18.05.2022 |
Viure als Pirineus

REPORTATGE

La veu valenta de les ucraïneses de l’Alta Ribagorça ressona a la Vall de Boí

Hem anat a Erill la Vall, a la Vall de Boí, per escoltar i donar veu a famílies ucraïneses de l'Alta Ribagorça i saber com viuen la dramàtica situació de la guerra, amb l’angoixa i la impotència de trobar-se a tres mil quilòmetres de distància.
Ucraïna Vall de Boí principal
Un grup d'ucraïneses a Erill la Vall amb l'alcaldessa de la Vall de Boí / FS
La veu valenta de les ucraïneses de l’Alta Ribagorça ressona a la Vall de Boí

La comunitat ucraïnesa a Catalunya viu amb angoixa i preocupació l'ocupació del seu país i la guerra. Catalunya és el territori de l'Estat on hi ha més ucraïnesos, superen els 23.600. Barcelona, Guissona, on un de cada set veïns són immigrants ucraïnesos, o Lloret de Mar són alguns dels llocs on han creat comunitat. Però també ho han fet, encara que en menor nombre, a la demarcació de l'Alt Pirineu i Aran, on hi viuen 170 persones provinents d'Ucraïna. L'Alta Ribagorça és la comarca pirinenca amb un major percentatge de persones d'origen ucraïnès, amb  un 9,2% del total, seguida de la Val d'Aran (2.11%) i la Cerdanya (1.53%).

Ucraïna Vall de Boí 4
Un grup d'ucraïneses a Erill la Vall amb l'alcaldessa de la Vall de Boí / FS

Hem anat a Erill la Vall, a la Vall de Boí, per escoltar i donar veu a famílies ucraïneses i conèixer de primera mà com viuen la dramàtica situació de la guerra al seu país, amb l’angoixa i la impotència que comporta trobar-se a tres mil quilòmetres de distància. Només arribar, veiem en un balcó la bandera groga i blava d’Ucraïna, el cel blau sobre els camps de blat de les estepes del país. Oleksander Stanouijin és originari de Lisichansk, una ciutat de 105.664 habitants, situada a l’Est d’Ucraïna, de parla russa com tota la regió. Fa vint-i-tres anys que viu a Catalunya, parla un català perfecte, casat amb una ribagorçana d’Erill la Vall, viuen des de fa quatre anys a la Vall de Boí amb la seva filla de vuit anys i el seu fill de cinc. Oleksander té la clau i ens obre la porta del local social, situat a pocs metres de la magnífica església de Santa Eulàlia, un dels millors campanars de la Vall de Boí, amb la seva esvelta torre de planta quadrada, sis pisos d’alçada i la decoració pròpia del romànic llombard. A la porta del local ja ens esperen un grup de dones ucraïneses amb la preocupació evident al rostre, però afables i agraïdes per l’onada de solidaritat que estan rebent aquests dies per part de tota la comunitat ribagorçana i del Consell Comarcal. L’alcaldessa de la Vall de Boí, Sònia Bruguera, també les acompanya, vol estar al seu costat en aquests moments difícils i els ofereix el suport del seu ajuntament en tot allò que puguin menester, ja sigui en cas de reagrupament familiar o bé de qualsevol altre tràmit o gestió que sigui necessari.

Ucraïna Vall de Boí 3
Un grup d'ucraïneses a Erill la Vall amb l'alcaldessa de la Vall de Boí / FS

Quan els seus familiars, els primers dies, els deien que no volien marxar d’Ucraïna, que es volien quedar a defensar la casa, la terra i el país, des de la llunyania física elles passaven molta por. Ara també en passen, però alhora estan molt orgulloses de la seva lluita per la defensa del país i dels seus drets. Asseguren que no només està en joc la seva família, sinó també la llibertat, la democràcia i molts valors que no estan disposats a perdre. Amb emoció continguda ens parlen dels pares i germans que són allà, amb qui es truquen cada dia tres o quatre cops durant unes inacabables converses que no troben mai el moment de dir-se fins demà. Estan convençudes que si Europa no els ajuda, l’expansionisme rus anirà a més, que no en tindran prou amb Ucraïna, que després vindran les repúbliques bàltiques i Polònia i altres. Les dones ucraïneses de la Ribagorça voldrien que la UE tanqués l’espai aeri per evitar que ploguin més bombes damunt de les seves ciutats i també desitjarien que armés el seu exèrcit. Es mostren indignades amb la guerra de la desinformació i la propaganda russa, és una vergonya tanta mentida, diuen. No s’estan d’expressar que se senten orgulloses del seu exèrcit i del president, Volodímir Zelenski. Diuen que el president ucraïnès amb la seva actitud ha demostrat ser un exemple que encoratja a tothom, un veritable líder convertit en tota una icona de la resistència ucraïnesa davant de la invasió russa, asseguren.

Ucraïna Vall de Boí 2
Un grup d'ucraïneses a Erill la Vall amb l'alcaldessa de la Vall de Boí / FS

Oksana Stanislavska és de Liubny i quan es va casar se’n va anar a viure a Poltava, d’on és el seu marit, una ciutat de més 280.000 habitants al centre d’Ucraïna. El 2008 el seu home va arribar al Pont de Suert i al cap d’un any va venir ella amb el seu fill, que ara té disset anys. La seva filla ja va néixer aquí i la resta de la família és a Ucraïna. Oksana treballa en un supermercat al Pont de Suert i explica que cada dia es comunica amb la seva família dos o tres cops, em diuen que estan tots bé de moment, però la situació canvia cada dia i cada hora. La seva sogra ahir li contava que la ciutat aquests dies està acollint un gran nombre de persones desplaçades de llocs pròxims a la frontera amb Rússia que han estat atacats, per tal de protegir-se en un lloc més segur i més tranquil. La seva família no ha volgut sortir del país, no volen deixar casa seva, ens diu rotunda i amb la veu trencada. Cada nit sonen les sirenes i baixen als soterranis de la casa, però el meu pare em diu que aquesta és la seva casa i la seva terra i no vol marxar. Està molt implicat en ajudar i protegir a la població civil.

Oksana Stanislavska: "El meu pare em diu que aquesta és la seva casa i la seva terra i no vol marxar. Està molt implicat en ajudar i protegir a la població civil"

Marina Ayshnenko també és de la província de Poltava, el 2001 va arribar amb la seva germana al Pont de Suert, van arreglar els papers, i més endavant va venir el seu marit amb la filla. Aquí han nascut els meus dos fills petits, explica amb satisfacció. Havia treballat en un bar al Pont de Suert i ara ho fa en un hotel del Pla de l'Ermita, al complex de Boí Taüll. A Ucraïna hi té els pares, que ja estan jubilats, i una germana. No tenen intenció d’anar-se’n, però estem mirant que puguin venir cap aquí els seus fills, els meus nebots. Marina desconfia de les intencions de Putin, perquè diu que estan deixant pobles sencers arrasats, i a la població sense aigua ni menjar i jo estaria molt més tranquil·la si els nens poguessin quedar-se durant un temps aquí amb nosaltres. Marina creu que la guerra s’allargarà perquè Vladímir Putin no comptava amb una defensa tan aferrissada com la que demostren els ucraïnesos. Ell estava convençut que passaria el mateix que va succeir el 2014 amb Crimea, però no ha estat així. Aquí els russos han entrat, no obstant això el poble ucraïnès no se n’ha anat i resisteix, assegura. Aquesta és la nostra terra, perquè l’hem de deixar?, protesta amb to determinant.

Marina Ayshnenko: "Estaria molt més tranquil·la si els meus nebots poguessin quedar-se aquí amb nosaltres durant un temps"

Mariya Popovych va arribar al Pont de Suert el 2008 amb la seva filla que aleshores tenia dos anys, un parell d’anys abans ho havia fet el seu marit. Ells són de la província d’Ivano-Frankobsk, on hi ha l’estació d’esquí de Bukovei, la més gran de l’Europa oriental. La nostra idea era la d’estar aquí tres o quatre anys, relata Mariya, però el cert és que les coses ens van força bé, ens hem establert, i tenim la intenció de quedar-nos. El 2014 va néixer aquí el seu fill petit, el fill català que diu ell (riu). La seva família viu tota a Ucraïna, diu que de moment estan tranquils perquè la seva província està situada al sud-oest del país, allunyada de les zones de conflicte. Mariya està molt agraïda a la població ribagorçana per la seva solidaritat, sempre em pregunten què poden fer per nosaltres i això és molt d’agrair, manifesta. També es mostra molt reconeguda amb la feina que es fa des de l’Ajuntament del Pont de Suert, el Consell Comarcal i l’escola. Conta que fa dos dies van arribar dos nens ucraïnesos a la classe del seu fill i tothom s’està portant molt bé amb ells. Mariya pensa que la Unió Europea col·labora tant com pot, amb armes, ajuda humanitària i sancions econòmiques a Rússia. Opina que Putin vol recuperar l’antiga Unió Soviètica, ell no creu en l’existència d’Ucraïna, però el cert és que Rússia es va crear a Kíiv, i no suporta que Ucraïna hagi avançat i s’hagi modernitzat tant. Al final els russos es quedaran aillats i tancats en la seva Rússia, assevera. 

Mariya Popovych: "Els veïns sempre em pregunten què poden fer per nosaltres i això és molt d'agrair"

Natalia Vaurukh és de Ternòpil, una de les principals ciutats de la Ucraïna occidental. Va viure deu anys a Les Paüls, a la Ribagorça aragonesa, fa tres anys que va arribar al Pont de Suert i treballa a Vilaller. El 2014, a conseqüència de la guerra de Crimea, va fer venir també al seu fill. Ara ell viu amb la seva parella, que també és originària d’Ucraïna, i l’estiu passat van tenir una filla nascuda al Pont de Suert. Ja soc ‘abuelita’, diu rient. Natalia explica que Ternòpil és una ciutat tranquil·la, des del punt de vista de la guerra, i en aquests moments acull molta gent provinent de Kíiv, de Txerkassi, de Crimea, que eren ciutats precioses, un exemple de la vida benestant que podia tenir el nostre país i ara les veus destruïdes i arrasades del tot. Quan parlo amb la meva mare i sento a través del telèfon el so estrident de les sirenes, se’m posen els pèls de punta. A Ternòpil hi té la mare i la seva filla de vint-i-dos anys que se n’ocupa. Natalia detalla que a Ucraïna el poble està més agermanat que mai, tothom està unit, els veïns s’ajuden els uns als altres com si es tractés d’una família. Tot el país està unit i això emociona, afirma amb sentiment. Natalia assegura que el president Zelenski és un exemple per a tothom, amb la seva actitud dona molta força a la gent, a la població civil, a tot el poble ucraïnès.

Natalia Vaurukh: "Quan parlo amb la meva mare i sento a través del telèfon el so estrident de les sirenes, se’m posen els pèls de punta"

Lesya Psyuk va arribar a Catalunya el 2004, provinent d’Ivano-Frankivsk, una important ciutat cultural i econòmica de la Ucraïna occidental. Va viure dos anys a Guissona, a la Segarra, un poble ucraïnès, diu rient. Més endavant es va traslladar al Pont de Suert, i més tard a Vilaller. Ara fa nou anys que és a Barruera, amb el marit i el fill de setze anys, i treballa a l’embotelladora d’aigua de Caldes de Boí. A Ucraïna hi té la mare, el nebot i la resta de la família. Lesya conta que ahir mateix les forces russes van atacar l'aeroport d'Ivano-Frankivsk, una localitat de 230.000 habitants, a poc més de 100 quilòmetres de la frontera amb Romania. L'atac suposa el segon dia consecutiu d'ofensiva russa contra aquesta àrea. Les autoritats van demanar a la població que viu a prop de l'aeroport que abandonessin casa seva i busquessin un lloc segur. La Leysa ens diu que la seva família viu a trenta quilòmetres de l’aeroport i que a la seva mare, a les sis del matí, la va despertar el so espantós de les bombes. El seu nebot, que té dinou anys, no pot marxar del país perquè ja té l’edat militar i pot ser cridat al combat d’un moment a l’altre. La meva mare diu que ella també hi anirà, perquè és el seu país, té seixanta-tres anys, sempre hi ha viscut i no se’n vol anar.

Lesya Psyuk: "Nosaltres només defensem les nostres terres, allò que és nostre. No ataquem a ningú, no volem res dels altres, només volem ajudar a aixecar el nostre país amb el nostre esforç i treball. No hi ha dret"

Leysa està molt enfadada i ho expressa amb vehemència. Explica que durant els últims vint anys, molts ucraïnesos han emigrat del seu país per treballar i ajudar a casa seva a tenir un futur millor i aixecar les economies familiars. El meu fill va néixer a Ucraïna i no va viure amb mi fins que no va complir els cinc anys i jo havia pogut arreglar els papers per portar-lo a Catalunya, relata. Han estat anys de molts esforços perquè ara vingui un dictador com Putin i acabi amb les il·lusions i el benestar de tanta gent. Leysa està molt indignada amb Vladímir Putin, un dictador que ho vol tot, que provoca una guerra que ho està destruint tot, la nostra salut, les nostres famílies, els nostres fills. Nosaltres només defensem les nostres terres, allò que és nostre, nosaltres no ataquem a ningú, no volem res dels altres, només volem ajudar a aixecar el nostre país amb el nostre esforç i treball. No hi ha dret, afirma Leysa aïrada i amb els ulls humits.

Oleksander Stanouijin, que és de Lisichansk, just a la frontera que separa el Donbass i Lugansk d’Ucraïna, explica que quan era estudiant, la meitat de la seva classe eren pro-russos i l’altra pro-ucraïnesos i de molts d’ells no en sé res des de l’any 2014, no sé si són vius o morts. Alguns dels seus amics van marxar a Polònia, altres se’n van anar a Moldàvia i de molts altres no en sap res. Oleksander creu que si Europa o el món no se situen en el centre del conflicte per la via que sigui, un boig com Putin arrasarà el país sencer, amb l’ajuda dels seus aliats que ho són només per interès econòmic. A Oleksander també li preocupa molt l’altra guerra, la desinformativa, aquella que manipula i enganya a la població.

Oleksander Stanouijin: "Hi ha una altra guerra desinformativa, aquella que enganya a la població i manipula la imatge de Rússia a l'exterior"

Al costat de les operacions militars, Rússia està portant a terme una intensa guerra al terreny informatiu sobre el conflicte bèl·lic. Per això, està utilitzant dues armes d'alt calibre: la desinformació i la propaganda. El seu objectiu és justificar i legitimar la invasió davant la comunitat internacional, d'una banda, i intentar influir sobre l'opinió pública per aconseguir adhesions, de l'altra. En definitiva, la finalitat és manipular i adoctrinar la ciutadania i millorar la imatge de Rússia a l'exterior en un moment crític com el que viu. Oleksander diu que manté llargues i sovintejades converses amb el seu germà que viu a l’est del país, a l’àrea que es troba sota control de grups separatistes prorussos des de juliol de 2014, i la percepció que ell té del conflicte bèl·lic, de les causes que l’han motivat i de la realitat en general, és molt diferent a la meva, fins i tot arribant a negar l’evidència. 

Oleksander Stanouijin tanca la porta del local social. Cau la tarda a la plaça d’Erill i nosaltres marxem. Júlia i Marc, la filla i el fill d’Oleksander i Núria, corren i juguen pels carrers empedrats. El balcó de casa seva, a la part de dalt del poble, segueix lluint el blau del cel i el groc del blat, els colors de la dignitat. La bandera que ells mateixos van penjar.

















 

La veu valenta de les ucraïneses de l’Alta Ribagorça ressona a la Vall de Boí
Comentarios