L'actual divisió de Catalunya en comarques té el seu origen en un decret de la Generalitat de Catalunya de l'any 1936, que tingué vigència fins al 1939, quan fou suprimida per la dictadura franquista. El 1987, la Generalitat adoptà de nou aquesta divisió territorial, si bé el 16 de març de 1988, el Parlament de Catalunya va acordar afegir-hi tres noves comarques: el Pla de l'Estany, el Pla d'Urgell i l'Alta Ribagorça.
La comarca de l’Alta Ribagorça es crea per la llei del Parlament de Catalunya de 28 de març de 1988. Anteriorment, els municipis del Pont de Suert, la Vall de Boà i Vilaller formaven part de la comarca del Pallars Jussà , i la seva segregació i constitució com a comarca pròpia responent al desig dels seus habitants de veure reconeguda la seva personalitat pròpia.
L’Alta Ribagorça se situa a l’extrem nord-oest de l'Alt Pirineu. La comarca amb 426,8 km2 és de les més petites de Catalunya. Se situa a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana i s’articula en tres valls: l’alta vall de la Noguera Ribagorçana és l’eix principal; hom pot subdividir-la en dues parts: la septentrional és ocupada per la vall de Barravés, amb centre a Vilaller, mentre que al sud la vall s’eixampla on trobem la capital, el Pont de Suert; i les dues valls tributaries de la Noguera: la Vall de Boà i la Vall de Viu.
L’Alta Ribagorça
De relleu abrupte i sense cap vall ni plana d’extensió destacable, l’Alta Ribagorça està estretament lligada a l’aigua ja que està farcida de bellÃssims llacs i rius arreu. L’entorn natural de la comarca acull la part occidental del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, aixà com també estacions balneà ries i fonts mineromedicinals, i conforma un paisatge ideal per practicar durant tot l’any, tot tipus d’esports i activitats de muntanya. A nivell cultural, té la seva mà xima expressió en el patrimoni romà nic de les esglésies de l’Alta Ribagorça (Patrimoni Mundial de la UNESCO). A més a més d’aquest conjunt històrico-artÃstic, la comarca també és rica en antigues tradicions populars, festes i manifestacions culturals de renom.
Tradicionalment l’Alta Ribagorça ha basat la seva economia en la ramaderia i l’agricultura. Aquests sectors però, van perdre alguns efectius degut a la mineria i sobretot a la construcció i la posada en marxa de preses i centrals hidroelèctriques a mitjans segle XX. Actualment el turisme i les activitats de lleure formen part activa de l’activitat econòmica de la comarca. A nivell gastronòmic la comarca ofereix uns plats basats en la cuina de muntanya (corder, porc i viandes) que es nodreix dels millors productes de la terra ribagorçana.
El conjunt romà nic
Durant l’edat mitjana la Ribagorça fou un comtat independent. Hereu d’aquest perÃode històric és el llegat artÃstic d’època romà nica. Partint del Monestir de Santa Maria de Lavaix, on les seves referències històriques es remunten al segle X, amb la presència d’un cenobi romà nic de l’ordre dels benedictins, el qual a mitjans del segle XX va ser negat per les aigües de l’embassament d’Escales.
El conjunt romà nic el formen: Les esglésies de la Vall de Boà declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, El conjunt d'esglésies i ermites romà niques de l'Alta Ribagorça. Avui, a la Col·lecció d’Art Sacre de la Ribagorça es mostren diferents elements escultòrics i arquitectònics, cedits per particulars i recuperats de les aigües de l’embassament, que parlen de l’esplendor del seu passat.
Parc Nacional
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un dels espais naturals inclosos a la Xarxa de Parcs Nacionals de l’Estat espanyol i l’únic d’aquesta categoria a Catalunya. Dins la seva superfÃcie de gairebé 40.000 hectà rees, trobem ben representants tots els elements caracterÃstics de l’alta muntanya. D’aquesta extensió, prop de 14.000 hectà rees corresponen estrictament al Parc Nacional, que està dividit en dos sectors ben diferenciats: Aigüestortes a l’Alta Ribagorça, accessible des de la Vall de Boà i Sant Maurici al Pallars Sobirà , que té la seva entrada a la vall d’Espot. El Parc està envoltat de l’anomenada zona perifèrica de protecció, la missió de la qual és amortir els possibles impactes procedents de l’exterior a fi de garantir una protecció completa dels recursos naturals que han justificat la seva creació. La zona perifèrica de protecció, inclou també part de les comarques de la Val d’Aran i del Pallars Jussà . El Parc Nacional fou creat per Decret el 21 d’octubre de 1955 amb una extensió inicial de 9.851 ha. Va ser el cinquè parc nacional de l’Estat espanyol i el segon dels Pirineus, després del d’Ordesa i Monte Perdido.
