La mort és allà, en algun lloc. Cada planta, cada animal, cada persona humana té la seva hora. Aquesta és una veritat irrefutable, una obvietat.
L'església utilitza eufemismes com "traspàs", "passar a millor vida"... que ja diuen el que hi ha, o el que creuen o volen fer creure que passarà: la vida després de la mort, la no mort. Però no defuig el tema, al contrari, parla de la mort, la beneeix, la regula, la transcendeix. L'església té el monopoli de la mort i l'utilitza a favor seu.
L'església té el monopoli de la mort i l'utilitza a favor seu.
Al contrari, hi ha una tendència, diguem-ne laica, últimament cada cop més estesa, més visible, de no parlar de la mort. Utilitza els mateixos eufemismes que l'església però en sentit contrari, per defugir el mot, per amagar-lo, per fer creure en la vida eterna sense morir. De fet,tot gira al voltant del mite de l'eterna joventut, i molta gent compra aquesta tendència. Però aquí no hi ha eufemismes, són missatges directes: joventut, velocitat, novetat; no t'aturis, gaudeix sempre i no pensis mai en què això un dia s'acabarà. És la negació de la mort.
De fet, tot gira al voltant del mite de l'eterna joventut, i molta gent compra aquesta tendència.
Es fan servir expressions paral·leles, com "allargar la vida", termes com "salut", que d'alguna manera fan palesa aquesta negació. S'utilitza la paraula mort perquè és inevitable- la gent segueix morint, encara que no agradi- però es fa amb la boca petita, com si no fos possible, com si no fos correcte; No podem morir! Que és això de morir!, no és un tema interessant, només moren els altres, no jo, ni la meva família, ni el meu entorn.
La gent xiuxiueja quan parla de contagis: "saps a casa dels (tal)?, estan tots empestats, ai ai quin desastre".
I morim. Morim de càncer, d'accidents varis, de massa anys de vida... i de Covid. Sí si, morim de covid, i sembla, dona la sensació, llegint alguns diaris, o escoltant els comentaris de certa gent, que morir de covid és lleig, incorrecte. És com una manera de morir diferent, amb sentit de culpa: "s'ha contagiat, ha estat culpa seva i s'ha mort, per mal ciutadà, per irresponsable". La gent xiuxiueja quan parla de contagis: "saps a casa dels (tal)?, estan tots empestats, ai ai quin desastre". Aquest són els que gaudeixen secretament de les desgràcies dels altres, són els bons, els que no fan mai res malament, els sempre correctes, i quan els hi toca a ells callen, ho mantenen en secret, s'amaguen.
La hipocresia crea l'eufemisme i l'eufemisme distorsiona la realitat.
Hypocrite lecteur, — mon semblable, — mon frère! M'encanta Baudelaire.
Sisco Ribó
