No sé si és per la meva (de)formació d’historiador, però sóc conscient que els nostres avantpassats han hagut d’enfrontar-se, a cada generació, amb alguna catàstrofe—natural o humana– que ens ha condicionat d’una manera absoluta. Guerres i epidèmies, epidèmies i guerres, en una successió o superposició gairebé constant.
Els grans col·lapses de les societats són també l’oportunitat per començar de zero, per corregir, per aprendre i per construir sobre noves bases
La Seu va patir amb extraordinària duresa la pesta del 1348, però hi va haver recurrències durant molts més segles. I quan no era la pesta eren altres malalties: el còlera, el tifus, les enigmàtiques ‘constel·lacions de malalties’ que de tant en tant ens atacaven i els nostre remoltbesavis entomaven amb resignació. I les guerres? La civil del XV, les de les bandositats del XVI, les primeres guerres contra França al XVII, la Guerra de Successió del XVIII (amb alguna recurrència), la Guerra Gran contra la Convenció, a final de segle, la Guerra del Francès, les tres carlinades que van ocupar gairebé tot el XIX, les guerres d’Àfrica, la Guerra Civil del XX…
Tan de bo que, quan hagi passat la “crisi generacional” que ens ha tocat viure la fem servir per treure l’escombra, alliberar-nos d’escarrassos, deixar anar llast i fer foc nou.
Tot això ens va marcar, però també és cert que a tot s’ha sobreviscut. Els grans col·lapses de les societats són també l’oportunitat per començar de zero, per corregir, per aprendre i per construir sobre noves bases. L’humanisme va ser una conseqüència pràcticament immediata de la pesta negra. Les guerres napoleòniques van liquidar l’antic règim, i el nostre (relativament) confortable món contemporani neix de les cendres de les conflagracions mundials del segle XX. Tan de bo que, quan hagi passat la “crisi generacional” que ens ha tocat viure la fem servir per treure l’escombra, alliberar-nos d’escarrassos, deixar anar llast i fer foc nou.
