L’escriptor pirinenc Albert Villaró contempla la Serra del Cadí, majestuosa, des de la borda de la Coma d’Estamariu. A tocar de l’església romànica de Sant Vicenç, un interessantíssim exemple de la implantació de les formes llombardes i les estructures basilicals, Villaró fa hort, llegeix i prepara gintònics per als amics, pocs dies abans de sortir publicada la seva última novel·la, La Companyia Nòrdica (Columna Edicions).
L’any 1997, Albert Villaró era arxiver municipal de la Seu d’Urgell quan va rebre de la vídua d’un paleta, col·leccionista d’antiguitats, el dietari d’un soldat originari de la Silèsia prussiana que va participar com a voluntari en la primera guerra carlina, Ulrich von Wilamovitz, botànic i violinista. L’autor explica que el nom d’Ulrich von Wilamovitz no li venia de nou, ja l’havia seduït feia dècades quan apareixia reproduït en programes de la Festa Major de la Seu, als anys vuitanta, i ara ha volgut donar-li una altra vida. El manuscrit, trobat en el seu dia a la Fonda Llebreta de la Seu i guardat com un tresor a les cases barates velles, descriu les memòries maquillades del soldat alemany.
El manuscrit trobat a la Fonda Llebreta descriu les memòries maquillades del soldat alemany Ulrich von Wilamovitz
A la trama hi apareixen estrafolaris companys de viatge com el capità Osinalde, el pare Cebrià, monjo fugit de Montserrat, o l’enigmàtica Mina, que els fa de guia. També hi té el seu lloc el brigadier Porredon, el príncep Lichnowsky, la Mary Eyre, corresponsal de guerra del Pennsylvania Enquirer. A la novel·la hi juga un rellevant paper el capitost carlí Bartomeu Porredon i Cirera, el Ros d’Eroles, amb qui Villaró comparteix nissaga familiar: un avi del Ros d’Eroles, per part de mare, era avantpassat directe de l'escriptor.
El dietari del soldat Ulrich von Wilamovitz és com una road movie, un viatge empaitant una presència maligna que es dedica a liquidar soldats liberals d’una manera prou bèstia. El Ros d’Eroles organitza un equip mixt, liberals-carlins, per esbrinar què ha passat i hi envia Ulrich von Wilamovitz, entre altres raons, perquè no sap què fer-ne: es tracta d’un militar atípic, un home amb estudis, que parla idiomes. Quan es presenta al campament de Sant Joan de L’Erm, Ros d’Eroles veu que és la seva gran oportunitat per quedar bé i alhora treure’s aquell escarràs de sobre. A l’altra banda hi ha un capità mèdic dels liberals que ve de Lleida i després s’hi afegeix un monjo de Montserrat que és qui aporta la dimensió científica a l’operació. A partir d’aquí la cosa es complica i la novel·la adopta la forma de la reelaboració d’un dietari.
Aquesta última obra d’Albert Villaró no té res a veure amb les anteriors novel·les de l’autor pirinenc. Si l’hagués d’encasellar d’alguna manera, diria que és una novel·la gòtica, assegura. Hi ha un element sobrenatural, fantàstic, important, però també hi ha molta ciència, una barreja peculiar entre ciència i mite, on apareixen fenòmens estranys, explica. Estem parlant d’una novel·la fantàstica i sorprenent, tenyida d’humor i acció, en què la ciència i els més obscurs arcans comparteixen un escenari únic, inquietant: les esquerpes muntanyes del Pirineu. Per l’autor, els personatges i els paisatges de la Serra de Fígols i Cortiuda no són gens casuals, de fet apareixen com un homenatge a tota aquesta gent que ens és propera i a un territori íntim i familiar.
La novel·la vol ser un homenatge a la manera d'escriure de Joan Perucho per qui Villaró sent una sincera admiració.
Albert Villaró sempre ha explicat que els títols són determinants i és a partir d’aquests que construeix la història. Quan tinc el títol, tinc la novel·la, afirma. En aquest cas, La Companyia Nòrdica, que és el nom d’uns grans magatzems que hi ha a Estocolm (Nordiska Kompaniet) no ha estat una excepció. Villaró va retenir aquest nom el 1982, quan per primera vegada va visitar la ciutat sueca. Quin títol més maco seria aquest per a una novel·la, va pensar aleshores. El cert és que aquesta és una obra diferent i important en la producció literària d’Albert Villaró. Podríem dir que es tracta d’una novel·la insòlita perquè avui no se’n fan d’aquestes, assegura l’autor. Villaró confessa que en part vol ser un homenatge a la manera d’escriure i a la manera de fer de Joan Perucho, un precursor i una referència de la literatura fantàstica i per qui l’escriptor pirinenc sent una sincera admiració. Perucho, que va saber simultaniejar elements tradicionals i elements avantguardistes en un mateix discurs literari, va destacar per l'ús de temàtica fantàstica en les seves obres, una característica ben poc comuna en el transcurs de la literatura catalana. Albert Villaró ha fet una novel·la d’aventures, però també de reflexió de l’home amb la ciència, amb la natura i amb el mite, una novel·la on hi ha una mica de tot, assegura.
L’autor es mostra satisfet amb el resultat final de la novel·la i assegura que des del punt de vista creatiu, tot i les giragonses de la trama, he anat on volia anar a parar. Un dia, de pas per la Pobla de Segur, va veure clar quin havia de ser el desenllaç de la novel·la, i el vaig escriure allà mateix. Un final amb força, que de fet en són dos. La Companyia Nòrdica, que ja es podrà a trobar a les llibreries a partir del 26 d'agost, es presentarà amb tota la solemnitat de les grans ocasions, el 3 de setembre, a la nova Llibreria Ona de Barcelona.
El perfil
Albert Villaró (andorrà nascut a la Seu el 1964) és historiador de (de)formació i ha construït, llibre rere llibre, un inclassificable i polièdric corpus novel·lístic. La seva primera obra, La selva moral (1993), era una galeria de retrats de gent de muntanya, a meitat de camí entre la descripció costumista, l’humor absurd i la falsa erudició. Les seves primeres novel·les, Les ànimes sordes i, sobretot, Obaga, són una paròdia dels estereotips de la novel·la negra, traslladats a uns ambients rurals que són presentats de vegades amb una sornegueria que frega el sarcasme. Després s’ha centrat en les ficcions a l’Andorra contemporània, amb la creació del personatge d’Andreu Boix, oficial del Cos de Policia (Blau de Prússia —Premi Carlemany—, L’escala del dolor, La bíblia andorrana —Premi Prudenci Bertrana—), i altres novel·les de plantejaments més diversos (L’any dels francs, La primera pràctica), que tenen com a denominador comú una reeleboració fantasiosa del passat, com es veu encara més en les ucronies Els ambaixadors (Premi Josep Pla 2014) i El Sindicat de l’Oblit (2018).
(Twitter) @albertvillaro
