre el fil d'allò important. El que et deia de la padrina. A estones, costa. Quan érem la Vanesa i jo, el romanticisme de la vida a pagès el sosteníem amb més dignitat. Però en plena etapa de criança, sorgeixen dubtes inevitables, necessitats que generen contradiccions profundes. Ara bé, per damunt de tot, quan cau el sol, surts a fora i respires, prens consciència. Del silenci i la quietud neixen els millors aprenentatges. Quina societat somiem? Des d'on podem aportar valor? Des que vivim aquí, en un municipi de cent i escaig habitants escampats en seixanta quilòmetres quadrats, la població ha perdut una cinquantena de persones. Allò que diem, com a societat, ara per ara no es correspon amb allò que fem. I el retorn a la terra, en un sentit físic i espiritual, crec que és una de les poques possibilitats humanes que ens queden per explorar el camí d'una existència bonica i sensata. Més enllà d'això, i d'oferir el regal del joc lliure i salvatge, lluny del soroll, als nostres fills, em defineix prou bé la biodiversitat. Detesto les etiquetes, només limiten. Escric, cuino, cultivo, dinamitzo, t'escolto, m'escolto, parlo, dubto, penso, ensenyo, aprenc, desaprenc; no ho sé, suposo que em dedico a cercar les claus d'una bona vida, d'una vida conscient. I faig tot el possible per compartir-les.
Suposo que em dedico a cercar les claus d'una bona vida, d'una vida conscient. I faig tot el possible per compartir-les.
Un dels darrers llibres que has publicat és Cultivant la vida, que és molt més que una guia pràctica per cultivar amb èxit un hort amb mirada agroecològica… Exacte. En aquest cas vaig fer servir el pretext d'un llibre pràctic per aprendre a tenir cura d'un hort per tal d'aprofundir en allò veritablement significatiu, que és l'experiència, la vivència que ens genera el fet de cultivar. La pagesia, o la jardineria, practicades amb consciència, ens apropen a la lucidesa. I això és tant o més interessant que el tomàquet del teu hort que t'acabes menjant. Hi vaig incloure un subtítol força revelador: 365 dies a l'hort que ho canviaran tot. Aquest és el rerefons. Els processos, el cicle anual, el fred fèrtil de gener, l'espera pacient entre sembres i collites, la reconnexió amb la temporalitat i la cuina d'aprofitament, l'adaptació a la intempèrie, els silencis, el tresor de llavors, les gallines i les mans brutes. En el moment actual, tal com anem de desbocats i despistats, el més revolucionari i transformador són fets aparentment menuts. Aturar-te. Contemplar. O cultivar un hort. De vegades cal fer tres passes enrere per poder fer-ne una endavant.
La pagesia, o la jardineria, practicades amb consciència, ens apropen a la lucidesa. I això és tant o més interessant que el tomàquet del teu hort que t'acabes menjant.
Pertanys al Col·lectiu Eixarcolant. Quina és la seva finalitat? L'objectiu general d'Eixarcolant és fomentar un model de producció, distribució, consum d'aliments i desenvolupament socioeconòmic, més sostenible, ètic i just, emprant com a eina la recuperació de les espècies silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals. Ens basem en el voluntariat, el no afany de lucre i l'economia social i solidària. I sempre diem que ens apassiona fer coses, però encara ens agrada més fer que passin coses. Creiem que corren temps d'enxarxar-nos, de sumar esforços i de teixir aliances estratègiques. I això és el que ens impulsa, tant a l'equip tècnic, com a la junta i als socis i sòcies de l'entitat.
També heu creat i manteniu un banc de llavors amb més d'un centenar de vegetals silvestres i moltes varietats d'horta tradicionals… La recuperació de llavors i esqueixos del que nosaltres en diem plantes oblidades, fruit de les prospeccions etnobotàniques que duem a terme, és vital per tancar el cercle virtuós de la sobirania alimentària. L'objectiu, tant del banc com de l'arborètum, és posar a l'abast de tothom llavors d'espècies silvestres comestibles, varietats agrícoles tradicionals i plantes ornamentals tradicionals, per tal que tornin a ser cultivades, consumides i comercialitzades. Un hort o un jardí amb silvestres delicioses com els colitxos o les ortigues, flors com les clavellines de pom o les violeres, i hortalisses com l'alficós o el porro de l'Etern, esdevé un verger d'alt valor socioeconòmic i ambiental.
La recuperació de llavors i esqueixos del que nosaltres en diem plantes oblidades, és vital per tancar el cercle virtuós de la sobirania alimentària.
Cap a on hauria de caminar el model agroalimentari? Precisament les llavors i els esqueixos que fem reviure ens han d'apropar a un sistema alimentari veritablement sostenible i amb capacitat de donar resposta a tots els reptes ambientals i socials que belluguen, inquiets, damunt la taula. Un model que garanteixi l'accés universal a una alimentació saludable, basat en la proximitat, l'honestedat i la qualitat, que dignifiqui la bona feina d'agricultores i agricultors i que tingui cura i fomenti un paisatge mosaic, ric i biodivers. Hem de ser conscients que la vida és cíclica i està feta de moments. La calma i els temporals se succeeixen. Els períodes assolellats de bonança i les pedregades. I cal abraçar-ho tot. Venim d'un temps en què bona part de la pagesia es va sentir atreta per les promeses de l'agroramaderia industrial, i és ben lògic si ho situem en context. Crec que ens cal centrar-nos en tot allò que ens uneix, i mantenir viva la memòria de la petita pagesia que durant anys i panys ha preservat un patrimoni de valor incalculable. Si som capaços de no jutjar i agrair tot el que ens ha permès arribar fins aquí, siguin llums o siguin ombres, podrem bastir una bona agroramaderia que ens tregui de l'atzucac actual.
Defenseu allò que moltes persones en diuen males herbes… Sí, tot i que convé recordar que les males herbes no existeixen. Es tracta de plantes silvestres, espontànies, en tot cas inoportunes quan cultivem altres vegetals i es genera una competència pels recursos disponibles. Alhora, són vegetals exemplars des d'una mirada ecosistèmica. Forts, adaptats a tota mena d'inclemències, pioners. De fet, les plantes espontànies es defensen soles. Nosaltres, essencialment, les reivindiquem i treballem per donar-los la importància que tenen, en part perquè durant bona part de la nostra existència van ser els vegetals que ens van sostenir i ens van fer prosperar, i també perquè en l’àmbit agronòmic i ambiental, quan es procura un bon maneig, són fonamentals.
Entre els cuiners, cada cop guanyen més prestigi i reconeixement aquestes plantes… Magnífic! Les cuines professionals tenen un poder transformador sovint menystingut perquè l'impacte que s'hi genera és brutal, i pot esdevenir nefast o extraordinàriament positiu en funció dels aliments que hi permetem entrar. En el cas de les plantes oblidades, a més, parlem de gustos, textures i matisos sorprenents, que relaten el paisatge que ens acull i gaudeixen de perfils organolèptics singulars. Celebrem i necessitem que el sector de la restauració les incorpori, i nosaltres treballem perquè no es converteixin en una moda i siguin part estructural, fonamental, de la nostra cultura alimentària. De totes maneres, la sobirania veritable, la de cada dia, es cou a la cuina de casa. Per això, com que una cosa no treu l'altra, nosaltres situem les plantes silvestres al bell mig del fet gastronòmic, lluny de qualsevol tendència passatgera.
Un dels objectius és fer possible que aquestes plantes oblidades tornin a formar part de l'imaginari, la cultura i l'economia de muntanya.
El 16 d’abril impartireu un taller sobre plantes silvestres comestibles a Estamariu, en el marc del cicle ‘Tastet d’Oficis’, organitzat per la Fundació Planes Corts. Com el plantegeu? Proposem una experiència basada en la pràctica i el tancament del cercle virtuós. Sortim al tros, identifiquem, aprenem les bones pràctiques, recol·lectem i preparem un àpat compartit amb algunes receptes senzilles i elaboracions de l'obrador experimental d'Eixarcolant amb l'objectiu de redescobrir vegetals exquisits com l'ortiga, els blets, la borraina o la malva. I, alhora, transmetre el coneixement per procurar-ne un bon maneig tant per aprofitar-les quan creixen espontànies com si les volem cultivar. Un dels objectius és fer possible que aquestes plantes oblidades tornin a formar part de l'imaginari, la cultura i l'economia de muntanya per tal que enriqueixin les cuines i els obradors, tant en l’àmbit domèstic com en projectes professionals diversos.
