Antoni Gasset Farràs, urgellenc vital i afable, amb el cap claríssim i una memòria privilegiada, el 18 de maig complirà els cent sis anys. Aquesta és la segona vegada que Tonet Gasset viu una pandèmia: durant la grip espanyola del 1918, ell tenia tres anys. Va néixer el 18 de maig de 1915 al carrer de les Eres de la Seu d’Urgell, a ca la Pepa Magra. En aquells temps tothom es coneixia pel nom de les cases: cal Moixó, ca la Pepa Magra, cal Mateuet, cal Bull, cal Faixes, cal Trilla…, explica. Va viure al carrer de les Eres fins als sis anys i després se’n van anar al carrer del Carme, a cal Quierdo, amb qui eren cosins germans.
Antoni Gasset ens parla de la seva infància com si fos ahir, no teníem res, però érem feliços, assegura. Jugàvem al carrer, a boles i a cartons. I això que els anys vint a Catalunya no van ser ni gaire pacífics ni gaire feliços. El 4 de febrer del 1919 va començar la vaga de la Canadenca, l’empresa que produïa i subministrava el 70% de l’electricitat que consumia Catalunya. El 13 de març es va declarar l’estat de guerra i el 25 de març Barcelona era ocupada militarment. Fins i tot Cambó va sortir amb el fusell de sometent a l’esquena.
(Foto: Antoni Gasset el 1922, quan tenia set anys/Fons Gasset Clop)
La infància feliç
El petit Tonet, des del Pirineu, vivia aliè a aquella realitat. Va anar ben aviat a escola, primer a donya Ramona i després al mestre Llinàs. Més tard als hermanos de La Salle, que en aquells anys estaven on avui hi ha el Parador de Turisme i després es van traslladar on hi havia hagut l’Hotel Riambau, que va tancar. Recorda amb enyorança i molta estima els companys d’escola, que també eren els amics del carrer i de la colla. Amb el Julianet Alvinyà vam ser amics sempre. I amb el Josep Maria Llangort, el Santiago Mallol, tots de la mateixa edat, tots de la quinta del 36.
No teníem res, però érem feliços
En aquells anys la canalla es feia gran de seguida i quan el seu pare va morir, ell - que ja en tenia setze - va entrar a treballar de vailet a ca la Paca. Era el 1931, just l’any que va néixer el Josep Rebés, el fill de la casa, recorda. El pare de l’Antoni va morir a quaranta anys, se li van entortolligar els budells i en aquella època no hi havia medis de res. Van fer venir un metge de Barcelona, però no van poder fer res per salvar-lo. Uns anys després de ca la Paca, va aprendre l’ofici de forner a Cal Ventura Castells. Al forn del Ventura hi vaig passar quatre anys, fins que va esclatar la guerra i van cridar els de la seva lleva. Em va anar bé haver après l’ofici de forner perquè em van posar a intendència, recorda satisfet.
Ben pocs són els qui poden parlar d’haver viscut tants esdeveniments socials i polítics com l’Antoni Gasset Farràs. Va néixer durant el regnat d’Alfons XIII i va viure la Mancomunitat de Catalunya, la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la Segona República. Després va venir el cop d’Estat i la guerra civil, la dictadura franquista, la mort de Franco, i altre cop la monarquia borbònica amb Joan Carles I. Després la reforma política, les primeres eleccions democràtiques de 1977, l’Estatut de Catalunya de 1979, tots aquests anys d’autonomia política i d’ajuntaments democràtics i, de nou un monarca, Felip VI.
(Foto: Antoni Gasset el 1934/Fons Gasset Clop)
Temps de guerra
Antoni Gasset ens parla de la seva joventut. La seva memòria privilegiada li permet recordar, com si fos ara mateix, les converses amb els amics, les festes al carrer, els balls, els carnavals de l’època, els partits de futbol amb el Polit i el Maula i la bona gent d’aquesta petita ciutat del Pirineu. Ell forma part d’una generació profundament marcada per la guerra civil, eren anys bons que la guerra ens va fumbre enlaire, protesta encara indignat. Diu que a la Seu la guerra va ser un desastre i que els qui manaven a l’ajuntament no van saber dir ‘ja ens en cuidem nosaltres d’això’ i ho van deixar tot en mans d’uns que van venir de fora amb cotxots i pistolotes i molt males intencions. Van ser temps convulsos, d’enveges, delacions i assassinats, mataven qui era de missa, tenia terra i una certa posició. Van matar el sastre Climents i el sastre Ritort només perquè vestien els capellans, assegura. De tota manera, Antoni Gasset no parla malament de ningú, tampoc d’Enric Canturri, qui va ser alcalde de la Seu i diputat al Parlament de Catalunya en aquells temps agitats. L’Enriquet del Riambau, era un dandi, un noi de casa bona, solter i amant de la bona vida, però això no vol dir que fos mala persona, va salvar el bisbe - el va fer portar a Andorra - i també la Catedral, assegura.
Eren anys bons que la guerra ens va fumbre enlaire
A vint-i-un anys el van cridar a files. Pensava que duraria poc i va fer tres anys de guerra i després tres més de servei militar. Entre una cosa i l’altra ens van prendre la joventut, es lamenta. Va passar bona part de la guerra a intendència, fent pa, així i tot no es va escapar d’anar al front d’Aragó. Quan acaba la Guerra Civil torna a casa i entra a treballar al forn de Cal Pinellet. Però al cap de poc, el 1940, el mobilitzen de nou, en aquesta ocasió per fer el servei militar a Santander.
La Cooperativa
El llicencien el 1943 i torna a la seva Seu estimada. Pocs mesos després, comença a treballar a la Cooperativa Lletera del Cadí. El 1944 es casa amb Virgínia Clop, filla de ca l’Ametlla de Sendes, a la vall de Castellbò, amb qui va tenir dues filles i un fill: Maria Carmen, Montserrat i Antoni. La Montserrat va morir amb només dos anys. Va ser aleshores quan, seguint els costums dels caps de casa, es va fer soci de la ‘Germandat de Sant Sebastià’. Era una tradició molt arrelada a la Seu, el meu pare ja n’era de Sant Sebastià i el meu fill també n’és, assegura amb satisfacció.
(Foto: Treballadors de la Cooperativa Cadí/Josep Maria Esclusa)
Com si es tractés d’una premonició, la Cooperativa va ser fundada el 1915, el mateix any que va néixer Antoni Gasset. Va treballar-hi quaranta-set anys i l’empresa lletera sempre ha estat molt present a la seva vida. La política de foment del cooperativisme agrari que va promoure la Mancomunitat de Catalunya, constituïda el 1914, va fer possible la creació de la primera cooperativa lletera de l’estat, impulsada per Josep de Zulueta. Tot i que els seus inicis van ser complicats, l’èxit a llarg termini de la Cooperativa suposaria una transformació radical en el model agrari tradicional de la comarca de l’Alt Urgell i dels territoris veïns, que s’ha mantingut vigent fins avui. Gasset parla amb reconeixement de la gran família de la Cooperativa, de tots els qui van ser els seus companys durant tants anys de vida laboral. L’Antoni mostra una fotografia on cita un per un els que hi surten, ell també: Pere Majoral, Ventura Pujol, Sansa, Enric Cases, Cornella, Joan Malé, Esclusa, Antoni Mateu, el Trilla i el Patxo.
(Foto: Antoni Gasset amb la seva dona, Virgínia Clop, i els seus fills Maria Carmen i Antoni, en una imatge de 1956/Fons Gasset Clop)
La vida al carrer Major
Els forts lligams que sempre hi havia hagut amb la família Llorens va fer que Antoni Gasset i Virgínia Clop anessin a viure al pis principal de l’emblemàtic palauet del carrer Major i ell esdevingués administrador de les propietats. A cal Llorens hi van néixer els seus fills i hi va passar la vida. El metge Llangort sempre em deia, et canvio casa meva per la teva, recorda rient. La família Llorens era una nissaga de professionals liberals amb un destacable pes social i polític a la Seu d'Urgell del segle XIX. El 1947, Antoni Gasset pateix un greu accident laboral treballant a la Cooperativa. Va caure d’un muntacàrregues i es va trinxar les dues cames, va estar tres mesos ingressat a l’hospital de la Seu i més de sis de baixa laboral. Tu has tornat a néixer, li va dir el metge militar que el va curar. Li volien tallar les dues cames per por de la gangrena, però el metge s’hi va negar. Em posava dalt d’un potro i amb eines i estrebades, de viu en viu, va aconseguir salvar-me les cames i la mobilitat, rememora satisfet. Després de l’accident, i un cop recuperat totalment, va tornar a la Cooperativa, però sempre més al magatzem.
No em puc queixar, he viscut bé, no m'ha faltat res
Tonet Gasset recorda amb nostàlgia la tertúlia diària d’aquells matins d’hivern a la farmàcia del Jesús Mallol, amb qui érem molt amics, era persona divertida i senzilla, que es feia amb tothom. Eren els anys seixanta i a la farmàcia s’aplegaven una bona colla d’amics per parlar de tot, un veritable senat urgellenc que reunia entre altres el Mallolet, el metge Duró, el Galindo, el Cerdanya, el Saletes, el Ventura Castells, i el Call que treballava a la central d’Adrall, recorda.
(Antoni Gasset el 1994/Fons Gasset Clop)
Una merescuda jubilació
He treballat tota la vida i no vaig fer mai festa, però quan em vaig jubilar vaig voltar per tot Espanya, assegura. Persona activa i impulsora d’activitats comunitàries i cíviques, Antoni Gasset va muntar, juntament amb altres ciutadans jubilats, l’Associació Esplai de la Gent Gran. El local es va ubicar al Pati Palau, just al mateix solar on hi havia hagut, durant els anys de la República que ell va viure, el Centre Obrer Catòlic. També va contribuir a fundar el ‘Club de Petanca de la Seu’. Vam començar a jugar, al pati del Seminari, amb el Manresa, el Ribó de la carnisseria, l’Ignasi Guilló de la Fonda Ignasi del carrer Capdevila, recorda.
(Foto: Antoni Gasset pare i fill a les Caramelles de la Seu el 2019/Fons Gasset Clop)
Antoni Gasset Farràs acaba de complir cent cinc anys i els ha viscut amb salut i una vida plena. Com a ciutadà, un exemple per a tothom. Com a persona, sempre proper, amistós i afable. No em puc queixar, he viscut bé, no m’ha faltat res, assegura. Enyora, això sí, la manera de viure d’abans, diu que hem anat d’un extrem a l’altre i que ara tot va massa de pressa. Trobo a faltar aquella harmonia i confiança que hi havia abans entre la gent de la Seu, quan els uns s’ajudaven amb els altres, conclou. Per molts i bons anys, Tonet.
(Foto:Antoni Gasset, amb la seva filla Maria Carmen, el 18 de maig de 2020, el dia que feia 105 anys)
