Un helicòpter privat va caure el 9 de maig de l’any passat en un camp de blat a Vilanova de l'Aguda (Noguera), una zona coneguda com la Masia de Can Valls. Les dues persones que anaven a bord van resultar ferides greus. Un dels dos ocupants era Antoni Capdevila Tarradellas, exalcalde de Ribera d'Urgellet (Alt Urgell), que va ser ingressat a l'Hospital Vall d'Hebron. L'altre ocupant, propietari de l'aparell, també va resultar amb ferides greus i el van ingressar a l'Hospital Parc Taulí de Sabadel.
Antoni Capdevila, després de sortir de l’hospital el 28 de juny, va ser traslladat a l'Institut Guttmann, un centre de referència especialitzat en neurorehabilitació. El 14 d’agost va iniciar la rehabilitació a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell d’Andorra. Avui hem parlat amb ell.
Com et trobes?
Em trobo molt bé i estic content perquè ho puc explicar. M’estic recuperant satisfactòriament, només em falta un deu per cent de recuperació a la cama dreta, però el neuròleg em diu que és qüestió de temps i d’anar treballant. Pel que fa a la resta del cos, estic recuperat al cent per cent.
Estic content perquè ho puc explicar. M’estic recuperant satisfactòriament, només em falta un deu per cent de recuperació a la cama dreta, però el neuròleg em diu que és qüestió de temps i d’anar treballant. Pel que fa a la resta del cos, estic recuperat al cent per cent.
Què va passar el 9 de maig passat?
Vam sortir a fer un vol de prova amb un helicòpter, l’aparell portava matrícula de Suïssa. N’havíem demanat una de provisional, però no havia arribat. La matrícula definitiva es demana quan es compleixen tots els requisits del Espai Schengen. Aquell dia estàvem provant el rotor principal, perquè un mecànic havia canviat les pales. De sobte va començar a vibrar fortament l’helicòpter, no sabia què estava passant i vaig fer una maniobra d’emergència cap a terra que, d’altra banda, és una operació prou habitual i no té per què passar res. El problema va ser que en el moment final de la maniobra, el propietari de l’helicòpter - que viatjava amb mi dins de l’aparell - va tocar el doble comandament amb alguna part del seu cos i això va fer que no pogués realitzar el flare, que consisteix en una frenada força espectacular. No la vaig poder realitzar pel que fos, però en cap cas va ser, de cap de les maneres, per una fallada de la màquina. A partir d’aquest moment, vaig aconseguir posar drets els patins de l’helicòpter, que és un motlle de seguretat que fa que absorbeixi el cop. Es van trencar els patins, com era previst que passés, i es va començar a deformar el seient perquè no es produïssin lesions medul·lars. En aquest cas, el meu seient es va deformar menys i, per tant, la sotragada va ser més forta i vaig rebre més. La màquina no va caure a plom, però sí a una velocitat d’autorotació de 10 metres per segon, és a dir, d’uns 70 o 80 km per hora. Em vaig trencar set vèrtebres, la nou del coll i una dotzena de costelles.
Eres conscient en aquell moment de què volia dir això?
Recordo perfectament quan la meva cara anava a xocar contra el quadre de comandament de l’helicòpter, vaig aixecar el cap i va ser llavors quan em vaig trencar la nou del coll. A partir d’aquell moment vaig perdre la consciència, no sé si per molt o poc temps, crec que poc. L’helicòpter havia quedat totalment desfet. Vaig mirar com estava el meu company de vol: havia rebut un cop molt fort al cap, tenia els ulls inflats, li sortia sang de les orelles i vaig pensar que era mort.
La màquina no va caure a plom, però sí a una velocitat d’autorotació de 10 metres per segon, és a dir, d’uns 70 o 80 km per hora. Em vaig trencar set vèrtebres, la nou del coll i una dotzena de costelles.
Hi havia perill que l’aparell s’encengués?
No n’hi havia perquè quan vaig fer la maniobra d’emergència, es va tancar la bateria i també l’aixeta de pas del combustible. Per això, afortunadament, tot el combustible que hi havia entre el dipòsit i el motor es va consumir.
Vas poder sortir pel teu propi peu de l’helicòpter?
Sí, vaig sortir-ne pel meu propi peu i amb dificultat vaig caminar uns dos-cents metres per anar a buscar el telèfon que, amb l’impacte rebut quan es van trencar els patins, m’havia sortit de la butxaca de la camisa. El vaig anar a buscar al mig del camp de blat i el vaig trobar, el vaig trobar de seguida.
No van tardar massa a arribar tres helicòpters medicalitzats. Els metges d’Emergències van avaluar immediatament la situació i van decidir enviar-me a l’Hospital Vall d’Hebron, perquè tenia més lesió medul·lar
Va ser una troballa providencial…
Sí, va ser fantàstic perquè sense mòbil no sé què hauríem fet i què hauria estat de nosaltres, ningú no ens va veure caure i ningú no ens vindria a buscar. Vaig trucar al 112 i vaig retornar cap a l’helicòpter. En aquell moment vaig escoltar la veu del meu company, vaig sentir una gran alegria: parlava, era viu. Vaig seure al seu costat, em trobava molt fatigat, i li vaig dir que els serveis d’Emergència ja estaven avisats i que vindrien ben aviat.
I va ser així?
No van tardar massa a arribar tres helicòpters medicalitzats: un de la Seu d’Urgell; l’altre de Tremp; i, un tercer, de rescat dels bombers GRAE. Els metges d’Emergències van avaluar immediatament la situació i van decidir enviar-me a l’Hospital Vall d’Hebron, perquè tenia més lesió medul·lar, i al meu company al Parc Taulí de Sabadell. Realment, a partir d’aquell moment, no recordo res més.
Quan vaig veure que no podia realitzar la maniobra de frenada 'flare', vaig pensar que ja em matava.
Tens la sensació d’haver tornat a néixer?
Per descomptat. Quan vaig veure que no podia realitzar la maniobra de frenada flare, vaig pensar que ja em matava. I quan l’helicòpter va començar a vibrar violentament, vaig pensar que el rotor estava mal collat i que sortiria i cauria a plom. En aquell moment estava a 299 mestres de terra perquè ho vaig mirar, és a dir, a uns 90 o 95 peus.
Una gran sort…
Vaig ser molt afortunat. Va ser una sort que pogués trobar el telèfon i que pogués caminar fins al camp de blat, ningú sap explicar el perquè i jo tampoc m’ho explico.
Es va arribar a publicar que l’helicòpter no tenia cap permís per volar…
L’aeronau tenia tot els permisos. A conseqüència de l’informe dels Mossos d’Esquadra i a causa de la seva insistència, Aviació Civil em va haver de sancionar. La raó era que estava realitzant un vol de prova i no el feia amb un mecànic, el feia amb un passatger. Per tant, es tractava d’un vol no autoritzat. Em van proposar una multa de 970 euros que vaig abonar immediatament per tal de tancar l’assumpte i no remenar-lo més. Que quedi clar, però, que l’helicòpter es va comprar a Suïssa, va passar les duanes, es van pagar els aranzels corresponents i portava una matrícula suïssa que ens permetia dur a terme les proves. L’aeronau tenia tots els permisos.
L’helicòpter es va comprar a Suïssa, va passar les duanes, es van pagar els aranzels corresponents i portava una matrícula suïssa que ens permetia dur a terme les proves. L’aeronau tenia tots els permisos.
Vas parlar amb els d’Aviació Civil?
Em van venir a veure els d’AESA, que és l’Agència Estatal de Seguretat Aèria que s’encarrega de supervisar i inspeccionar l’ordenació del transport aeri, per saber com havia anat tot i amb l’objectiu de millorar la seguretat de les aeronaus. Normalment, no poden parlar amb els pilots perquè s’estavellen i no en surten vius. Afortunadament, no va ser el meu cas i em van venir a veure a l’Hospital Vall d’Hebron.
A quines conclusions vau arribar?
Vam concloure que els dobles comandaments havien de ser d’una altra manera, és a dir, que només responguessin al pilot i, en el cas que els toqués algú altre quedessin automàticament desconnectats. Una altra conclusió va ser que els cinturons de seguretat semblants als que porten els cotxes - utilitzats per Robinson i altres helicòpters - no serveixen perquè els moviments poden ser laterals i no són frontals i en aquests casos no funcionen: surts pel costat del cinturó i no passa res. Ara proposaran des de l’AESA que tots els helicòpters portin arnès. Finalment, també es va concloure que les bateries que hi ha sota els seients dels pilots no hi haurien de ser, no hi hauria d’haver res. L’helicòpter que pilotava aquell dia estava configurat amb una bateria sota el seient i això va impedir que es desmuntés com calia i va provocar que la meva lesió fos més forta.
Tenim un sistema sanitari fantàstic i amb uns professionals boníssims, començant pels pilots del grup de rescat dels Bombers i passant per l’equip mèdic. Van fer una lectura excel·lent d’on tenia les lesions i quin era l’hospital més adequat per traslladar-me.
Així el teu accident pot servir perquè els fabricants millorin els nous dissenys d’helicòpters?
Doncs sí, des d’aquest punt de vista la conversa amb els d’AESA va ser molt positiva i va donar fruits. Encara més, des de l’Aeroport Barcelona-Sabadell, del qual en soc soci, han comprat un helicòpter i l’han configurat incorporant-hi aquestes les funcions acordades.
Després de l’accident, et van traslladar immediatament a l'Hospital Vall d'Hebron…
Tenim un sistema sanitari fantàstic i amb uns professionals boníssims, començant pels pilots del grup de rescat dels Bombers i passant per l’equip mèdic. Van fer una lectura excel·lent d’on tenia les lesions i quin era l’hospital més adequat per traslladar-me. Tot va anar molt de pressa, des que vaig avisar fins que entrava a la Vall d’Hebron encara no va passar una hora. A les deu de la nit ja tenien la diagnosi i la comunicaven a la meva família. A les set del matí de l’endemà ja m’operaven. 24 hores després de tenir l’accident ja estava operat, cosit, estabilitzades totes les vèrtebres i refetes algunes altres que havien quedat esclafides. Al cap de dos dies es van adonar que tenia la nou del coll trencada i me la van reconstruir. Vaig estar un mes i mig sense poder parlar i comunicant-me per escrit.
Estic molt agraït a Andorra a la CASS i de manera particular a l’Hospital de Meritxell que té uns magnífics professionals, en especial l’equip de rehabilitació, els fisios i logopedes, que m’ha ajudat molt.
Del Vall d’Hebron et van enviar a l'Institut Guttmann…
Sí, em van enviar a la Guttmann per tal de fer el primer procés de rehabilitació i una avaluació més acurada de com em podria rehabilitar i fins a quin punt. La veritat és que l'Institut Guttmann és un lloc fantàstic per fer aquest procés, està tot preparat per a la neurorehabilitació de persones amb lesions medul·lars, ictus, etc. Hi vaig estar uns dos mesos i després em van enviar a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell d’Andorra.
A Meritxell ja et devies trobar com a casa?
Et diria que l’Hospital de Meritxell ha estat el millor dels tres centres, tot i que, en tots els casos, estem parlant d’un nivell mèdic i assistencial molt alt. El doctor Grillo és un professional extraordinari, ens veiem cada dia amb ell i el seu equip perquè continuo fent rehabilitació. La veritat és que estic molt agraït a Andorra i a la Caixa Andorrana de Seguretat Social, la CASS, i de manera particular a l’Hospital de Meritxell que té uns magnífics professionals, en especial l’equip de rehabilitació, els fisios i logopedes, que m’ha ajudat molt. També vull donar les gràcies a tots els que s’han preocupat per mi, que en aquells moments tan durs no us podeu imaginar el que em van arribar a ajudar i animar. En especial el meu fill Pol, les meves germanes, familiars i amics que em van acompanyar i ajudar i que avui encara ho continuen fent.
Vull donar les gràcies a tots els que s’han preocupat per mi en aquells moments tan durs, en especial el meu fill Pol, les meves germanes, familiars i amics que em van acompanyar i ajudar i que avui encara ho continuen fent.
I a partir d’ara què?
La setmana que ve faré les dos hores que em toquen perquè se m’ha caducat el títol de pilot d’helicòpter i després faré l’examen de validació per tenir-lo dos anys més.
Així ni pensaments de deixar de volar?
No m’ha passat ni pel cap deixar-ho córrer. L’helicòpter és una màquina molt segura i quan passen accidents com el meu - aquest es pot explicar - és ben bé degut a un error humà.
