Jesús Alturo, catedràtic del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Tània Alaix, investigadora del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la Universitat, proposen una visió general i nova sobre els orígens de la llengua catalana i sobre els testimonis escrits més antics identificats fins ara, en un nou estudi recollit en el llibre Lletres que parlen, publicat per l’editorial La Magrana.
Els investigadors aporten noves datacions dels textos antics més significatius escrits en català i posen nom a una trentena d’autors, a molts dels quals han atribuït també documents nous. La recerca que presenten, feta a partir d’estudis paleogràfics, filològics i sociohistòrics que combinen l’anàlisi directa i personal de les fonts primàries amb el màxim rigor científic, és fruit d’una investigació continuada en el temps, en què han analitzat milers de manuscrits d’arxius i biblioteques històriques catalanes, espanyoles i de països europeus com França, Itàlia i el Vaticà.
Investigadors de la UAB conclouen que el Liber iudicum conservat a la Seu d’Urgell va ser copiat entre el 1060 i el 1080, probablement per Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà, i s’hauria vist afectat per l’incendi d’aquesta canònica el 1090.
Dels resultats que han obtingut destaca una nova datació del fragment del Llibre dels jutges que es conserva als Arxius del Bisbat d’Urgell, així com la identificació del seu probable autor. El document es va copiar entre 1060 i 1080, gairebé un segle abans del que s’havia proposat fins ara, la qual cosa el converteix en el testimoni més antic que es conserva escrit íntegrament en català. I es va fer a la canònica de Santa Maria d’Organyà, probablement a mans de Traver Radolf, un prevere de Santa Maria d’Organyà que entre 1066 i 1084 va deixar escrits diversos documents en bon llatí i hauria fet la còpia esmentada del Liber iudicum per a ús del jutge Albertí d’Organyà.
L’estudi que han dut a terme sobre els orígens de la llengua catalana i els testimonis més antics que es coneixen els ha permès avançar el moment de la formació de la llengua catalana al segle IV, amb exemples extrets de les obres de sant Pacià, bisbe de Barcelona, i elaborar una llista dels trenta primers escriptors catalans del període preliterari, als quals han posat nom i atribuït documents nous.
Les parts lleument socarrimades que els investigadors han detectat en el tall i en els extrems del pergamí serien conseqüència del foc que el 1090 va malmetre Santa Maria d’Organyà. Posteriorment, el pergamí hauria estat reaprofitat a inicis del segle XVI com a coberta d’algun lligall de documents o de llibre parroquial de Conques, vila pròxima a Organyà.
D’altra banda, els investigadors es refermen en el fet que les Homilies d’Organyà conservades a la Biblioteca de Catalunya es van copiar al voltant de 1220, i en situen l’origen també a la canònica d’aquesta vila. I fan de la mateixa època, entre 1220 i 1230 si no un poc posterior, i no de finals del segle XII, la segona còpia del Llibre dels jutges que es conserva a la Biblioteca de Montserrat.
A més, tant el fragment del Llibre dels jutges de la Seu d’Urgell com el de l’Abadia de Montserrat s’haurien copiat a partir d’una sola traducció, i no de dues com s’havia considerat fins ara. Aquesta traducció del llatí al català l’haurien fet diversos juristes en col·laboració, sota la direcció del jutge de Barcelona Ponç Bonfill Marc, mestre de jutges, el primer terç del segle XI.
Els autors ofereixen també al volum publicat una nova edició crítica d’aquests textos libraris i dels altres documents o diplomes —textos de caràcter administratiu i jurídic— identificats fins ara.
La formació del protocatalà, avançada al segle IV amb mostres escrites a Barcelona
Jesús Alturo i Tània Alaix avancen el moment de la formació de la llengua catalana, com a mínim, al segle IV, entre tres i quatre segles abans del que majoritàriament s’ha argumentat. Ho fan a partir de la identificació en els escrits de sant Pacià, bisbe de Barcelona, de gran formació clàssica i autor cultíssim d’obres en llatí, de paraules i expressions aïllades, com «si te placet» (‘si et plau’), «subinde» (‘sovint’) i «ceruulus» (‘cérvol’), «primerenques formes populars en què ja batega un protocatalà en gestació avançada», en paraules dels investigadors.
Aquests testimonis en mots aïllats es van fer més abundants des del segle IX, i ja en el segle XI, que és el de l’arrencada ferma de la catalanització de l’escriptura, en frases curtes i textos llargs. «En aquest segle veiem com en documents d’actes jurídics usuals es fa servir una mena de plantilla escrita en llatí, però amb les parts concretes i substancials del text redactades en un llenguatge ben arromançat i de vegades ja totalment en català», segons els autors.
Els 30 «patriarques» del català preliterari
A partir dels milers de manuscrits estudiats al llarg d’aquests anys, els investigadors de la UAB han elaborat una relació d’una trentena dels que consideren els «patriarques», els primers escriptors del català preliterari, a la majoria dels quals han posat nom i atribuït documents nous.
La llista, encapçalada per sant Pacià, comprèn, entre d’altres, el canonge Adanagell de Vic, que va fer servir per primera vegada la paraula «estel» (any 889) ja en gènere masculí; el diaca Egfred de Barcelona, que han identificat com el primer a escriure diverses frases curtes en català (1022), o Ramon de Cabó, que Alturo i Alaix ja van identificar en un estudi anterior com autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn.
Entre els nous escrivans i manuscrits que els investigadors han identificat figuren Isnard, abat de Santa Maria d’Alaó, a qui atribueixen el jurament de Radolf Oriol; Pere Jofre, sagristà de Santa Maria d’Organyà, que hauria escrit la còpia del capbreu de Fontanet, o Bernat d’Ortoneda, canonge i notari públic d’Organyà, com a autor de la sentència en la causa entre l’església d’Organyà i Pereta d’Anell.
Dins el panorama cultural general que els autors presenten, també tenen en consideració els primers escrivans en llatí identificats amb alguna particularitat, com ara els tres primers dislèctics coneguts o el primer «home del temps» de les terres catalanes. També donen compte de les primeres dones alfabetitzades: la monja Riquell, primera lectora d’un llibre deixat en préstec (957); la culta Guidenell (1020); primera dona a escriure una frase en un document original conservat a Catalunya, i la cultíssima i inclús escrivana professional Alba Guibert de Vic (1044).
La necessitat de fer-se entendre amb el poble
A la llum de les seves troballes, els investigadors afirmen que el català escrit no va emergir, tal com s’ha argumentat, per ignorància dels escrivans ni per incapacitat de la llengua llatina per expressar els nous conceptes de l’època feudal, motiu pel qual la majoria dels textos catalans primitius serien originaris del bisbat d’Urgell. Al contrari, els escrivans urgellesos eren majoritàriament cultes i tenien un notable coneixement del llatí. A més, els primers testimonis escrits en català van ser produïts en l’àrea barcelonina. «En realitat, va ser la “força” del poble, majoritàriament analfabet, la que va fer trencar als escolaritzats la rutina acadèmica d’escriure sols en llatí», conclouen els investigadors.
