CAMINS

Carlos Guàrdia: "Els camins han de continuar satisfent necessitats, però adaptades a les noves demandes socials"

Carlos Guàrdia Carbonell, geògraf i especialista en l'àmbit del senderisme altpirinenc i la gestió de camins, ha estat aquest gener el pregoner de la Festivitat de Sant Sebastià 2019 a la Seu d'Urgell. Per la seva qualitat, rigor i alt nivell divulgatiu, oferim als nostres lectors l'oportunitat de llegir-lo íntegrament. Salut i camins!

Camins 2
photo_camera Carlos Guàrdia trepitjant un camí, l'única manera de conservar-lo.

Pregó Sant Sebastià

Sr. Alcalde, autoritats, Germà Major, Germà Segon, amigues i amics,

Primer de tot vull agrair a la Germandat de Sant Sebastià que m’hagi convidat a fer el pregó d’enguany. No cal dir que això és un plaer i un honor per a mi, i alhora, un repte, i espero estar a l’alçada dels pregoners que m’han precedit en aquest dia tan assenyalat per a la nostra entitat.

Va ser el Josep Canelles, fa temps, que em va proposar fer el pregó de Sant Sebastià. Ràpidament li vaig acceptar l’oferiment amb la condició que m’avisés amb temps perquè me’l pogués preparar. “D’acord, si et sembla, ja quedem pel 2019” em va dir. Perfecte, tinc temps suficient per pensar el tema i desenvolupar‐lo tranquil∙lament. Fa uns mesos, però, em vaig trobar el Ramon Viaplana i em va dir: “com tenim el pregó?”. Es va activar una alarma mental, havia avançat ben poc. Calia buscar una resposta immediata i convincent: “hi estic treballant” li vaig dir (és una resposta tipus que sempre funciona). L’estratègia (diguem‐li estratègia, diguem‐li excusa) va sortir força bé perquè no hi va haver més preguntes i el Ramon va marxar amb un “d’acord, anem parlant!”. Dir‐vos que, em vaig posar les piles i al cap de tres o quatre dies ja el tenia enllestit. La qüestió és que, poc temps després, el vaig refer completament.

Camins

La proposta inicial era parlar‐vos de la xarxa de camins de l’Urgellet i el Baridà a mitjans del segle XIX (quants camins hi havia en aquell moment en aquest territori, com eren aquest camins, quina era la seva funcionalitat...) però una conversa amb una persona en finalitzar una reunió de treball em va portar a canviar el tema. Després d’un debat interessant sobre la funció actual dels camins, les seves problemàtiques i la gestió, aquesta persona em va comentar: “no sé perquè cal dedicar tants esforços amb els camins vells, si ja no serveixen per a res”. En aquell moment, l’únic que vaig respondre va ser un “bé, cadascú té la seva opinió”. Després de més de dues hores de treball, no tenia ganes ni força per encetar un nou debat.

Els qui em coneixeu, sabeu que els camins i més concretament, els antics camins, són la meva dèria, la meva passió.

Els qui em coneixeu, sabeu que els camins i més concretament, els antics camins, són la meva dèria, la meva passió, i per tant, no em vaig poder treure del cap aquell comentari, ans al contrari, em va donar molt a pensar. D’acord, hi ha persones que tenen aquesta visió dels camins vells i de la seva dubtosa rendibilitat (social i econòmica) avui dia. Ho accepto. Però, quantes persones comparteixen aquesta opinió? Quantes persones del meu entorn (família, amics, companys de de feina...) comparteixen aquesta visió? I com puc intentar convèncer‐los que els camins antics no són fòssils sense cap mena d’utilitat i que es poden obviar, i fins i tot alguns pensen que es poden destruir, usurpar, llaurar, tancar, pavimentar sense cap mena de criteri, o convertir‐los en abocadors de deixalles i runa, i en canvi, tenen un valor històric, arquitectònic, cultural, paisatgístic i estètic, a més d’oferir unes possibilitats de mobilitat adaptades a les noves necessitats i demandes socials (lleure, esport, salut, educació ambiental o activitat turística). Això és el que em va motivar a reescriure el pregó, i sobre això us vull parlar: del canvi en la percepció, la funció i la consideració dels antics camins (antics camins o camins tradicionals; és a dir, aquells camins històrics d’origen preindustrial, concebuts originàriament per al trànsit no motoritzat (a peu, amb cavalleries o animals de bast), que no han estat modificats substancialment i presenten encara les seves característiques originals (empedrats, murets de pedra seca, ponts, etc.). Principalment són els camins coneguts com a camins rals o camins reials. Tal com assenyalen Xavier Campillo i Rafael López‐Monné, els dos referents en l’àmbit de la gestió dels camins a Catalunya: es tracta d’un terme que antigament s’aplicava als principals camins públics de comunicació entre localitats i que actualment és un qualificatiu popular sense cap valor legal ni administratiu, però que denota la significació històrica del camí.

Hi ha qui pensa que els camins es poden destruir, usurpar, llaurar, tancar, pavimentar sense cap mena de criteri, o convertir‐los en abocadors de deixalles i runa.

Aquests camins han estat, durant segles, una eina bàsica de comunicació i desenvolupament social. En el cas del Pirineu, territori físicament complex, amb població disseminada i disposada en valls allunyades respecte els principals centres urbans, els camins hi eren una peça clau, tant per a la seva articulació interna com per garantir els intercanvis entre la muntanya i la plana, sovint amb molta enginyeria per poder sortejar els abundosos accidents geogràfics, com els congostos o ports. Un exemple proper és el camí dels Tresponts. Francisco de Zamora (magistrat, escriptor i viatger) al seu Diario de los viajes hechos en Cataluña (1788) descrivia les característiques d’aquest camí, que mantenia el seu caràcter plenament medieval: “Es este sitio de los Tres Ponts tan estrecho y peligroso, que sólo viéndolo puede comprenderse. El camino va siempre sobre el mismo río, formando una especie de roza de la misma peña, no habiendo otro resguardo que pueda impedir el precipicio del río que un pequeño parapeto de dos pies de alto; y en muchas partes no hay ninguno. El piso es de piedra viva, lleno de piedrezuelas que han caído de la montaña, que aumenta el peligro por el mal piso: es necesario ir con gran cuidado, para ver si viene alguna caballería, pues no pueden pasar dos a un tiempo”.

Al Pirineu, els camins eren una peça clau, tant per a la seva articulació interna com per garantir els intercanvis entre la muntanya i la plana, sovint amb molta enginyeria per poder sortejar els abundosos accidents geogràfics, com els congostos o ports.

La situació no milloraria massa ja que cent any després, Josep Zulueta escrivia en un dels seus articles publicats a la Vanguardia: “en todos los paises del mundo los caminos sirven para unir pueblos con otros pueblos. En los Valles de Urgel sucede lo contrario: los caminos, si tal nombre merecen las sendas de herradura que á ellos conducen, solo contribuyen á su aislamiento perdurable, dificultando su acceso y cortando toda comunicación con el resto de la provincia y con el resto de la nación, tan erizados están de peligros y tan ocasionados á molestias solos suportables para los sufridos exploradores del África”. Aquesta situació no era exclusiva de l’Alt Urgell, tot al contrari, si agafem la Geografia General de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras Candi [obra que constava de sis volums publicats entre 1908 i 1918] i analitzem què diu sobre camins, transport i mobilitat pel conjunt del Pirineu el que més és repeteix és : “por pésimos caminos de herradura”. Per tant, ja us podeu imaginar, que moure’s pel país no va ser una feina fàcil fins ben entrat el segle XX. Aquests camins unien els pobles entre ells i amb els principals centres de producció agrària ramadera i forestal o amb els centres comercials (mercats i fires), culturals, religiosos o socials, configurant una malla territorial ben estructurada, interconnectada i adaptada a les necessitats de mobilitat d’aleshores, mantinguda i renovada, protegida socialment, legalment i administrativament, valorada econòmicament i defensada estratègicament. Els camins, tal com diuen dos companys geògrafs “eren un bé públic, patrimoni de tots els ciutadans, propietat de les administracions públiques i fonament d’un sistema viari al servei de la col∙lectivitat”, de tothom”.

La xarxa va ser en part destruïda implacablement per les retroexcavadores que obrien o milloraven els camins d’accés rodat als pobles.

Però la crisi agrària, l’emigració cap als centres urbans i també la irrupció del cotxe van provocar la decadència d’un model d’organització del territori (pobles, valls, sistemes de conreu i pastures...) i de retruc van marginar de forma dràstica la xarxa de camins tradicionals. S’imposava una nova cultura de les comunicacions, els fluxos i la mobilitat que canviaria el mapa de les infraestructures. Així, tal xarxa va ser en part destruïda implacablement per les retroexcavadores que obrien o milloraven els camins d’accés rodat als pobles. El progrés, en un territori empobrit, ho justificava tot: destrossar camins empedrats, construir granges amb totxanes i uralita, aixecar edificis d’alçades i volums fora de mida i carregar‐se un cóm o un safareig per habilitar quatre places de pàrquing. I el pas del temps i la manca d’ús, per l’absència de caminants, es van aliar per accelerar els símptomes d’abandonament: murs de pedra seca esberlats, esllavissades de terres, invasió de la cobertura vegetal, descomposició de paviments, fins arribar, en el pitjor dels casos, a la desaparició total del traçat. Tot i això, molts d’aquests camins històrics, però, encara romanen al territori. Més enllà d’infraestructures, són també elements patrimonials de gran valor que han deixat empremta en el territori i que ajuden a entendre la seva història. Penseu‐hi un moment: camins mil∙lenaris transitats per tot tipus de personatges: bisbes, pastors, traginers, músics, bandolers...camins per comerciar, per fer la guerra, per transportar la sal, per anar de festa major. Camins que acumulen milers de vivències, moltes d’elles, de gent humil, de gent que anava a peu.

Aquesta descripció general, necessàriament breu, no seria justa, però, si ens oblidéssim dels qui, al llarg d’aquest procés, van mantenir, diguem, la flama encesa: els excursionistes, amb la seva intensa activitat; els pastors que feien la transhumància a peülla, els voluntaris que pintaven els senders de Gran Recorregut o, fins i tot, els editors que publicaven material tècnic, com els mapes i les rústiques guies de camins. La situació canvia al tombant del segle. Del XXI és clar: en paral∙lel als problemes del sector de la neu, es consolida el turisme actiu i de natura i l’excursionisme evoluciona cap al senderisme (entès com a modalitat lligada al lleure, l’esport i l’activitat turística). A més, simultàniament augmenta la sensibilitat social per la salut i el benestar i, de resultes, l’hàbit de caminar depassa el sector del tradicional públic excursionista, a l’hora que disposem de totes les informacions i guies digitals i de paper per preparar les caminades fins al mínim detall.

Si anem pavimentant més camins o convertint‐los en camins aptes per a vehicles, tinguem en compte que els usuaris no motoritzats es traslladaran als camins privats i tindrem un conflicte amb la propietat privada.

Jordi Tutusaus, en el seu magnífic llibre La recuperació de camins tradicionals (un manual per recuperar antics camins i adaptar‐los als nous usos del segle XXI) assenyala que avui dia la mobilitat obligada de les persones (anar a la feina, a l’escola...) està coberta amb els vehicles de motor i els mitjans de transport col∙lectius i de mercaderies; en canvi, la mobilitat no obligada, la mobilitat en el temps d’oci no està totalment ni satisfactòriament coberta. Molts camins tradicionals han estat transformats en camins aptes per al trànsit rodat (camins rurals, camins forestals, camins pavimentats d’accés a nuclis) i això en condiciona els usos, especialment en el cas de la pavimentació. Som molts els que caminem per pistes o vials dissenyats i pensats per als vehicles i en els quals els dos tipus de trànsit no són sempre compatibles. No és el mateix caminar per un camí pavimentat que per un antic camí de ferradura d’origen medieval o més remot. No és el mateix caminar per vials aptes per a vehicles que per l’antic camí d’Alàs a Vilanova de Banat, de la Seu a Llirt, de Cava al Querforadat, de Taús a els Castells o de Sendes a Solanell, per posar alguns exemples propers. Si oferim més possibilitats al vehicle, si anem pavimentant més camins o convertint‐los en camins aptes per a vehicles, tinguem en compte que els usuaris no motoritzats (els que practiquen senderisme, marxa nòrdica, els que fan curses de muntanya, els que surten a passejar com a activitat física i saludable o els de la BTT) es traslladaran als camins privats i tindrem un conflicte amb la propietat privada. I és que tal com diu el refranyer popular: els mals dels camins els paguen els veïns.

I aquí ens trobem: en aquesta ràpida i necessàriament simplificada cronologia hem vist que en el decurs de cent setanta anys (aproximadament) ha canviat la percepció, la funció i la consideració dels camins. Dins dels habituals processos cíclics, ara toca passar del desconeixement a la conscienciació i de l’oblit a la recuperació. Com ja us he comentat, a part de l’atractiu cultural del propi camí i dels elements arquitectònics associats (creus, ponts, pilarets, santuaris, etc.), els camins tradicionals permeten la segregació territorial i funcional d’usos i usuaris i faciliten així la mobilitat sostenible. Aquesta demanda social és l’oportunitat que tenen els vells camins per tornar a ser operatius.

Els camins han de continuar satisfent necessitats, però adaptades a les noves demandes socials, vinculades amb la mobilitat no motoritzada i el turisme), d’una forma ordenada i correcta.

Cal assenyalar , però, que a la nostra comarca ja fa temps que es treballa en aquesta línia gràcies a l’empenta de diverses institucions i entitats, i ara es vol donar un salt qualitatiu amb un projecte d’àmbit comarcal impulsat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell sota el nom de Camina Pirineus. Una iniciativa que es basa en la restitució de la funcionalitat original de la xarxa viària històrica, que no és altra que el trànsit de persones. La xarxa de camins sempre ha estat una realitat funcional, no es tracta d’una infraestructura que apareix de forma aleatòria o arbitrària. Els camins es construeixen perquè són necessaris i segueixen tota una lògica territorial i funcional molt important. El Camina Pirineus pretén recuperar part d’aquesta xarxa per tal que els camins continuïn satisfent necessitats, però adaptades a les noves demandes socials (especialment les vinculades amb la mobilitat no motoritzada i el turisme) i d’una forma ordenada i correcta. Una altre dels valors afegits d’aquest projecte és la recuperació dels noms dels camins (tot comença amb el nom). Aquesta dada no sols té una funció informativa, sinó que resulta essencial per reivindicar el camí com a element patrimonial, recuperar‐ne la toponímia i identificar‐lo com a camí públic (camí de Cabó a la Guàrdia d’Ares, camí d’Arfa a la Freita, camí de la Seu a Bellestar, camí de l’Alzina d’Alinyà a Ossera...). La utilització del nom, ja sigui el que apareix a les fonts documentals o d’arrel popular, en els diferents suports (especialment en el cas de la senyalització direccional, el que anomenem banderoles), facilita que aquest sigui percebut com a propi per part de al població local i no com un equipament d’ús exclusiu pels visitants.

És essencial recuperar els noms dels camins per reivindicar-los com a element patrimonial i identificar‐lo com a camí públic.

Acabo aquest pregó amb una frase caminera de l’escriptora Núria Garcia Quera del seu llibre Nou viatge al Pirineu, que a mi m’agrada molt i té molta relació amb això que us he explicat: “els camins són l’únic patrimoni de la humanitat que, per ser conservat, ha de ser trepitjat”. Ras i curt: els hem de caminar, independentment de la motivació. Hi ha un lema excursionista que diu: un jorn de sender, una setmana de salut! Per tant, a caminar s’ha dit. Desitjo que tots passeu una molt bona festa de sant Sebastià i donar‐vos les gràcies novament per la vostra confiança.

Salut i camins! 
Carlos Guàrdia Carbonell, 19 de gener de 2019