Ets pagès, vaquer i fallaire…
Les tres es porten a la sang. La de fallaire és més lúdica i espiritual. Durant la baixada se’t remou tot el teu passat, és un conjunt d'adrenalina, emoció i nostalgia indescriptible, sobretot pels que saps que estarien amb tu i ja no hi són.
Fallaire des de sempre?
Corro falles des de xic, abans ho fèiem el mateix dia que les de Boí, per Sant Joan. Sempre hem tingut una rivalitat sana amb els de Boí. Vam fer una consulta al poble abans de canviar de dia perquè tothom hi digués la seva. Aquest és un tema molt important per a nosaltres, quan les corres te les sents molt teves, però al final són del poble i vénen de molt cap enrere. Abans que fossin patrimoni de re baixàvem trenta o quaranta i al poble ens miraven trenta o quaranta més, que eren els nostres padrins i els nostres pares, i no hi era ningú més. Ara s’ha desmadrat, però aquests dos anys de pandèmia hem tornat als orígens. Sap greu que la gent no pugui disfrutar d’aquesta festa, però la manera de disfrutar-la quan no hi ha públic és espectacular. Sentir l’adrenalina i les llàgrimes als ulls, és l’essència… És bonic i d'agraïr, però el dia que necessitem el públic per baixar falles serà un problema.
La manera de disfrutar les falles quan no hi ha públic és espectacular. Sentir l’adrenalina i les llàgrimes als ulls, és l’essència…
Esteu esperant el vostre segon fill. Això és una notícia molt important per a vosaltres, però també per al conjunt de la vall…
Sí que ho és. Ara fa poc va morir l’exalcalde Joan Perelada, molt bon home, i quan feia cerimònies de casament acostumava a dir: “Quan vam començar, a l’escola hi anaven quinze nens i la guarderia era buida…”. Perelada ha marxat, a l’escola hi ha 70 nens i la guarderia està plena. Vull dir que s’està recuperant una mica la Vall i això és important. Més enllà del partit polític que governi, aquí has de mirar la persona i el que compta és fer-ho bé per a la gent. Aquest és un municipi amb molt turisme i hi ha d’haver un equilibri entre les diferents activitats i Joan va saber trobar aquest equilibri.
Per sort tenim una vall impressionant, molt turística, i tenim moltes opcions a les quals anar a tocar per tenir un sobresou o bé per poder viure.
Tu vius de la ramaderia?
Visc a mitges de la ramaderia. A la temporada d’hivern, des de fa vuit anys, treballo a les pistes de l’estació de Boí Taüll amb una retrac. El que fem, a partir de les cinc de la tarda, és arreglar i trepitjar la neu perquè l’endemà tot estigui a punt.
Complementem l’activitat ramadera amb altres ocupacions, perquè a la muntanya és molt complicat viure només de la ramaderia.
Així tu representes perfectament aquest equilibri del qual adés parlaves…
Sí, del tot. A part, a casa meva tenim un hotel, la meva germana i la meva mare es dediquen a l’hostaleria i la meva dona és farmacèutica i treballa a Arties, a la Vall d’Aran. Pel que fa als amics, l’un té un càmping, l’altre és lampista, un altre té un taxi o una carnisseria, o un restaruant, altres són constructors, professors d'esqui… Tots acostumen a complementar l’activitat ramadera amb altres ocupacions, perquè a la muntanya és molt complicat viure només de la ramaderia. Per sort tenim una vall impressionant, molt turística, i tenim moltes opcions derivades del turisme a les quals anar a tocar per tenir un sobresou o bé per poder viure.
Com és la teva explotació?
Tenim un centenar de vaques de carn de raça bruna dels Pirineus i és una granja ecològica. De fet, a la Vall de Boí el 100% de les explotacions són ecològiques, només tanquem els animals tres o quatre mesos l’any i perquè el temps ens obliga. La resta de l’any estan totalment lliures a la muntanya. La nostra és una explotació de tota la vida que portem amb el meu pare i el meu tiet i que ja era del meu padrí. Abans era dins mateix del poble, però fa 38 anys la van treure per instal·lar-la aquí. Quan jo em vaig incorporar a l’activitat agrària la vam fer una mica més gran i aquí estem, anar tirant.
A la Vall de Boí el 100% de les explotacions són ecològiques, només tanquem els animals tres o quatre mesos l’any i perquè el temps ens obliga.
I comercialitzeu la vostra carn aquí mateix?
Natres particularment la venem a la carnisseria de Barruera i també a particulars directament.
L’estació de Boí Taüll és important per a l’economia de la Vall?
És el que deia, la Vall de Boí és un municipi turístic i, a més, podem dir que existeix una mica de relleu generacional pel que fa a la ramaderia. Antigament era totalment ramadera, venien la llet, venien la carn i amb això anaven tirant. Aquí no pujava ni el tato. Ara hi ha molta gent que s’ha tirat al sector que es deriva del turisme, potser perquè és un negoci més segur i també amb més expectatives de futur. El problema de tot plegat és no trobar l’equilibri i cal preguntar-se perquè han quedat pocs ramaders.
I per què creus?
Cal preguntar-ho en bona part a les institucions perquè, al final, sí que és una feina dura, però totes les feines tenen les seves coses. Crec que el més important és fer una feina que t’agradi, amb la que et puguis guanyar la vida i que et permeti tenir una qualitat de vida. Si ens posen traves a les rodes, la gent cada vegada té menys il·lusió per continuar fent de ramader. Pel que fa al turisme, les pistes d’esquí donen molta vida, no són només els 80 o 100 llocs de feina directes, sinó que els hotels i les cases de turisme rural estan plenes, les botigues treballen, la gasolinera també. Tot és una roda que contribueix a l’economia de la vall i arriba d’una manera o altra a tothom.
Les pistes d’esquí donen molta vida, no són només els 8o o 100 llocs de feina directes, sinó que els hotels i les cases de turisme rural estan plenes, les botigues treballen, la gasolinera també.
L’any passat l’estació va estar a punt de tancar. La gent de la Vall ara encara la valora més?
Jo crec que aquí a la Vall de Boí ningú no et diria el contrari, ni el més radical. Jo me’n considero d’idees extremes, però també crec que el Pirineu necessita aquest sector. Considero que s’han de fer coses perquè la gent hi pugui viure i, a més, en bona qualitat. Per mi una bona qualitat de vida no és tenir una casa de quatre-cents mil euros, ni un cotxe per impressionar, per mi és tenir una estabilitat i un futur i això l’estació d’esquí ens ho dona. Hem aconseguit trobar al·licients perquè la gent vingui: a l’estiu tenim les esglésies, el Parc Nacional, les falles, i a l’hivern la neu, això fa que tinguem feina tot l’any. Quan hi ha feina tot l’any, la gent es queda a viure. Que volien tancar l’estació perquè no era rendible? Si ens ho mirem així, quants sous dels polítics són rendibles? La inversió a l’estació té un retorn directe claríssim a les famílies de la vall i a tota la comarca.
Que volien tancar l’estació perquè no era rendible? Si ens ho mirem així, quants sous dels polítics són rendibles? La inversió a l’estació d'esquí té un retorn directe claríssim a les famílies de la Vall de Boí i a tota la comarca.
Aquests dies s’estan celebrant aquí els Campionats d’Europa d’esquí de muntanya…
Em va agradar molt la imatge que es va donar de la inauguració a Sant Climent de Taüll, relacionant l’esport amb les esglésies, la muntanya, la cultura i el patrimoni, va ser impactant. He viscut directament aquests campionats perquè hi he treballat molt amb les màquines. Fa molts anys que aquí se celebren campionats d’Espanya d’esquí de muntanya i hi ha molta gent que participa en organitzar-ho bé, hi ha molts voluntaris. Són proves que per damunt de tot són molt respectuoses amb el medi ambient. És veritat que costa diners, molts diners, però són recursos econòmics que reverteixen en aquest territori.
Les proves dels Campionats d'Europa d'esquí de muntanya són, per damunt de tot, molt respectuoses amb el medi ambient.
Com ho veus això dels Jocs Olímpics d’Hivern?
No ho sé, segurament és una altra cosa, és un macroprojecte i segur que té una altra dimensió tot plegat. Sobretot he de dir que em falta informació i saber socialment quin retorn podria tenir en el territori i quina estabilitat ens portaria. Si els Jocs Olímpics ens porten l’estabilitat necessària durant tot l’any perquè vingui gent a viure aquí, valdria la pena pensar-s’ho. Ara mateix em falta informació, però si ens fessin un referèndum votaria que no, crec que el Pirineu no està preparat per a un esdeveniment com aquest.
