El proppassat divendres, 22 de desembre, a la llibreria NaturaLlibres d'Alins va tenir lloc la presentació de la segona edició del llibre que, ara fa deu anys, Jordi Suñé va publicar, 'El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l'Alt Pirineu'. El llibre és un recull de les converses abellidores d'una vintena de padrines per descriure la vida quotidiana al Pirineu del segle XX.
Les padrines entrevistades van néixer entre el 1912 i el 1952. Totes tenen en comú haver viscut un món rural d'alta muntanya en procés de canvi. Totes elles, però, tenen la seva pròpia visió i unes vides particulars. El projecte va agradar, va tenir ressò i el llibre es va exhaurir. El Centre d'Art i Natura va voler celebrar els seus 25 anys de vida reeditant aquest llibre. L'edició ha respectat el text original, actualitzant tan sols l'ortografia, amb l'objectiu de mantenir el testimoni etnogràfic d'un moment concret de la història d'aquest bocí de Pirineu.
Una conversa deliciosa
Aquest divendres la Balbina de Casa Agustino d’Ainet i la Carme de Casa Farré d’Alins van mantenir, una conversa lenta i aprofundida amb l’escriptor Jordi Suñé Morales i amb tots els assistents. Totes dos han arribat als 90 anys amb una memòria i una salut envejable i van parlar sobre la vida quotidiana als pobles del Pallars Sobirà i sobre la petita gran història del que passava dins les cases.
Van rememorar el pas del temps, la joventut, els festejos, la matança del porc, la feina, l'anar a peu a tot arreu, la maternitat, la salut, la felicitat... La conversa va anar si fa no fa d'aquesta manera:
<<Potser perquè abans anaven caminant a tot arreu. “El meu pare anava tots els dies de Farrera a Llavorsí a peu per buscar el correu i repartir-lo pels pobles…” Més que res perquè no hi havia cotxes; just aleshores començaven a arribar els primers carros, una innovació que portaven els homes quan tornaven de treballar a França. Llavors les distàncies no es calculaven en kilòmetres, però; sinó en hores, “Tot anava més a poc a poc. La feina es feia amb molta paciència, i tot per autoconsum”. Potser per això eren més feliços tots… Potser perquè tampoc hi havia diners, funcionaven mitjançant intercanvis. “I al metge se’l pagava amb la iguala”.
Els fills naixien, per descomptat, a casa, amb l’ajuda de la llevadora. “N’hi havia una a cada poble. Aquí a Alins era la Trinitat de Cortiu. Tenim molt bons records d’ella, perquè és la persona que ens va portar al món. I sempre ens volia ensenyar coses…” I si el part anava malament… “Havies d’anar a buscar el metge amb els animals a Tírvia”. Però al metge s’hi anava tan sols quan es necessitava, no com ara, que som una societat pre-malalta.
I de petites, treballaven: “Oitant que treballàvem! Ho fèiem tot, la feina de dins i la de fora”. A les més xiques les enviaven a guardar els corders, i s’anava a estudi quan no hi havia treball al camp. “Quan vaig tenir 17 anys, em van enviar a Sort, a cosir, tres mesos i prou. Ens ho passàvem més bé que al poble, perquè a Sort anàvem al cine, a ballar… i estàvem en una casa on ens hi podíem dutxar i tot, perquè al poble no hi havia aigua corrent”.
Les tasques domèstiques: A Farrera tenien rentador, però a Ainet anaven a fer la bugada al riu: “Fins que va néixer aquesta —”aquesta" és la seva filla Antonieta, que compta 62 anys— no vam tindre aigua a casa. ”El sabó se’l feien a casa: “Amb sosa, greixos i anar remenant, i el lleixiu, amb cendra”
Al riu també hi anaven a rentar les tripes quan es matava el tocino. Passaven tant fred que al tornar a casa sempre els hi tenien preparat per beure vi calent. Sobre la preparació del mandongo: “Havia de durar tot l’any, i es feia ara, al desembre-gener, que després ja no es guarda bé”. I de nevera no els hi feia cap falta: “Les cases no estaven gaire ben tancades i passava aire”.
Sobre els festejos en temps pre-Tinder, amb els arreglos i negociacions. “Ara de seguida se toquen, abans d'això res!” La vestimenta: Roba tot de cotó i llana, que es feien elles mateixes. “I apedaçar roba, pedaç sobre pedaç”. Anaven caminant de festa major en festa major, amb la roba de mudar a la mà, per no embrutar-se pel camí i canviar-se en arribar. “Mon pare em deia: a les nou, a casa! I si m’endarreria, l’endemà ja no sortia”. Festes on no faltava la música: “Venien de Sort, de la Pobla... Una orquestra sencera, no et pensis!”
L’arribada de la primera televisió al poble, que a Farrera la van posar al col·legi. Res de mòbils: una centraleta de telèfon amb clavilles en una casa del poble. Aquí, a Alins, a Casa Genxic (els primers en assabentar-se de totes les notícies). I així fins als anys 80! Amb una telefonista que de vegades es posava en la teva conversa.
Abans, quan l’hivern era hivern: “Nevava molt més. Hi havia neu al poble tot l’hivern. Al mes de novembre ja nevava, i l’hivern era molt llarg. Nevada que anaves pel carrer i només se't veia el cap. Podíem arribar fins els -17ºC, però lo normal era estar a uns 13 sota zero, i la sensació de fred no era tanta… de vegades estàs a dos sota zero i fa més fred”
Entre les coses a aprendre d’aquella societat passada: vivien sense plàstic! Ergo, és possible. Sobre els temps actuals: “Mai ho hauríem imaginat...!”. Però hi havia gent avançada i visionària, que en aquella època ja assenyalaven: "Algun dia es llaurarà des del bar".
I la gran pregunta: Era millor abans o ara? “Home, ara ho tenim tot! Però abans hi havia molta gent als pobles —en concret, el Pallars tenia un 70% més de població que actualment—... i molta gent jove. Hi havia més vida de poble… Érem feliços…Passàvem la vetllada triant fesols i xerrant... La gent anava al camp i la senties cantar. >>
El gall negre i pa amb vi i sucre
La presentació va acabar amb els assistents cantant, amb Jordi Suñé tocant 'El gall negre' a la guitarra, una cançó amb origen al poble alturgellenc de Solanell, convertida en tot un himne pirinenc. Els organitzadors de la NaturaLlibres van acompanyar la trobada amb un berenar inspirat en el que la Balbina i la Carme prenien de petites: pa amb vi i sucre i xocolata a la tassa.
El llibre
El riu de les dones és resultat de la beca CAN a la recerca concedida el 2011 a l’antropòleg Jordi Suñé, de Torredembarra. Aquest nou volum recull i ordena els continguts de 25 entrevistes que en Jordi va tenir amb dones de més de 70 anys que viuen, o han viscut, en pobles del voltant de l’actual Parc Natural de l’Alt Pirineu, tant del Pallars com de l’Alt Urgell. Editat a primers de 2013, es pot trobar tota la documentació sobre presentacions i llocs de venda a www.elriu.cat
El perfil
Jordi Suñé i Morales és antropòleg i músic. Llicenciat en antropologia social i cultural i màster en antropologia urbana. Actualment treballa de mestre a l’escola pública i de professor de didàctica de les ciències socials a la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat diversos llibres de caire històric com la biografia del cooperativista Miquel Mestre Avinyó (2009), etnogràfic com Costums i Tradicions de Castellvell del Camp (2010) i pedagògic com Visca Santa Rosalia! (2011).
