Núria: com definiries la dona sahrauí?
Càfia: simplement una dona lluitadora, forta i un exemple per seguir.
Cafia: Què penses sobre la dona sahrauí i el seu paper en la seua societat
Núria: penso que, coneixent una mica per damunt el conflicte del Sàhara, té un paper molt important. Li està reconegut que durant la guerra van ser elles les que van començar de zero un campament de refugiats enmig del desert i això té molt mèrit i demostra esperit de superació, de tirar endavant des de res per muntar una societat estructurada. Són molt lluitadores i un exemple a seguir
Núria: Has viscut un temps als campaments de refugiats i després vas venir aquí. Què t'hi va portar?
Cafia: venia als estius amb el projecte Vacances en Pau, que s'acaba quan fas 12 anys. Però jo tenia una malaltia als ulls per l'ambient que hi ha al Sàhara, per la sorra, per la calor. Amb la família d'acollida ens vam agafar molt carinyo i s'entenien molt amb la meua família i em van proposar si volia estudiar aquí. Jo estudiava a Algèria, en un internat, en condicions súper dures. Després de 4 anys d'un procés molt dur de documentació vaig aconseguir el passaport i vaig poder venir. M'aporta moltíssim perquè aquí hi ha més nivell d'ensenyament que a Algèria i a més tinc una oportunitat de futur per estudiar i ajudar al meu poble. Va ser una decisió meua perquè jo havia estat aquí i sabia on anava. La família també em va motivar, vaig comptar amb la confiança dels meus pares, que sabien que no m'oblidaria dels meus orígens.
Cafia: Què et van aportar les convivències que vas tenir als campaments?
Núria: Hi he anat tres cops amb la mateixa família i poder conviure amb la 'meua germana' durant 10 dies i que t'expliqui de primera mà el que fa t'aporta coneixements i visió d'un altra realitat i t'ajuda a valorar el que tenim aquí. Per exemple, ella no pot anar a estudiar fora i això és degut a les circumstàncies del conflicte i la realitat que viuen.
Cafia: I respecte a les noies sahrauís que estem estudiant aquí?
Núria: Crec que moltes són conscients de l'oportunitat que han tingut i que intenten aprofitar-ho al màxim però també sense perdre les seues arrels i la seua cultura perquè és molt important a nivell d'identitat conservar la seua cultura tot adaptant-se i integrant-se aquí.
Núria: Cada quants mesos tornes als campaments? Hi veus canvis en la manera de pensar de la dona entre la gent més gran i les més joves?
Cafia: Cada estiu torno als campaments i estic dos mesos al Sàhara. Evidentment que hi trobo canvi de pensament entre les diferents generacions, igual que aquí, als EUA,... Les joves estem més modernitzades de pensament, de llibertats,... Ens ha ajudat a arribar fins aquí el fet que moltes han sortit dels campaments i han vist com era el món occidental. En canvi les dones de més de 40 anys crec que l'únic viatge que han fet és anar del Sàhara Occidental als campaments de refugiats de Tindouf (Algèria). El paper de la dona sahrauí als campaments és important, té bastantes llibertats però en les joves es veu més.
Cafia: Què en penses de les llibertats de les dones sahrauís en comparació a les d'aquí
Núria: Considero que no són comparables perquè estem en diferents moments, diferents societats, cultura, religió... i tot això influeix. Potser hi ha coses que xoquen però suposo que a elles també els passaria si els expliquem que aquí sortim de festa cada dia fins a les tantes. També em va sorprendre que, malgrat que aquí tenim la idea de que les dones musulmanes estan tancades a casa i no tenen llibertat, arribes allí i et trobes totalment el contrari. Son elles les que suporten la família, administren i decideixen.
Núria: Un cop vius a Lleida, quina imatge creus que aquí tenim de les dones?
Cafia: Encara que ha evolucionat molt, el tema de gènere continua amb coses que cal canviar. Per exemple, els anuncis de televisió de coses de cuina, neteja de roba, de coses de casa sempre els fan les dones, si ara l'home i la dona treballen, tant dins com fora de casa? Són coses de fa temps que encara continuen vigents. Hi ha una gran evolució aquí, potser no tant als campaments (de refugiats) perquè de feina, feina gairebé no n'hi ha. I de la que n'hi ha és dura i poden treballar més els homes que les dones, encara que les dones treballen en feines més administratives com les escoles. Però la dona, majoritàriament, és la que està a casa.
Cafia: Tu que estàs més integrada en aquesta societat que jo, quina visió es té aquí de les dones sahrauís?
Núria: Crec que molta gent no situa ni el Sàhara Occidental ni el conflicte sahrauí. Aleshores, quan veuen una persona amb vel o amb el cap tapat ja ho engloben tot en el mateix, musulmà o el que sigui, que no tenen llibertats ni drets. Però altra part de la societat, sobretot si coneixen algú directament, si que són conscients que no és així. Hi ha força estereotips que s'han d'intentar trencar.
Núria: a l'institut hi veus igualtat entre nois i noies?
Cafia: Veig normalitat total, es respira un aire d'igualtat. El que passa és que, pel que veig, depén de cada persona, de cada noi o cada noia, fins a quin punt permet de que li robin les seues llibertats. Pots trobar un noi que mani sobre la noia i és perquè ell ideològicament és així i perquè la noia li permet. I a l'inrevés. El que jo he vist de forma majoritària és que la igualtat està molt ben desenvolupada en l'àmbit jove, però depenent de cada persona.
Núria: T'ha costat que t'acceptin amb normalitat o t'has trobat més barreres de les que voldries en aquests tres anys?
Cafia: El que m'ha costat més és integrar-me jo mateixa en aquesta societat i en aquests àmbit, que és molt diferent al meu, al que vivia als campaments i a Algèria. Respecte als amics no m'ha costat gens ni he notat distàncies ni que els costés integrar-se amb mí.
Cafia: Com valores que les nenes o joves sahrauís surtin dels campaments?
Núria: Jo ho valoro positivament perquè és una manera de formar-se i estudiar, tenir una oportunitat i poder ajudar a la seua família a nivell econòmic. O aportar als campaments el que han aprés. Però en part és complicat perquè pot ser una pèrdua de la identitat sahrauí, de la cultura. Conec algun cas de joves que han estat aquí, s'adapten a la cultura, i quan tornen allà es com un altra cultura i societat on els costa tornar a encaixar. Cal mantenir l'equilibri.
Núria: L'estereotip que es té des d'aquí sobre les dones d'allà, que estan a casa i sense llibertat, segueix vigent?
Cafia: De fet sí, només pel fet que una persona sàpiga que el Sàhara occidental és un país àrab i musulmà ja directament tenen la imatge que és una dona que està només a casa i no fa res. I en realitat és tot el contrari: la dona sahrauí té moltíssimes llibertat i és la part administrativa de tots els campaments.
Núria: I com creus que podríem canviar aquesta imatge estereotipada?
Cafia: No sé. Fent xerrades, que sentin més parlar de les dones. També passa que la gent no té cap coneixement sobre el conflicte sahrauí que realment és el que li ha fet arribar fins aquí a la dona sahrauí amb aquestes llibertats que té. Potser així ho entendrien més.
Cafia: Com podem trencar aquests estereotips?
Núria: A través de tallers i donar-se a conèixer explicant-ho de primera mà. Perquè quan coneixes algú directament és quan t'adones que no és com pensaves.
Cafia: Què en penses de la vida que tenen les dones sahrauís?
Núria: Als campaments hi ha força limitació a l'hora de fer activitats o reunir-se. Si que es troben les amigues per prendre un te, xerrar o el que sigui però hi ha poca activitat, també a nivell de formació. Quan hi vaig ser vaig visitar una escola de formació de dones però només hi havia recursos per un nombre reduït de dones. Estendre a tothom costa pel tema recursos. Si el Sàhara per fi pogués aconseguir tornar al seu país i començar a la seua terra algunes coses canviarien i es podria millorar.
Cafia: Insha'Allah (“Si Déu vol”)
Veus carregades d'energia i fermesa com les de la Núria i la Cafia tomben tòpics a cada frase. La seua mirada càlida cap al poble sahrauí posa a la dona en primer pla i ens va desmuntant estereotips. Qui sap si carregar-se els prejudicis pot ser la clau per començar a tombar els pitjors murs, el de l'aïllament, la ignorància i la inacció internacional davant aquest conflicte latent que ja dura prop de 40 anys.
Entrevista realitzada per Òscar Sisteré Saureu. Sota llicència Creative Commons: la podeu difondre tant com volgueu.
Us podeu informar del projecte Vacances en Pau al web de Sàhara Ponent
Música “El Sàhara és un tesoro” i "Askamtu Yaminan"
Imatges: Núria, Cafia. I de l'expedició Sàhara 2006: Piju, Maria, Maite i Jordi. A tots i totes GRÀCIES!
