Pepita Clop Segú (La Seu d’Urgell, 1960). Mestra i escriptora. Acaba de publicar 'El dia absent' (Col·lecció Petit Pirineu, d’Edicions Salòria), amb il·lustracions d'Urgell Mestre. Hem parlat reposadament amb ella de literatura infantil, dels seus contes i de la seva trajectòria com a escriptora i com a mestra.
Com recordes la teva infància?
Cada dia era una aventura i això que no hi havia res fora sèrie, però de qualsevol coseta en feia un viatge, una aventura. Vivia absent de les desgràcies i les adversitats, capbussada en el meu món de color rosa i immersa en els meus llibres i en les meves històries. Va ser una infància feliç.
Té a veure amb el que escrius?
Hi té molt a veure. Moltes de les vivències d’aquells llargs estius d’infantesa es van quedar instal·lades a dins meu. Penso que sempre he continuat mirant-me el món amb ulls de nena. Això no vol dir que no vegi les coses dolentes, però me les miro des del costat bo, donant-los-hi la volta, com les monedes que tenen dos cares. La mirada infantil sovint és ingènua, però també pot ser molt lúcida
Escoltar va ser una escola?
Per mi sí. Com que era la petita de tota la família, tenia més temps per escoltar la gent gran. Els anava seguint i escoltant i m’anava quedant coses. He acumulat al calaixet de la memòria refranys, frases fetes, històries i moltes coses que m’explicaven la meva mare, la meva tia i la gent gran…Els avis no perquè van morir quan jo era bastant petita. Sí, he escoltat molt, amb la meva mare compartíem moltes coses, per exemple, el gust pel cafè. Al voltant d’una tassa de cafè li anava traient històries. A vegades penso que encara la vaig escoltar massa poc.
Amb la mare compartíem moltes coses, per exemple, el gust pel cafè. Al voltant d’una tassa de cafè li anava traient històries. A vegades penso que encara la vaig escoltar massa poc.
Recordes qui et va ensenyar a llegir?
A part de casa, el meu pare era molt lector, va ser la madre Espar a les Monges, una dona amb una paciència infinita. Un dia, devia tenir cinc anys, se’m va fer la llum i les lletres es van anar agafant de la mà i van formar paraules. Em llegia tots els rètols que trobava. Per mi va ser la meva descoberta de vida, va ser màgic.
I a estimar els llibres?
A casa en teníem molts, tot i que la mare era més de números i no tant de llegir, però el pare sí. El pare, tot i ser pagès i tenir poc temps, era un gran lector. Durant la setmana, per no quedar-se a la borda, les meves cosines vivien amb nosaltres, anaven a classe i omplien la casa de llibres. Jo me’ls mirava amb desfici, els contes em fascinaven.
Has estat mestra durant tota la vida, una mestra que ha gaudit sempre amb l’ofici…
He estat mestra durant 40 anys, vaig començar amb 21 i fa un parell o tres d’anys que no treballo. He gaudit molt, m’ha agradat sempre fer de mestra. Per mi, els meus alumnes sempre han estat els meus nens i he mantingut amb ells una relació de respecte i de confiança: m’ho explicaven tot. N’he perdut pel camí, per accidents i per malaltia, i els he plorat amargament.
Per mi, els meus alumnes sempre han estat els meus nens i he mantingut amb ells una relació de respecte i de confiança: m’ho explicaven tot.
La lectura per a nois i noies va a contracorrent?
Costa llegir, és veritat. Abans, com que no teníem tantes coses com ara, de petits érem més lectors. Ara tenen pantalles i això es nota i pesa molt. Se'ls ha d’engrescar de totes totes, ser més pedagògics i captar amb insistència el seu interès, però no és senzill.
És una batalla perduda?
No, de cap manera, penso que no es pot ser negatiu. El que cal és perseverar, insistir i mirar de fer les coses bé. Hem de tenir molt clar que la literatura infantil no és una literatura menor i que els nens no s’ho mengen tot, són exigents. Cal ser seriós amb el lector infantil: són nens, però no són rucs. Tenen un criteri que entre tots contribuïm a crear, volem que siguin crítics i això, a vegades, se’ns gira en contra perquè no combreguen amb tot i ho hem de respectar. Val la pena apostar-hi, són un públic que s’ho mereix, qui crea lectors petits, tindrà lectors grans. Són el nostre futur, si no els engresquem de petits, llavors potser sí que haurem perdut la batalla.
Quins elements diries que fan un llibre infantil atractiu?
És molt important la coherència entre el text i la il·lustració i també l’originalitat de la proposta. La història que expliques els ha d'atrapar. A vegades veig propostes que es compliquen molt la vida i ho fan amb plantejaments molt estranys i allunyats. Penso que d’una història senzilla i propera se’n pot fer una gran història. Crec que és bo que el lector infantil, abans que res, conegui i gaudeixi aquell món que li és més proper, la terra, el nostre Pirineu, les històries senzilles de la vida quotidiana, descobrir l’amistat, el valor de la natura, les coses ben fetes, la sensibilitat, la il·lusió... No perdre aquella visió d’infant, perquè les coses petites són les que ens fan grans i ens enriqueixen.
Hem de tenir molt clar que la literatura infantil no és una literatura menor i que els nens no s’ho mengen tot, són exigents. Cal ser seriós amb el lector infantil: són nens, però no són rucs.
Reivindiques el valor de la senzillesa i de les petites coses…
Això sempre. De Nadal, de Pasqua i de grans festes n’hi ha una a l’any, però de coses petites n’hi ha cada dia i això és el que ens enriqueix. Hem de ser senzills, senzillesa i poca fantasmeria. No valorar el que tenim, sinó el que som realment. No valorar la gent pel que tenen, sinó pel que són. Tothom és, no tothom té grans coses, però tothom és. Els nens a la classe, tots són. N’hi ha que tenen més habilitats en unes coses i altres en unes altres, però tots junts fan un gran grup.
Com va sorgir ‘Contes de la mare’, el teu primer llibre?
El meu primer llibre és sagrat. Mai el vaig escriure pensant que pogués sortir publicat, el vaig fer perquè em trobava en una època molt dura de la meva vida i em calia estar ocupada per no enfonsar-me. Vaig sentir la necessitat de preservar les històries de la Vall de Castellbò que m’explicava la meva mare quan jo era petita i evitar així que caiguessin en l’oblit. Escrivia allò que fins aleshores només existia en la meva memòria. La meva mare era una gran narradora que, quan parlava, era com si s’obrís una porta a un temps màgic i llunyà. No eren les meves paraules, eren les seves, que mentre les escrivia semblava que la tenia al meu costat i me les anava dictant.
Qui crea lectors petits, tindrà lectors grans. Són el nostre futur, si no els engresquem de petits, llavors potser sí que haurem perdut la batalla.
I Edicions Salòria va publicar-lo…
A casa em deien que aquell recull de dotze rondalles no podien quedar tancades en un calaix perquè eren patrimoni de la Vall de Castellbò i calia donar-les a conèixer. Un dia vaig anar a veure el Marcel·lí Pascual, d’Edicions Salòria, perquè s’ho mirés i allà vaig coincidir amb l’amic Joan Obiols, sempre dic que ell és el padrí de la meva vocació d’escriptora. Vam posar fil a l’agulla i al cap de poc vaig descobrir el Ramon Berga, una persona excepcional i un il·lustrador extraordinari. Ara mantenim una bona amistat.
Després vas publicar ‘Les cabretes del Serrat Gros’, il·lustrat per la Carolina Botella…
El meu home és fill de la Vall de la Vansa i amb la Mercè i el Raül d’Ossera ens coneixíem. Tots dos tenien una relació molt maca amb les seves cabretes, tant és així que de seguida vaig veure que allà hi havia una història per explicar i vaig demanar-los permís per escriure el conte. Que la Carolina Botella també fos de la Vall i conegués bé aquesta atmosfera, ho reflecteixen les seves il·lustracions. Amb la Mercè sempre diem: “aquestes cabretes ens estan donant moltes alegries”.
Ser senzills, senzillesa i poca 'fantasmeria'. No valorar el que tenim, sinó el que som realment. No valorar la gent pel que tenen, sinó pel que són. Tothom és, no tothom té grans coses, però tothom és.
Després vas publicar ‘La vella de Romadriu i els manllevats’...
La història va sorgir a partir d’una excursió que vam fer un estiu a Romadriu. Aquest va ser el primer conte il·lustrat de la Urgell Mestre, no ho havia fet mai, i ara ja formem un bon tàndem (riu). Em va fer molta il·lusió que acceptés l’encàrrec, jo me l’estimo molt. La Urgell té un estil molt propi, una mirada neta i tampoc no ha perdut aquells ulls d’infant.
I el 2022, també amb il·lustracions d’Urgell Mestre, escrius “El misteriós Home dels Nassos”…
Una història de la meva infantesa també. L’Home dels Nassos és un dels genis del nostre imaginari. El darrer dia de l’any, es fa creure a la canalla que pels carrers hi poden trobar un home “amb tants nassos com dies té l’any”. De nens, prou havíem sortit a buscar-lo, per indicació de la mare, el pare o algun altre adult.
A mi em deien que el trobaria davant de l’Hotel Mundial…
Jo el buscava per tot arreu. Vivia al carrer de la Creu, al centre de la Seu, i em feien parar boja. Em deien que l’havien vist, primer, davant de l’ajuntament; després, al carrer Major i, més endavant, al carrer dels Canonges… On es deu haver posat aquest home i on els deu tenir tants nassos, em preguntava.
Soc molt lectora i m’agradaria embrancar-me en una novel·la. Però això ja són paraules majors.
El passat 29 de febrer vas presentar ‘El dia absent’, el dia que precisament feies anys…
El títol l’hem d’atribuir al periodista Jofre Figueras que va titular així un reportatge a Pirineus TV sobre persones que feien anys el 29 de febrer, com és el meu cas. Vaig començar a pensar en la història l’any de la pandèmia, quan no vaig poder celebrar l’aniversari. Il·lustrat també per Urgell Mestre i publicat a la col·lecció Petit Pirineu, d’Edicions Salòria, la història explica quan una nena descobreix que el dia del seu aniversari no és al calendari.
Quins plans tens a partir d’ara?
Tinc coses fetes al calaix, però això no impedeix que al cap em bullin un munt d’idees noves. Soc molt lectora i m’agradaria embrancar-me en una novel·la. Però això ja són paraules majors.
