El metre, unitat fonamental de longitud en el Sistema Internacional d’Unitats i en el sistema mètric, ha servit de referència, de punt de partida, per establir comparacions.
Potser perquè sóc un home ben bé de lletres, o potser per deformació professional, desvio el camp focal de la mesura cap al món literari, ja que l’interès per la mida i les proporcions del món viu en la literatura universal és prou evident.
Aquest és el motiu que m’impulsa a la creació d’un nou llibre: Un metre d’històries de metre.
Hi ha un imaginari de la desproporció que es projecta en la literatura de totes les èpoques. Tant a la literatura tradicional –als mites, a les rondalles, a les llegendes– com a la literatura culta –poesia èpica, literatura de viatges, ciència ficció– hi són presents la desproporció i la desmesura.
En Polzet va assolir la seva estatura màxima després de néixer. Se’l va menjar una vaca, va volar sobre el bec d’un corb i va viatjar en carruatge portat per ratolins. Les aventures d’Alícia en terra de meravelles comencen després d’una transformació. Gulliver, en els seus viatges, no va sofrir cap transformació en la seva grandària, però sí l’entorn que l’acollia.
Cal preguntar-se: la desproporció, que es dona a nivell de personatges, a nivell d’estil, a nivell de llenguatge i, sobretot, a nivell de fabulació, té alguna funcionalitat? Quina funcionalitat té la desproporció en la literatura? Per què el viatge d’Ulises és tan llarg, per què apareix el gegant Polifem, per què David venç el gegant Goliat, per què Don Quixot creu que es baralla amb gegants, per què els bufons i els homes nans, per què creixen el coll d’Alícia o el nas de Pinotxo? Per què?
Cal preguntar-se: la desproporció, que es dona a nivell de personatges, a nivell d’estil, a nivell de llenguatge i, sobretot, a nivell de fabulació, té alguna funcionalitat? Quina funcionalitat té la desproporció en la literatura? Per què el viatge d’Ulises és tan llarg, per què apareix el gegant Polifem, per què David venç el gegant Goliat, per què Don Quixot creu que es baralla amb gegants, per què els bufons i els homes nans, per què creixen el coll d’Alícia o el nas de Pinotxo? Per què?
La desproporció és una conseqüència de la voluntat d’art. La desproporció és un element de la retòrica, un artifici, una forma de subratllar alguns aspectes de la vida, tot deformant-los a fi de fer-los més visibles.
És necessari insistir en aquest aspecte de joc –la retòrica és sobretot un joc–: el joc de transformar una sèrie d’elements de la realitat en elements ficticis, en un producte de la imaginació.
Ja des de la infància ens trobem aquesta riquesa literària que té una funcionalitat múltiple: des del divertiment a la voluntat de paràbola, la ironia, la burla, el drama, són proporcions. Però sempre la desproporció està al servei de l’emoció estètica, de l’art.
Tot el que acabem d’exposar estimula la imaginació de l’infant i el convida a jugar i a aprendre a transformar els elements que capta de la realitat.
I com diu Dolors Feixas –del Grup ‘La cultura matemàtica de les persones’–, “les nenes i els nens també aprenen a mesurar quan ho necessiten i és un repte de l’educació trobar situacions i contextos en què això tingui sentit i sigui important.
Imaginar, doncs, de la mà del llibre ’Un metre d’històries de metre, que Meraki acaba de publicar, pot ser una preciosa manera de generar xarxes de coneixement i de desenvolupar el pensament creatiu dels infants”.
Ramon Besora
