Cultura

“Els llibres no sempre tenen la sort que es mereixen”

Marcel Fité i Albert Villaró presenten a dues veus la novel·la Escacs d’amor i de mort, a la FNAC d’Andorra

IMG-20171207-WA0000
photo_camera Fité i Villaró, dos lletraferits pirinencs. Foto: Feliu Sirvent

Havia de ser la presentació, diguem-ne convencional, d’una novel·la negra, és a dir d’aquelles que incideixen en els aspectes més tèrbols de la societat contemporània, però va ser molt més que tot això. Vam assistir a un extraordinari concert a dues veus, la de l’autor de l’obra, el nargoní Marcel Fité, i la de l’escriptor andorrà de la Seu, Albert Villaró, que en aquesta ocasió era cridat a fer el paper d’oficiant. A l’espai fòrum de la FNAC d’Andorra vam sentir dues veus autoritzades, iròniques i crítiques amb les regles preestablertes d’allò que acostumem a dir-ne el gènere detectivesc. Però tampoc hi van faltar els judicis a la liquidació de l’autogovern a Catalunya i a la baixa autoestima d’una literatura “sense Estat”, mancada de capacitat d’influència social i del necessari reconeixement. Cap dels dos no va estalviar-se, d’arrencada, les felicitacions i els agraïments a Edicions Salòria pel seu “atreviment” i per haver-se aventurat en aquesta tan lloable (inconscient?) comesa.

Marcel Fité és una vida sencera dedicada a la llengua, un polifacètic que ha fet de tot, un cul de mal seient que té ganes d’explicar coses i que té coses per explicar, va deixar anar Albert Villaró per trencar el gel, només començar. “Pot ser que sigui amb la novel·la amb el que et trobes més còmode?” Fité va reconèixer que efectivament es troba molt còmode escrivint novel·la, que sempre i a cada moment ha escrit el que li venia de gust i que, tot i alguns moments durs en el procés de creació, “amb la novel·la m’ho passo molt bé”.

Albert Villaró va parlar de Marcel Fité com “d’un escriptor que domina la llengua com molt pocs ho saben fer”. Ho fa d’una manera precisa, utilitzant aquesta forma tan essencial d’explicar-se i d’entendre el món i fent servir aquell humor particular que, sorprenentment, moltes vegades no acaben d’entendre a fora. A qui no li ha passat mai - es va preguntar Villaró - allò de pujar a un taxi groc i negre, saludar educadament el conductor i fer-li una broma, de la mateixa manera que la faries a qualsevol desconegut al Pirineu. La sorpresa te l’endús quan el taxista, no només no és capaç d’entendre la conya, sinó que pot arribar a considerar-la fins i tot una agressió en tota regla. Haver volgut fer un comentari amable i innocent amb un pèl d’ironia de muntanya, “a Barcelona, pot ser concebut com a mínim amb incomprensió i a vegades amb l’hostilitat més absoluta”. Marcel Fité va remarcar la importància que té per a ell el territori pirinenc i la manera de parlar d’aquí, l’entorn més proper i íntim i el paisatge físic i humà dels seus personatges i les seves històries.

Albert Villaró no es va estar de dir, sense embuts, que “Escacs d’Amor i de Mort” li havia agradat molt i que la veia com un pas endavant en l’obra literària de Fité, “una novel·la amb una estructura molt ben pensada”. És molt difícil, tot un repte, desenvolupar una novel·la a mitges, quan ja ha passat bona part de l’acció. És una maniobra agosarada, com ho seria enfilar-se a un tren en marxa i no prendre mal, “l’autor se n’ha sortit molt bé i jo em trec el barret”. Marcel Fité, profund coneixedor de la llengua, ha utilitzat a la novel·la un català viu i àgil, “una llengua amb ànima”, va dir Villaró. Massa vegades hem sentit a dir que el gran problema de la novel·la negra és “encertar-la en el registre”, quan en realitat allò que falta és que els diàlegs siguin creïbles. N’hi hauria d’haver prou fent servir un català com el de Marcel Fité: correcte, entenedor i viu, i que sobretot no recordi els diàlegs d’aquells guionistes de TV3 que no han sentit mai una conversa real. Hi ha algú que parli així?, es va preguntar Villaró. Nosaltres no parlem així”. La llengua ho és tot i, en aquest sentit, la novel·la de Marcel Fité és fenomenal.

Albert Villaró va dir que Fité s’havia mostrat en aquesta novel·la “com un veritable arquitecte que deixa veure la seva traça en el disseny de l’edifici, en els fonaments sòlids, en l’estructura, la construcció i fins i tot en la tria dels llogaters que l’han d’habitar”. A Villaró li va fascinar molt el tema dels escacs, i també la picada d’ullet al Carvalho de Vázquez-Montalban i la construcció de personatges com l’inspector Miquel Trilla, un antic mosso d’esquadra apartat del cos, que té vida pròpia i que ben bé podria aparèixer en el futur en alguna altra història de lladres i serenos.

L’estil concís i senzill, el predomini del llenguatge col·loquial i un realisme que ressalta els aspectes més truculents de l’acció, són algunes de les característiques del llenguatge de la novel·la negra en general. Marcel Fité va explicar que es va plantejar el llenguatge com un repte a l’hora d’escriure Escacs d’amor i de mort, on hi afloren tot un seguit de registres molt diferenciats, des del cap de departament de la universitat fins al personatge de la Clàudia, una ex prostituta que ja sortia al trhiller Un seient a la llotja.

Quan Albert Villaró va preguntar el perquè dels escacs al títol de la novel·la, la intervenció de Marcel Fité va ser immediata i apassionada: els llibres no sempre tenen la sort que es mereixen i un cas molt exemplar és el llibre que alhora és el mòbil d’aquesta novel·la”. “Escacs d’Amor i de Mort” parteix d’un manuscrit que es va trobar l’any 1905 a la Capella Reial, el va recollir Ramon Miquel i Planas, que era un d’aquells bibliòfils de la primeria del segle que, com Miret i Sans i altres, buscaven arreu tot el que es podia salvar. Miquel i Planes va fotografiar el manuscrit, el va editar i el va publicar a la revista Bibliofília. Va transcriure els 576 versos de què es compon el poema Escacs d’Amor, acompanyats de 22 diagrames en els quals es representava un tauler d’escacs amb les peces corresponents. Estem parlant d’un poema, Escacs d’Amor, “que és el bressol dels escacs moderns”, va sentenciar Fité. Fa molts anys, quan era a la universitat, el vaig trobar i el vaig fotocopiar, ”aquest manuscrit em va meravellar així que el vaig descobrir i m’ha acompanyat sempre més” va confessar Marcel Fité, que no va dubtar en llegir-ne llavors mateix uns versos deliciosos. El manuscrit es va perdre durant el període de la guerra de 1936-1939 i la reproducció fotogràfica que va fer Ramon Miquel i Planes afortunadament es guarda a la Biblioteca de Catalunya.

Aquest manuscrit no s’ha estudiat mai en profunditat i només s’han apuntat unes mínimes referències, com la de Rubió i Ors a la Història de la Literatura Catalana o bé la d’Antoni Comas. “Si fos escrit en castellà o en anglès, ara mateix en parlaria tothom, podeu pujar-hi de peus”, afegia Fité. Però, ai las, és en català. Que aquest poema s’hagués mantingut amagat i inèdit durant tants anys a Marcel Fité “el reafirma en la convicció que la nostra cultura i la nostra llengua, sotmeses des de fa tants anys, es troben encara en un estat de letargia i prostració alarmants”.

Eren les nou del vespre i la FNAC d’Andorra s’havia anat buidant. La cridòria de mares i fills davant l’expositor dels videojocs havia emmudit i les caixeres feien recompte abans de tancar els llums, fins l’endemà. El concert “Escacs d’amor i de mort” per a dues veus havia arribat a la fi, amb la plena satisfacció dels assistents i el compromís decidit de tornar-hi ben aviat.

Crònica de Feliu Sirvent