Després de 49 anys darrere el taulell de la carnisseria, el Joan Boix es jubilarà el 31 de desembre, “any nou, vida nova.” Podria allargar uns quants anys més l’activitat laboral, tot acollint-se als nous sistemes de jubilacions actives, graduals o flexibles, però “crec que ha arribat l’hora de fer un pas al costat, tinc ganes de dedicar el meu temps a algunes coses que no he pogut fer mai”, reconeix. No té relleu familiar i les seves dues filles han tirat per uns altres viaranys professionals, ara bé, no s’està de dir que “si haguessin volgut continuar el negoci, ben content estaria d’ajudar-les com van fer els meus pares amb mi”, rememora.
“Si les meves filles haguessin volgut continuar el negoci, ben content estaria d’ajudar-les com van fer els meus pares amb mi”
Fill de Josep Boix Tarrés i de Mercè Torrent Farreny, el Joan Boix Torrent va néixer, com si diguéssim, a la mateixa carnisseria familiar. Els pares la van obrir el gener de 1960 al carrer del Carme de la Seu d’Urgell, i el Joan va treure el cap en aquest món el 15 de novembre d’aquell mateix any. La mare despatxava embarassada i ell, abans de sortir de la panxa, ja aprenia l’ofici i el bon tracte amb els clients. Els estudis li anaven prou bé i hauria pogut continuar-los, però de ben jovenet va tenir clar que el que ell volia era ser carnisser.
El Joan va néixer, com si diguéssim, a la mateixa carnisseria familiar. Els pares la van obrir el gener de 1960 al carrer del Carme de la Seu d’Urgell i ell va treure el cap en aquest món el 15 de novembre d’aquell mateix any.
El Josep Maria Boix, el seu germà gran, és veterinari, i els pares, encertadament, insistien al Joan perquè també estudiés una carrera, que el saber no ocupa lloc i que ja tindria temps de tornar a casa, que el negoci familiar sempre se’l trobaria. “Pensava, que si me n'anava a estudiar a fora ja no faria mai més de carnisser, que me’n desvincularia i em decantaria d’una manera natural i lògica cap a una altra professió més relacionada amb els estudis, i això, precisament, és el que jo no volia”, assenyala. Sigui com sigui, la seva determinació va vèncer i, així que va acabar el COU a l'institut de la Seu, el 1976, es va posar el davantal i, com si fos la seva particular cursa de Sant Silvestre, no se'l traurà fins a arribar a la meta l'últim dia d’aquest any.
Els oficis han anat evolucionant al llarg del temps. Avui dia n’hi ha alguns que abans no existien i, en canvi, n’hi ha d’altres que de primer eren molt importants i ara han anat desapareixent. “L’ofici de carnisser ha canviat molt, aquesta feina no era el que és ara”, proclama el Joan amb convenciment. Explica que el carnisser d’abans, per començar, solia ser un ramader o un pastor, “en el cas del meu pare, tractant de bestiar”. Les carnisseries les posaven per a la dona.
La dona del carnisser era la que estava al taulell i feia la feina de la botiga, i l’home li proporcionava la carn fins a arribar a l'aparador, “és a dir, l’home feia els tractes, comprava aquí i allà, cuidava el bestiar, el matava i en dies de molta feina també ajudava a la botiga. A casa nostra, la feina de la botiga va anar creixent cada vegada més, i el meu pare es va veure obligat a involucrar-s’hi de ple, tot i que també teníem granja, on engreixàvem xais i tots els vedells, reservant els millors i més tendres per a la nostra clientela.”
Amb gran afecte, recorda com el seu pare li explicava que va començar de molt jovenet l’ofici de tractant, el negoci de comprar i vendre bestiar…
En aquells anys, quan la Seu encara comptava amb escorxador municipal, anaven a comprar corders i vedells per tota la comarca… a la Vansa, a Montant de Tost, a la vall de Castellbò, també a les comarques veïnes del Pallars i de la Cerdanya, perquè la ramaderia aleshores era forta i als pobles hi havia bestiar a gairebé cada casa. A la Vall de la Vansa hi compraven sovint, la iaia, Rosa Tarrés Puig, n’era originària, filla de cal Drahent de Sisquer. “A mi la feina d’anar als pobles amb el pare a comprar bestiar, era el que més m’agradava, d’aquí va venir tot…vaig tenir al meu costat un gran mestre”. El Joan, amb gran afecte, recorda com el seu pare li explicava que va començar de molt jovenet l’ofici de tractant, el negoci de comprar i vendre bestiar…”en aquells temps, el meu avi, Josep Boix Vidal, fill d’una família amb molts germans i d’una casa gran situada més amunt de Fígols, anomenada La Serra, tenia una salut precària, i el meu pare, amb tan sols dotze anyets, ja va començar a recórrer els pobles del voltant, de vegades a peu, a comprar corders, i així poder guanyar algun dineret per ajudar els de casa, relata.
El 2002, cinc anys després de la jubilació del seu pare, la botiga del carrer del Carme anava prou bé, però les seves petites dimensions frenaven el seu progrés, s’havia de fer quelcom, i el Joan, amb l’ajuda de la seva esposa i bona consellera, la Carmen, van decidir amb gran encert d’abandonar l’antic local per traslladar-se als baixos de Cal Biel, a la cèntrica avinguda de Pau Claris. En aquells anys, els locals de la principal artèria de la ciutat encara l’ocupaven un nombre incomptable d’entitats bancàries i algunes gestories. Enmig de tants bancs i caixes d’estalvi destacava la flamant carnisseria Boix, unes instal·lacions modernes, equipades amb maquinària d’última generació per a la manipulació del tall, especejament i elaboració pròpia de productes carnis. Evolucionar i posar-se al dia ha estat un repte, apunta el Joan: “si encara tingués la botiga amb quatre cuixes i quatre espatlles de corder penjades, no hagués anat enlloc. O et renoves o plegues”.
“La fidelitat de la meva clientela al llarg de tots aquests anys, ha estat per mi una gran satisfació, i el millor reconeixement. Després de tant de temps, encara tinc clientes des que els meus pares van obrir la botiga"
El mercat i els hàbits de consum han canviat radicalment en pocs anys. Abans la carnisseria era una cosa, la tocineria i la polleria unes altres i els queviures encara una quarta opció diferent. “Avui oferim una mica de tot” i, afegeix, “actualment, cada vegada és més petita la part del taulell destinada a l’exposició de carn, i tota la resta és per a altres productes alimentaris”. Des de la carnisseria, el Joan ha estat un observador privilegiat de la realitat quotidiana, dels canvis en la societat i dels rols dins de les famílies. Explica que tot i que les dones continuen tenint un paper destacat en les compres domèstiques, aquesta responsabilitat s'està repartint cada vegada més, “ara els homes venen molt més amb el cistell o amb el carret de la compra, això abans era una raresa, una anècdota”, remarca.
“La fidelitat de la meva clientela al llarg de tots aquests anys, ha estat per mi una gran satisfacció, i el millor reconeixement. Després de tant de temps, encara tinc clientes des que els meus pares van obrir la botiga… He estat molt feliç fent aquesta feina, tot i que també molt sacrificat, és molt difícil la conciliació familiar quan ets al capdavant d’un negoci familiar en el qual has de passar-hi tantes i tantes hores, per això he d'agrair la paciència de la Carmen i de la meva família, que sempre m’han encoratjat, i no puc deixar de mencionar la inestimable ajuda de totes les persones que han format part de l’equip de cal Boix, sense les quals, res d’això hauria estat possible”, confessa el Joan.
“A partir d’ara, si la salut m’ho permet, vull dedicar el meu temps a la família, als nets i a les meves aficions”
La seva professionalitat, i un producte d’alta qualitat, acompanyats de la confiança i el tracte exquisit amb els clients, sempre amb simpatia i bon humor, han estat les claus de l’èxit d’aquests prop de cinquanta anys de comerç local al bell mig de la ciutat. El Joan es jubila, és cert, però la persiana de la Carnisseria Boix no s’abaixa. “He tingut la sort d’arribar a un acord amb uns grans professionals del sector de l’alimentació de la comarca, bones persones i molt treballadors”, considera. Els nous propietaris tenen la idea que a partir de l’1 de gener a la carnisseria tot continuï igual, “la millor manera que els clients perseverin, és que no hi hagi canvis”, conclou.
I ara què?, li pregunten: “A partir d’ara, si la salut m’ho permet, vull dedicar el meu temps a la família, als nets i a les meves aficions.”
