Escric això des de la magnífica, monumental, històrica ciutat de Gant. Flandes. Bèlgica.
Envoltada per rius i canals, la ciutat vella és un reducte de la societat del benestar. Milers de turistes de totes les nacionalitats vagarejant pels monuments més emblemàtics de la ciutat medieval. Tot el centre està enfocat al turisme, com Barcelona, com Venècia, com Roma...
Un parc temàtic de fotos digitals que s’obliden uns segons després de fer-les. Una decadència de terrasses plenes de gent consumint més del que necessiten. Si els carrers són rius, la gent és aigua, i hi ha molta aigua aquests dies a Gant.
Un parc temàtic de fotos digitals que s’obliden uns segons després de fer-les. Una decadència de terrasses plenes de gent consumint més del que necessiten. Si els carrers són rius, la gent és aigua, i hi ha molta aigua aquests dies a Gant. Els autòctons, excitats per l’inusual temps estiuenc, omplen places i carrers. Tot sembla perfecte, si entenem per perfecció aquesta mena de relaxament normatiu que es respira arreu; tot està permès dins d’uns límits, però els límits són molt amplis. No hi ha horari de tancament de bars, per exemple. El servei d’escombraries és deficient, però ningú sembla molestar-se, i de tant en tant et trobes una llamborda mig arrencada deixant un perillós forat per a un taló distret. Això sí, el carril bici funciona a la perfecció. La bici té preferència absoluta. Les normes són laxes perquè poca gent les incompleix.
Passejant pels carrers d’aquesta bucòlica ciutat, on sembla que tot funciona, que no hi ha precarietat, fent bo el poema d’Espriu "com m’agradaria allunar-me’n nord enllà…" Et trobes de sobte un pont, i el creues, i entres en una altra dimensió. Una dimensió real, visual, palpable. És el barri turc. Ja no es veuen més noies rosses amb les cames estilitzades en bici. Ara tot són pells fosques, cabells negres, i homes grans asseguts a la porta de casa fent petar la xerrada com en la seva Turquia natal, o no natal, perquè molts ja són la tercera o quarta generació de turcs-belgues. El carrer és ampli i llarg, no se’n veu el final; a banda i banda un seguit de bars, restaurants, perruqueries, cases baixes amb les façanes típiques dels antics barris obrers...
Et trobes de sobte un pont, i el creues, i entres en una altra dimensió. Una dimensió real, visual, palpable. És el barri turc. Ja no es veuen més noies rosses amb les cames estilitzades en bici. Ara tot són pells fosques, cabells negres...
Aquesta és l’altra Gant, la dels immigrants treballadors que mantenen, malgrat el pas del temps, els costums i la manera de viure del país llunyà que van deixar els seus avis.
Dos mons paral·lels separats per un pont. Una frontera invisible.
