Als catorze anys marxes de Tremp, però el Pallars sempre ha estat present…
Sí. Acabat el quart de Batxillerat i revàlida, a casa van decidir que anés a Barcelona a estudiar. Allí hi havia el meu germà, la tieta. També, la mare de la meva mare, amb el seu fill casat, que feia poc havien tancat casa al Pallars Sobirà. Per tant, tot quedava en família, tots proveníem del Pallars, encara que alguns portaven ja anys a la ciutat i m’obriren portes, però la connexió pallaresa és quasi total fins, aproximadament, els disset anys, quan entro a la Universitat de Barcelona. Més tard començarà el lligam interior
Has estat més de mitja vida fent classes en un institut…
Vaig decantar-me per la professió d’ensenyant després d’estudiar Filosofia i Lletres. Durant una vintena d’anys em vaig dedicar a fer classes, en la seva major part en l’ensenyament secundari. Una gran i dilatada experiència de la qual vaig aprendre molt.
Durant una vintena d’anys em vaig dedicar a fer classes, en la seva major part en l’ensenyament secundari. Vaig aprendre molt.
‘Pedra de tartera’ et va fer escriptora?
Pedra de tartera em va fer escriptora. L’impuls profund que em va guiar a escriure-la va despertar la meva capacitat d’expressió amb paraules escrites. En acabat, ja no em va ser possible dubtar si volia continuar escrivint. N’estava segura. Però va ser un procés que també va implicar els altres, sobretot les persones lectores, el fet de compartir la història que s’hi explica. I encara, el paper d’altres escriptors, dels editors i dels periodistes.
La teva literatura parla d’històries menudes, aparentment intranscendents, amb personatges que no són herois…
M’interessa molt la gent, cada persona. Els seus mots, els gestos, els records, els projectes. També, el terra que trepitgen i el cel que tenen damunt. Tots ens assemblem i cadascú té un mon particular, personal, dintre seu. Hi ha herois i heroïnes que calcen espardenyes o sabates barates de tacons alts. No m’enamora l’èpica, encara que podria enamorar-me’n en tant que lectora. Penso que qualsevol història explicada d’una determinada manera pot esdevinar grandiosa, encara que l’argument pugui semblar corrent o quotidià.
Hi ha herois i heroïnes que calcen espardenyes o sabates barates de tacons alts.
Amb Al llac, la teva última novel·la, tornes al Pallars…
Sí. Es pot dir que sigui on sigui, el Pallars forma part del meu ésser, som inseparables. La qüestió és que en narrativa és bell situar els personatges on els veus més adequats, on el que viuen i pensen resulta més fàcilment comprensible. En part, aquesta capacitat de qui escriu, té valor. Al llac és una novel·la situada en gran part al Pallars Jussà, on he nascut. Allí el paisatge i els personatges es fonen més que mai. Són set. Cadascú viu intensament un fet tan simple com anar, en dia de festa, a banyar-se en un pantà. Un espai ple d’aigua dolça, a dins de la qual dorm un poble i que té vores esplèndides, amb xops, terra i pedres. Un lloc que té un impacte diferent en cada un d’ells, que els reuneix i els aproxima, però també els engrandeix els dubtes, els neguits i els afectes.
Maria Barbal i Farré (Tremp, 1949). Escriptora, llicenciada en Filosofia, professora d’ensenyament secundari. Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil (1984). Premi Joan Crexells (1985). Premi de la crítica (1992). Premi Nacional de Literatura Catalana (1993). Creu de Sant Jordi (2001). Premi Prudenci Bertrana (2005). Premi Josep Pla de narrativa (2021). 53è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2021).
